El misteri del riu (2a. part)

EL SOL BRILLAVA  (El misteri del riu. Segona part)

El sol brillava sobre el seu cap.

Era una brillantor estranya, rogenca, com metal·litzada.
Tot era fora d'una realitat tangible.

Sols l'aigua no havia parat d'arrossegar-la corrent avall. Els límits de la llera eren més elevats que mai, l'Alba, sols volia un punt on agafar-se amb totes les forces.

L'aigua arribava al punt sense retorn. El soroll, cada vegada més ensordidor, era senyal que la cascada era més propera.

Les forces li van començar a fallar. El retorn, cada cop, seria més difícil, si és que hi podria haver un retorn. Arribava a un punt límit.

Aquell soroll esdevenia més eixordador.

El cel, aquell cel rogenc, era cada cop més desconegut per ella. Mai havia vist una cosa semblant. Tant semblava obrir-se, deixant pas a una brillantor encegadora, com tancar-se en la més negra foscor.

Nedar era ja impossible. Cada cop se li feia més difícil mantenir-se a la superfície. El corrent la xuclava cap a un interior desconegut d'aquella aigua que cada cop esdevenia més profunda.

Desesperada, pensà que sols li quedava la conformitat amb el seu destí, l'abandó de tots els seus esforços.

Perduda tota esperança, s'estava precipitant en el buit. L'acompanyaven, en la caiguda, les pedres que havien estat al final d'aquell gorg i que havien posat fi a tantes vides d'aquells que hi havien caigut sense remei. Els troncs dels arbres, encara amb el pa de terra, que els havia sustentat, davallaven al seu costat, com si haguessin estat arrancats per una força superior.

El seu cos l'havia abandonat. Tot al seu voltant era irreal... Ombres desmembrades, sense rostre s'afegien en el seu entorn, en la caiguda.

Aquell malson no acabava mai.

De cop, un soroll fort, metàl·lic, esdevenia més persistent

No sols era el soroll de l'aigua en la seva precipitació, era un "tzum-crec" metàl·lic, que cada cop li omplia més el cap, penetrant-li fins a l'estómac.

Tot i el seu davallar, el fort sotrac l'ensordí.

El terra trontollava de manera abrupta. De sobte una quietud inesperada. Un silenci inesperat.

Alguna cosa esdevenia que encara li semblà més terrible que la mateixa caiguda. No va poder veure d'on sortien, ni tan sols quin aspecte tenien. Eren com ombres sortides del no-res.

Es va sentir fortament subjectada i empesa per l'aire.

No hi podia veure res, ni reconèixer res, sols que era transportada vers algun lloc inimaginable... Al seu costat, un cos de criatura sense vida que semblava seguir la seva mateixa evolució.

L'Alba, per molt que s'esforçava a absorbir allò que estava vivint, era incapaç de qualificar-ho. Aquelles siluetes deformes, sense color, que semblaven transportar-la, eren éssers estranys. Tenien el que semblaven ales transparents, que identificà com les ales d'un gegantí espiadimonis.

Tot esdevenia indefinit. La foscor era total. Potser eren bèsties, potser dimonis que la portaven al seu cau. Qui podia saber si el seu cos esdevindria aliment per aquells éssers?

Havia deixat de patir. Sols desitjava que, el que hagués de venir, fos el més ràpid possible.

Va sentir com si aquella sensació de flotabilitat s'acabés. Com si els éssers l'haguessin dipositat en el terra ferm. S'havia acabat el fet de davallar constant?

Només podia distingir l'olor de l'herba mullada i l'escalfor del Sol a la cara.

En obrir els ulls, el cel era clar, el Sol era a l'horitzó... Uns petits núvols blancs amagaven el que semblava un objecte metàl·lic que s'allunyava més enllà.

Era un objecte brillant, de reflexos metal·litzats, en incidir-hi la llum del Sol en aquell cel blau.

I veié al seu germà. Amb la Mireia. Envoltats d'altres persones desconegudes.

