EL
SOL BRILLAVA (El
misteri del riu. Segona
part)
El sol brillava sobre el seu cap.
Era una brillantor estranya, rogenca, com metal·litzada.
Tot era fora d'una realitat tangible.
Sols l'aigua no havia parat d'arrossegar-la corrent avall. Els límits de la llera eren més elevats que mai, l'Alba, sols volia un punt on agafar-se amb totes les forces.
L'aigua arribava al punt sense retorn. El soroll, cada vegada més ensordidor, era senyal que la cascada era més propera.
Les forces li van començar a fallar. El retorn, cada cop, seria més difícil, si és que hi podria haver un retorn. Arribava a un punt límit.
Aquell soroll esdevenia més eixordador.
El cel, aquell cel rogenc, era cada cop més desconegut per ella. Mai havia vist una cosa semblant. Tant semblava obrir-se, deixant pas a una brillantor encegadora, com tancar-se en la més negra foscor.
Era una brillantor estranya, rogenca, com metal·litzada.
Tot era fora d'una realitat tangible.
Sols l'aigua no havia parat d'arrossegar-la corrent avall. Els límits de la llera eren més elevats que mai, l'Alba, sols volia un punt on agafar-se amb totes les forces.
L'aigua arribava al punt sense retorn. El soroll, cada vegada més ensordidor, era senyal que la cascada era més propera.
Les forces li van començar a fallar. El retorn, cada cop, seria més difícil, si és que hi podria haver un retorn. Arribava a un punt límit.
Aquell soroll esdevenia més eixordador.
El cel, aquell cel rogenc, era cada cop més desconegut per ella. Mai havia vist una cosa semblant. Tant semblava obrir-se, deixant pas a una brillantor encegadora, com tancar-se en la més negra foscor.
Nedar era ja impossible. Cada cop se li feia més difícil mantenir-se a la superfície. El corrent la xuclava cap a un interior desconegut d'aquella aigua que cada cop esdevenia més profunda.
Desesperada, pensà que sols li quedava la conformitat amb el seu destí, l'abandó de tots els seus esforços.
Perduda tota esperança, s'estava precipitant en el buit. L'acompanyaven, en la caiguda, les pedres que havien estat al final d'aquell gorg i que havien posat fi a tantes vides d'aquells que hi havien caigut sense remei. Els troncs dels arbres, encara amb el pa de terra, que els havia sustentat, davallaven al seu costat, com si haguessin estat arrancats per una força superior.
El seu cos l'havia abandonat. Tot al seu voltant era irreal... Ombres desmembrades, sense rostre s'afegien en el seu entorn, en la caiguda.
Aquell malson no acabava mai.
Perduda tota esperança, s'estava precipitant en el buit. L'acompanyaven, en la caiguda, les pedres que havien estat al final d'aquell gorg i que havien posat fi a tantes vides d'aquells que hi havien caigut sense remei. Els troncs dels arbres, encara amb el pa de terra, que els havia sustentat, davallaven al seu costat, com si haguessin estat arrancats per una força superior.
El seu cos l'havia abandonat. Tot al seu voltant era irreal... Ombres desmembrades, sense rostre s'afegien en el seu entorn, en la caiguda.
Aquell malson no acabava mai.
De cop, un soroll fort, metàl·lic, esdevenia més persistent
No sols era el soroll de l'aigua en la seva precipitació, era un "tzum-crec" metàl·lic, que cada cop li omplia més el cap, penetrant-li fins a l'estómac.
Tot i el seu davallar, el fort sotrac l'ensordí.
El terra trontollava de manera abrupta. De sobte una quietud inesperada. Un silenci inesperat.
Alguna cosa esdevenia que encara li semblà més terrible que la mateixa caiguda. No va poder veure d'on sortien, ni tan sols quin aspecte tenien. Eren com ombres sortides del no-res.
Es va sentir fortament subjectada i empesa per l'aire.
No hi podia veure res, ni reconèixer res, sols que era transportada vers algun lloc inimaginable... Al seu costat, un cos de criatura sense vida que semblava seguir la seva mateixa evolució.
