STACCATO (Primera part)

STACCATO (Primera part)

L'staccato insistent, podia sentir-se des de on era en Joan Canals
Era inevitable, tot el seu cos semblava dirigir la peça.
En Joan Canals era capaç de dirigir Beethoven, sense moure un sol muscle. Algú diria que la força del cervell el transmetia per l'espai.
Ara ja no era el que havia estat, per aquesta raó les llàgrimes lliscaven per la seva cara.
Havia lluitat molt per tal que la Cristina Hamer pogués tocar el violí d'aquella manera.
Joan Canals estava convençut que la feina de tots aquells anys estava allà, en el so d'aquell violí, en la sensibilitat de la Cristina, aquella nena que un dia havia trucat a la porta del seu estudi, amb aquell vell violí, que havia trobat perdut a les golfes, d'aquella antiga casa dels avis.

Les paraules de la petita el van fer riure, Però quan va obrir l'estoig ple de pols amb un extrem que semblava trencat, va sentir com si el cor se l'hi paralitzés.
Un Stradivarius. El va reconèixer de seguida, aquell violí era una joia, una joia en mans d'una nena que no devia passar dels deu anys.

—On has trobat aquest violí?

—A les golfes de ca l'avi. Era ple de pols, l'he netejat una mica, però encara hi ha pols, en sóc conscient, no serveix?

El mestre Joan Canals no podia donar crèdit a allò que tenia entre mans. L'acaricià. Era alguna cosa inexplicable, però va entrar pels seus dits un corrent. Era com un corrent que feia vibrar totes les fibres del seu cos, era una sensació inexplicable. Aquell instrument tenia quelcom, que no havia trobat en cap instrument que hagués passat per les seves mans. L'acaricià de nou. Polsà una corda... potser calia una certa afinació.

—Saps que és això?

—Un violí!... M'equivoco?

A en Joan Canals l'hi va passar pel cap després. Hi pensaria com aquell que va tenir un mal son. El que veia, el desviava de la seva primera impressió.

Allò que tenia a les mans podia ser d'un valor incalculable.
Amb respecte, el va treure de la malmesa funda de fusta, l'havia de mirar bé, por tots els costats.

En Tsuntser prou que en pagaria una fortuna, de confirmar les seves sospites, per poder-lo tenir en la vitrina de la seva col·lecció, al castell de Lowhcastel. Però calia anar a pams, assegurar-se de la veracitat. Calia cercar aquella autenticitat, no podia ser sols la impressió d'una vista prèvia.

Allà, sota l'acumulació del temps...! Allà podia estar el secret. Prenent un drap, amb molt de compte, fregà aquell indret, fins que la fusta va descobrir aquell nom ANTONIUS STRADIVARIUS ANNO... Unes xifres seguien en aquella mostra d'identitat, un 16... després amb un seguit il·legible.

Una suor freda s'apoderà d'ell. 16... En Joan Canals sabia perfectament que Antonio Stradivari, havent nascut el 1644, els seus millors violins van ser construïts entre el 1683 i el 1715.

—Què li passa, senyor? No li agrada el meu violí?

—Sí... Està bé... però, crec que no hauries de jugar amb ell.

—No hi vull jugar... vull que me l'ensenyi a tocar.

—Però aquest violí està malmès, per aprendre'n... jo et podria deixar...

—És el meu violi! Ell m'ha dit que vol que el toqui.

—Ell m'ha dit...? Estàs boja? Un instrument no et pot dir...

—Sí! Ell m'ha dit... dolçament, toca'm.

—Ets una noieta amb molta imaginació... Digues al teu pare, mare o avi, si és el propietari de l'instrument, que em vingui a veure, potser en parlarem... jo tinc molta feina per escoltar nenes.

—Escolti'l amb ell.

—Ell? Qui és ell?

—El violí.

—Va, surt de casa...! Ets boja!

En Joan Canals va maleir tot seguit les seves pròpies paraules. Com podia haver tret a aquella nena de casa seva?

Li feia mal l'estómac no pel simple fet d'haver fet fora la noieta, sinó a una cosa molt més important que ella, una peça única. Potser mai més podria tenir-ne una altra a les seves mans.

De cop, una melodia dolça arribà a les seves orelles... des del carrer. No podia ser...!
Va obrir la porta d'una revolada. Ella era allà davant, traient de l'instrument aquella vella melodia popular. Tocava sense saber-ne?

L'havia enganyat! De ben segur que aquell avi que ella deia, l'hi havia donat quatre nocions molt elementals, va pensar a la vegada que la mirava detingudament. Allà estava, molt seriosa, descalça enmig de la mica de neu que havia caigut aquell matí.

En Joan Canals es va enfadar.

—Què vols?

—És el violí... vol tocar.

—No diguis ximpleries! Em vols pressionar tocant aquí al carrer, en mig de la neu... Entra...! Com pots tocar d'aquesta manera, descalça? Sobre la neu, agafaràs una malaltia, ja ho saps?

—El violí vol...

—Vols deixar de dir ximpleries...? Un violí no parla! Un violí no té vida, no et pot demanar.

—Jo el sento... m'està dient que toqui.

—Ara?

—Sí.

Sense més, la nena, apropant el violí a la posició i prenent l'arc, es posà a tocar una bella melodia.

En Joan Canals sense creure el que estava veient i sentint, estava astorat.
Certament a la noia l'hi faltava molt, per aprendre, però hi havia alguna cosa que superava el seu enteniment. Com podia aquella noieta agafar el violí d'aquella manera, prémer l'arc amb aquella decisió i seguretat?

L'experimentat director d'orquestra no podia obviar, el que tenia davant.

En breu, la segona part...
Gorka Bas