Fantasmes com ella? En el terra, ben a prop seu, un infant que plorava. La cosa irreal l'embolcallava i l'escenari de tot era l'alzinar. Aquell alzinar tan conegut.

Al seu costat acaronant-la, l'Eduard, besant-li als llavis amorosament.

       

Butlletí de notícies.

Un fenomen estrany ha esdevingut. La llera del riu Puisos ha desaparegut. Es calcula que una explosió volcànica va esdevenir dijous a la tarda seguida d'un petit terratrèmol que ha canviat l'aspecte de l'indret. El riu segueix remetent les seves aigües en el centre del fenomen volcànic. 

Un equip d'estudiosos s'ha traslladat en aquell indret per estudiar-hi el fenomen.

Fenomen Paranormal? 

Diferents persones donades per desaparegudes han estat trobades en els seus llocs habituals. Un equip de psicòlegs treballa per esbrinar el fenomen d'aquest retrobament.

-ooo-

 Passats deu anys
—Mare, que és aquest paper?
—Quin paper?
—Aquest que he trobat a la capsa de sabates, que tenies en el teu armari... diu...

Còpia d'un whatsapp.
—A veure?
"Alba, vine com més aviat millor a l'alzinar. Aquí ens hi hem trobat amb l'Eduard. T'hi esperem per anar a donar un tomb pel poble de més avall, amb la Mireia. L'Eduard no sé què et vol dir que té tanta pressa."
L'Alba ja no recordava la transcripció que havia fet del Whatsapp que el seu germà l'hi havia enviat deu anys enrere. Els ulls se l'hi ompliren de llàgrimes... la petita Laia la va acaronar.
—No ploris, mare...

© Gorka Bas 17  

EL MISTERI DEL RIU

El misteri del riu.

Era una tarda d'estiu.

La fluïdesa de l'aigua era temptadora per posar-s'hi, però ella no ho havia decidit. El corrent era fort en aquell indret.

L'Alba va arribar un moment que no tocava a terra. No obstant això, nedava bé. Què podia témer?

Se sentia bé en aquell moment, encara que un xic espantada. Procurava nedar com sabia, malgrat que l'aigua la portava riu avall. Res que no pogués dominar!

Sabia perfectament que els ràpids eren més avall..., ni tan sols hi arribaria.

Tenia la riba a tocar i, aquell sortint que coneixia tan bé, li donaria un redós on pujar a la riba.
Havia sortit de casa a poc més de les sis de la tarda. Feia molt bon dia.

L'Alba era una noia eixerida, l'atreia el risc. Sovint anava amb el seu germà al poble de més avall. Simpatitzava amb la Mireia, la mitja núvia del Pere.

Però, aquell dia, el seu germà no l'acompanyava. Havia rebut una trucada pel mòbil.

—Vine a l'alzinar, és important.

—El whatsapp era del seu germà.

Què és el que podia ser tan important com per fer-la anar a l'alzinar?

L'Alba coneixia perfectament l'alzinar, hi havia anat moltes vegades, no sols amb el Pere, sinó tota la colla d'amics del poble. Especialment, sabia que era un lloc freqüentat per l'Eduard, de qui havia estat mig 'nuvieta' d'un estiu. S'havia enamorat, però enamorar-se a setze anys... Tothom li deia que no era cosa seriosa i que no s'ho agafés a la valenta. De totes maneres, encara recordava, amb una certa frisança, aquell primer petó que es van fer allà a l'alzinar. Tot i que, d'allò, ja feia un temps.

Sense ni adonar-se'n, el terra del camí havia cedit. S'hi va trobar enmig de l'aigua inesperadament. Tanmateix, ella coneixia bé aquell indret. Sabia que podria tocar fons posant-se de puntetes. A més, tots ho deien en el poble, era una bona nedadora
El camí que havia agafat era l'antic que passava pel barranc del Borni. No era el millor camí, com ja heu suposat. Ben sovint era enfangat a la que havien caigut unes gotes. Però havia fet uns bons dies i, per aquell lloc, avançaria quasi mitja hora.

El pont quedava massa enretirat i es donava una gran volta. Era el que tothom utilitzava per anar d'un poble a l'altre però, pels joves, el més utilitzat era el barranc.

S'havia d'anar amb una certa atenció. Però el terra era sec, massa sec per com era d'esperar per als interessos del poble.

Per què doncs l'hi havia cedit el terra? L'Alba pensava que no hi havia raó..., mentre el corrent se l'emportava avall.
De sobte, no va reconèixer el terreny.

Es va adonar que el camí del barranc quedava massa amunt, com si el riu s'hagués enfonsat en la seva llera, deixant una paret més alta del que corresponia. Com podria trobar el sortint, per on abandonar el corrent, abans d'arribar als ràpids?

Si no pogués sortir, es veuria precipitada. Enduta per la força del corrent, a la cascada de més avall, on el gran salt, de vuitanta metres fins al gorg de les bruixes, podia ser el seu final; allà hi havien desaparegut molts vilatans d'aquells indrets que hi havia caigut o, temeràriament, s'hi havien banyat.

Va sentir un cop que la deixà sense tocar terra. La llera desapareixia i el corrent se l'emportava un xic més enllà. Les parets quedaven més enlairades. Què estava passant?

Començava a sentir aquell soroll que no voldria sentir... 

La cascada —va pensar— és massa a prop.
Reconeixia el lloc. El sortint que li hauria donat la seguretat d'enfilar-se de nou a la llera, era allà, molt amunt. Massa amunt.

Tot s'havia enfonsat i les aigües cada cop prenien més força.

Va intentar nedar, com ella sabia... posant totes les forces de què era capaç, però les altes parets la retornaven a l'aigua. Aquestes eren cada cop més altes, i el corrent de l'aigua era més ràpid.

Fi de la primera part.

Gorka Bas

L'esfera planetària

Em vaig convèncer que aquell era un planeta especial.

Havia de ser un matí. Es feia difícil esbrinar-ho.

Feia anys que havíem sortit del nostre planeta amb la missió d’explorar una secció molt concreta i desconeguda de l’Univers.

Des de la nau matriu havíem detectat un gran sector ric amb hidrogen i oxigen. Podria ser el símptoma de grans quantitats d’aigua, en aquell planeta que se’ns presentava com el gran desconegut, en el llindar allunyat d’aquella nova galàxia.

No hi havia sol, segurament ni tant sols lluna. El cel era com pinzellades ràpides, curtes, infinites i indefinides. Com taques sospeses en un cel per les que circula atret per aquella massa.

En un principi m’hi vaig posar content.

Verdor als meus peus... volia dir vida.

Però de sobte, l’optimisme se’m va fer feixuc, semblava que inexorablement era atret per un pou sense fons.

L’esfera amb la que viatjava, queia lentament, suspesa d’aquell paracaigudes.

Havia vist passar la nau matriu, ben a prop meu, esmicolada.

S’havia disparat el ressort, que va llençar fora la nau, l’esfera de salvament, abans de que l’engolís aquella onada gegant, de corrents electromagnètics.

La segona cosa de la que vaig ser conscient va ser el constatar que aquell paracaigudes, aguantava bé l’esfera de la violenta caiguda que hauria tingut i me’n vaig alegrar, tot que suspès d’aquella manera en aquell cel estrany que no sabia on m'hi podria portar.

Aquells fets em donaven una certa seguretat que en arribar en aquella, diguem terra, hi tindria aigua i oxigen. Els aparells indicaven una gran concentració d’hidrogen, tot i comportar de la mateixa manera un elevat nivell de d’oxigen.

Una mostra del que em podria trobar me la donaven les pantalles dels sensors exteriors. Semblava com si estigués entrant en un cràter format per plantes, plantes de les més variades formes i colors. Plantes mogudes per un vent, que si bé feia brandar un xic l’esfera, la sostenia estable.

Aquella planta va passar a frec del vidre de l’escotilla principal. Era una planta?  Era un rostre? Què era aquella forma indefinida?

A mida que l’esfera s'hi anava endinsant en aquella espècie d’embut vegetal, la llum es feia més intensa. Era evident que com més endins anava, més llum percebia.

La llum m’oferia una extensa variació de colors i formes.

Pensava en que en qualsevol moment arribaria a una espècie de terra sòlida que, per el meu raonament, havia d’existir.

L’existència de tota aquella verdor no es podia sostenir del no res. I la terra, tal i com la coneixia en el meu origen, era l’únic element capaç de sostenir-ho.

No hi vaig tenir cap sotrac, tot era suau.

Vaig estar molta estona quiet, sense fer cap acció per sortir de l’interior de l’esfera.

A l’exterior es produïa una moviment suau i constant. Com si una suau brisa, fes moure aquell entorns.

Confesso que em va costar sortir de la seguretat del meu catau. Tenia un cert respecte a l’entorn. Eren plantes, sí... però, de fet, éssers vius. O es que havia caigut en un planeta de grans dimensions, on la meva mida, insignificant em donés una petita mesura de mi mateix.

Em trobava potser enmig d’un bosc? D’un camp on hi vivien uns éssers de grans dimensions? Fins i tot mitològics?

El silenci era total, només el soroll de l’aire. Com un alè, passant per entre tiges gegants. Tiges que en moltes ocasions s’alçaven dretes i fermes fins a altes dimensions, perfilant-se en el que a la terra en diríem cel i aquí, pel que veia, aquest cel era una àmplia gamma de diferents colors, una multitud estranya, de pinzellades encastades les unes a les altres.

Vaig sortir de la nau prenent totes les precaucions de que era capaç... A mida que avançava en el meu caminar s’anava formant, als meus peus, un estret corriol, com si aquells éssers planta, s’apartessin al l’intuir que podia trepitjar alguna de les seves acolorides parts.

Sortint d’aquell indret, un estret corriol es negà a portar-me al fons del que estava veient. Flors, tiges acabades amb fulles o flors, dels més variats colors. Va ser com si retirés la seva consistència i em llancés en un precipici

Mentre lliscava per aquella pendent, em topava amb les plantes del camí.

–Perdona! –vaig sentir-me dir a mi mateix.

Vaig acabar el periple al peu d’un rierol i vaig haver de pessigar-me amb força, per estar segur que seguia despert. L’indret fins on arribava la meva vista, era extraordinari. Ple de colors, de petits camins que s’obrien davant meu, i sorolls. 

Per fi soroll que podia percebre, un rierol, mes enllà... Darrera unes tiges, va aparèixer un estany, on hi desembocava una gran cascada. Semblava com si el soroll ho vulgués omplir tot. M'hi vaig haver de tapar les orelles, era ensordidor.

No vaig resistir la temptació apropant la meva cara a l’aigua. La vaig enfonsar, bevent amb verdadera golafreria d’aquella aigua fresca. Si era estrany estar entre aquelles grans i inquietants plantes, més estrany em va semblar obrir els ulls dintre de l’aigua. Era com obrir els sentits a un nou microcosmos format per infinitat de líquens, de tots colors, vermells, verds, blancs. Arrapats a la terra del fons.

–Gorka, tenim detectada l’esfera, estigues a punt, la nau de rescat arribarà d’un moment a l’altre...

Va ser com un xoc. Afanyant-me com vaig poder vaig retrocedir per els corriols que m’havien portat a aquell indret. El lloc més complicat va ser agafar la pendent però... oh, sorpresa! Semblava que el pendent que m’havia fet baixar fins al rierol, s’aplanava per facilitar la pujada.

Allà estava l’esfera! Va ser el temps just, tancar la porta de seguretat i sentir un sotrac extraordinari, per la mira de la nau vaig poder veure com volava per l’espai. Aquells tres pals semblaven atreure l’esfera.

Vaig passar ben a prop. Les mans del porter van fregar la pilota.

–GOOOOL! Es va sentir per tot el camp.

                                                                  

Gorka Bas