L'Alba, per molt que s'esforçava a absorbir allò que estava vivint, era incapaç de qualificar-ho. Aquelles siluetes deformes, sense color, que semblaven transportar-la, eren éssers estranys. Tenien el que semblaven ales transparents, que identificà com les ales d'un gegantí espiadimonis.
Tot esdevenia indefinit. La foscor era total. Potser eren bèsties, potser dimonis que la portaven al seu cau. Qui podia saber si el seu cos esdevindria aliment per aquells éssers?
Havia deixat de patir. Sols desitjava que, el que hagués de venir, fos el més ràpid possible.
Va sentir com si aquella sensació de flotabilitat s'acabés. Com si els éssers l'haguessin dipositat en el terra ferm. S'havia acabat el fet de davallar constant?
Només podia distingir l'olor de l'herba mullada i l'escalfor del Sol a la cara.
L'Alba, per molt que s'esforçava a absorbir allò que estava vivint, era incapaç de qualificar-ho. Aquelles siluetes deformes, sense color, que semblaven transportar-la, eren éssers estranys. Tenien el que semblaven ales transparents, que identificà com les ales d'un gegantí espiadimonis.
Tot esdevenia indefinit. La foscor era total. Potser eren bèsties, potser dimonis que la portaven al seu cau. Qui podia saber si el seu cos esdevindria aliment per aquells éssers?
Havia deixat de patir. Sols desitjava que, el que hagués de venir, fos el més ràpid possible.
Va sentir com si aquella sensació de flotabilitat s'acabés. Com si els éssers l'haguessin dipositat en el terra ferm. S'havia acabat el fet de davallar constant?
Només podia distingir l'olor de l'herba mullada i l'escalfor del Sol a la cara.
En obrir els ulls, el cel era clar, el Sol era a l'horitzó... Uns petits núvols blancs amagaven el que semblava un objecte metàl·lic que s'allunyava més enllà.
Era un objecte brillant, de reflexos metal·litzats, en incidir-hi la llum del Sol en aquell cel blau.
I veié al seu germà. Amb la Mireia. Envoltats d'altres persones desconegudes.
Fantasmes com ella? En el terra, ben a prop seu, un infant que plorava. La cosa irreal l'embolcallava i l'escenari de tot era l'alzinar. Aquell alzinar tan conegut.
Al seu costat acaronant-la, l'Eduard, besant-li als llavis amorosament.
Era un objecte brillant, de reflexos metal·litzats, en incidir-hi la llum del Sol en aquell cel blau.
I veié al seu germà. Amb la Mireia. Envoltats d'altres persones desconegudes.
Fantasmes com ella? En el terra, ben a prop seu, un infant que plorava. La cosa irreal l'embolcallava i l'escenari de tot era l'alzinar. Aquell alzinar tan conegut.
Al seu costat acaronant-la, l'Eduard, besant-li als llavis amorosament.
Butlletí de notícies.
Un fenomen estrany ha esdevingut. La llera del riu Puisos ha desaparegut. Es calcula que una explosió volcànica va esdevenir dijous a la tarda seguida d'un petit terratrèmol que ha canviat l'aspecte de l'indret. El riu segueix remetent les seves aigües en el centre del fenomen volcànic.
Un equip d'estudiosos s'ha traslladat en aquell indret per estudiar-hi el fenomen.
Fenomen Paranormal?
Diferents persones donades per desaparegudes han estat trobades en els seus llocs habituals. Un equip de psicòlegs treballa per esbrinar el fenomen d'aquest retrobament.
-ooo-
Passats deu anys
—Mare, que és aquest paper?
—Quin paper?
—Aquest que he trobat a la capsa de sabates, que tenies en el teu armari... diu...
Còpia d'un whatsapp.
—A veure?
"Alba, vine com més aviat millor a l'alzinar. Aquí ens hi hem trobat amb l'Eduard. T'hi esperem per anar a donar un tomb pel poble de més avall, amb la Mireia. L'Eduard no sé què et vol dir que té tanta pressa."
L'Alba ja no recordava la transcripció que havia fet del Whatsapp que el seu germà l'hi havia enviat deu anys enrere. Els ulls se l'hi ompliren de llàgrimes... la petita Laia la va acaronar.
—No ploris, mare...
© Gorka Bas 17
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada