AQUELLA ERA LA NIT

AQUELLA ERA LA NIT

Em vaig endinsar en el bosc.

Aquella seria una nit de lluna plena.

Havia sortit de Viladrau, ja feia estona, quan el cel era ben clar.

S'havia enfosquit de cop i volta, fins i tot, al lluny, començava a sentir-se algun tro. Tot i que el cel era estrellat.

La Lluna sortiria tard.

Jo esperava que sortís, ja que no era gaire agradable per a mi, anar per aquells boscos, sense poder veure-hi res.

En aquell temps, encara no existien les llanternes elèctriques. El més avançat era portar un llum de carbur, per molt que això era un afegit, no el més pràctic.

Després ens ho hem muntat millor, amb la invenció de la pila, doncs, a més del llum en si, havies de portar una pedra de carbur i tenir aigua a mà i cerilles que no fossin humides.

De totes maneres, trobar aigua en aquells llocs, no es feia gaire difícil. Fins i tot encara avui dia, per molt que l'aigua comença a ser escassa, no és el cas en aquell indret.

No obstant això, no m'agradava portar tanta llum. Amb el sol fet que hi veies ja en tenia prou. Per aquesta raó vaig baixar al màxim la intensitat de la flama del carbur doncs, caminant pel costat del rierol, m'estava acostant al sot de cal Maresma, propietat de ca l'Oller.

El lloc era estrany. Únic, diria jo. L'aigua hi havia format un gorg i una caverna. Acompanyat per la frondositat del terreny i l'espessa vegetació, l'hi donaven aquest aspecte. Jo ara en diria isostèric.

Les males llengües deien que en aquell lloc hi vivien les dones d'aigua. Nimfes d'extrema bellesa que, a les nits de lluna plena, rentaven la seva roba, estenent-la sobre l'herba, tot cantant i dansant subtilment.

        "Es deia que un pastor que guardava el remat vora d'aquell lloc, despertat de sobte, es va sentir atret per unes veus dolces.          Embadalit es va acostar al lloc, a poc a poc, fins a espiar un espectacle que mai hauria pogut imaginar...
La dansa d'unes dones extraordinàries, de llargues cabelleres, embolcallades de vels que agitaven voluptuosament, al llarg els seus cossos nus, al compàs d'una música estranya i encisadora..." (*)

Aquelles eren llegendes populars, que ningú havia pogut provar. Jo no havia de tenir cap mena de por. A més, les dones d'aigua no eren dolentes. No eren com les bruixes de Vallgorguina, que n'hi podien haver de blanques o de negres. Les blanques procurant sempre fer el bé i, al contrari de les negres, que podien esdevenir perilloses si se les feia enfadar, o la teva causa era de mal averany.

Estava a prop del gorg i vaig preferir, tal com he dit, abaixar la intensitat del llum i anar molt amb compte de no fer brogit.

Pensava interiorment que m'hauria agradat trobar-me una dona d'aigua. Tan belles com diu la llegenda, ja aniria amb prou cautela de no fer com el pastor que va quedar pres per aquella que la va estimar i fer seva, trobant d'aquella manera la desgràcia.

Pot ser per la manca de llum, no ho sé, però vorejant el rierol el meu peu s'enfonsà en l'aigua. Vaig notar la mullena, malgrat que semblava com si el meu caminar fos per sobre d'aquella aigua gèlida. Sí, efectivament. Encara m'hi escruixo quan hi penso. Caminava per sobre de l'aigua... El pànic s'apoderà de mi doncs havia envaït l'espai de les dones d'aigua. Si bé no podia creure en la llegenda, no deixava de témer quelcom que pogués passar.

El sentit comú em feia creure que no em podia passar res...!, però a partir de llavors, aquella música estranya, dolça i agradable a la vegada, em va acompanyar tot el camí.

(*)Texte extret de La llegenda de dones d'aigua... Matilde Verdura

® Gorka Bas 17