Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris violí. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris violí. Mostrar tots els missatges

dijous, 25 de maig del 2017

STACCATO (segona part)


La violinista descalça (Stradivarius)

Cristina Hamer, era allà a l'escenari.

Els peus descalços, ben assentats en el terra, brandava el violí d'una manera molt especial. Tothom ho deia, les seves mans eren com si ni tan sols toquessin aquell instrument. L'arc semblava no fregar les cordes. Voleiava per sobre.

El cos de la noia agitant-se suaument, com empesa per una lleugera brisa.

Joan Canals, no podia aguantar les llàgrimes, sempre havia pensat que hi havia quelcom misteriós quan la noia agafava el violí. Una simbiosi unia la noia amb aquell instrument, traient d'ell, tot el millor que s'hi podia treure.

A en Joan Canals l'havia preocupat, des d'un principi, aquella manera de tocar. Era fora de tot principi acadèmic. Sols la presentació d'aquella noia, ja donava que dir, sempre descalça sobre l'escenari.

El seu cos esdevenia eteri, com si fluís d'un altre món.

Mentre va ser una joveneta, no l'hi va donar importància. Ella tenia molt a aprendre. S'hi sentia més segura d'aquella manera. Asseia cada vegada més la progressió. Les correccions del mestre amb l'alumna esdevenien anècdotes. Ni tan sols els càstings podien amb aquell fet.

El més acusat va ser quan va pensar en la presentació de la noia en concert.

—Hauries de buscar un vestit, unes sabates...

Totes les vegades que ho havia intentat, el violi, no responia de la mateixa manera. Havia de tocar amb els peus sobre el terra de l'escenari i els seus cabells a l'aire. La llibertat... El somriure als llavis, els ulls clucs, l'absència total de tot el que no era la música... Aquells sons llargs i profunds, altres vegades, de lleugers saltirons.

El que més meravellava al Mestre era aquella facilitat. Cristina Hamer no necessitava partitura, no necessitava més que acomboiar el violí i les seves mans per brandar l'arc.

Des que començà les sessions amb en Canals, sols calia que ell marqués una peça, una idea, una expressió, un paisatge... Ella sabia captar aquella voluntat en els primers compassos, com si aquella peça li fos coneguda... de sempre. La resta... pura sensibilitat.

No hi havia secret. El tempo, la intensitat, vivace, scherzo, allegro...

Al seu voltant esdevenia una simfonia de sons i colors, que l'emmarcaven en el que és diví.

Aplaudiments interminables, llàgrimes del mestre... Sobre la partitura, tot era bonic, massa bonic, irreal i ella, allà, quasi insensible a tota aquella reacció. Una lleugera inclinació del cap. Ningú en podia esperar un bis.

La violinista descalça...

El Mestre Joan Canals esdevenia cada cop més dependent d'aquella noia que, amb els seus divuit anys, ja era tota una senyoreta, aplaudida i cridada per fer innombrables concerts.

Canals havia esdevingut l'ombra de la gran concertista i l'únic que podia tenir era una certa ascendència sobre ella. Després de la mort dels pares de la noia, per no distreure's en el temps, es va arreglar per tal que la noia gaudís d'un annex en l'ampli casalot en el qual vivia Joan Canals.

Ell era feliç, fins que s'adonà que ella estimava al violí.


No era una impressió. Per a la Cristina Hamer, l'Stradivarius era el tot en la seva vida. Estimava aquell instrument que la permetia expressar-se d'aquella manera.

El guardava a la seva habitació.

Canals, vell i cansat, estimava aquella joveneta. Primer com la filla que mai no havia tingut, però cada cop la veia més com el possible redós en la vellesa.

Sols aquell estúpid violí, era capaç de malmetre els seus sentiments.

—Hauries d'acostumar-te a tocar altres instruments. L'Stradivarius és vell. La seva duració pot ser cada vegada més limitada, un dia, et trobaràs sense instrument.
—No en podria tocar cap altre.
—Prova aquest... —Canals li va entregar un nou violí.
—No el vull!
—L'he comprat expressament per a tu.
—No és el mateix
—És un Stradivarius igual que l'altre.
—No! No és el mateix!

La negativa el va colpir.

—Doncs prepara't, el proper concert serà amb aquest nou violí.

L'obsessió esdevenia cada vegada més forta i les discussions es produïen diàriament.

Segons el mestre Canals aquell violí ja havia perdut molt del seu so especial. Calia substituir-lo si volien continuar amb la gira d'èxits previstos per Europa.

Havia de prendre's una determinació, que no passava per altra cosa que no fos que la Cristina Hamer s'avingués a tocar amb aquell instrument nou.

Canals estava convençut que l'efecte Stradivarius, s'esvairia amb el nivell que la noia havia agafat. Fins que no ho provés no era més que una por infundada.

Cristina Hamer continuaria sent la concertista admirada que havia estat tots aquells anys.

Aquella nit Canals va entrar, amb molt de compte, a l'habitació de la noia. No podia córrer el risc de despertar-la. El vell estoig estava com de costum sobre la còmoda, fàcilment accessible.

Cristina Hamer dormia plàcidament. Substituir el vell violí pel nou en el seu propi estoig, no va resultar gaire difícil. Novament, amb molt de compte, va sortir. L'endemà al matí quan no trobés el seu instrument, la Cristina s'avindria a provar el nou.

Canals estava segur que la seva estratègia esdevindria un èxit, naturalment que la noia sentiria el tacte de l'instrument diferent, però calia que s'hi acostumés.

El vell Stradivarius el deixà amagat a la seva pròpia habitació, dins de l'estoig del violí nou.

Era d'hora que eixia el sol a la regió.

Una columna de fum s'enlairava d'aquell casalot on vivia el director i compositor Joan Canals.

L'origen del foc va esdevenir a l'habitació del vell director. Encara no es podien determinar les causes que haurien originat el foc.

Una altra de les habitacions de la mansió, que ocupava l'extraordinària concertista de violí Cristina Hamer, havia quedat totalment arrasada per les flames.

El cos de la noia, s'havia trobat calcinat al llit de la mateixa habitació.


Notícies:El compositor director d'orquestra Joan Canals ha estat ingressat en un centre psiquiàtric amb greus trastorns... Hom creu que té molt a veure amb l'incendi que, dies enrere, es va produir a casa seva, i que va ocasionar la mort de la concertista Hamer.La concertista, considerada neboda del director Canals, ha estat enterrada al mausoleu de la família Canals-Stutker, a la regió de Westfàlia.
FI. 
© Gorka Bas. 2017



dimecres, 17 de maig del 2017

STACCATO (Primera part)


STACCATO (Primera part)

L'staccato insistent, podia sentir-se des de on era en Joan Canals
Era inevitable, tot el seu cos semblava dirigir la peça.
En Joan Canals era capaç de dirigir Beethoven, sense moure un sol muscle. Algú diria que la força del cervell el transmetia per l'espai.
Ara ja no era el que havia estat, per aquesta raó les llàgrimes lliscaven per la seva cara.
Havia lluitat molt per tal que la Cristina Hamer pogués tocar el violí d'aquella manera.
Joan Canals estava convençut que la feina de tots aquells anys estava allà, en el so d'aquell violí, en la sensibilitat de la Cristina, aquella nena que un dia havia trucat a la porta del seu estudi, amb aquell vell violí, que havia trobat perdut a les golfes, d'aquella antiga casa dels avis.

Les paraules de la petita el van fer riure, Però quan va obrir l'estoig ple de pols amb un extrem que semblava trencat, va sentir com si el cor se l'hi paralitzés.
Un Stradivarius. El va reconèixer de seguida, aquell violí era una joia, una joia en mans d'una nena que no devia passar dels deu anys.

—On has trobat aquest violí?
—A les golfes de ca l'avi. Era ple de pols, l'he netejat una mica, però encara hi ha pols, en sóc conscient, no serveix?
El mestre Joan Canals no podia donar crèdit a allò que tenia entre mans. L'acaricià. Era alguna cosa inexplicable, però va entrar pels seus dits un corrent. Era com un corrent que feia vibrar totes les fibres del seu cos, era una sensació inexplicable. Aquell instrument tenia quelcom, que no havia trobat en cap instrument que hagués passat per les seves mans. L'acaricià de nou. Polsà una corda... potser calia una certa afinació.
—Saps que és això?
—Un violí!... M'equivoco?

A en Joan Canals l'hi va passar pel cap després. Hi pensaria com aquell que va tenir un mal son. El que veia, el desviava de la seva primera impressió.

Allò que tenia a les mans podia ser d'un valor incalculable.
Amb respecte, el va treure de la malmesa funda de fusta, l'havia de mirar bé, por tots els costats.

En Tsuntser prou que en pagaria una fortuna, de confirmar les seves sospites, per poder-lo tenir en la vitrina de la seva col·lecció, al castell de Lowhcastel. Però calia anar a pams, assegurar-se de la veracitat. Calia cercar aquella autenticitat, no podia ser sols la impressió d'una vista prèvia.

Allà, sota l'acumulació del temps...! Allà podia estar el secret. Prenent un drap, amb molt de compte, fregà aquell indret, fins que la fusta va descobrir aquell nom ANTONIUS STRADIVARIUS ANNO... Unes xifres seguien en aquella mostra d'identitat, un 16... després amb un seguit il·legible.



Una suor freda s'apoderà d'ell. 16... En Joan Canals sabia perfectament que Antonio Stradivari, havent nascut el 1644, els seus millors violins van ser construïts entre el 1683 i el 1715.

—Què li passa, senyor? No li agrada el meu violí?

—Sí... Està bé... però, crec que no hauries de jugar amb ell.

—No hi vull jugar... vull que me l'ensenyi a tocar.

—Però aquest violí està malmès, per aprendre'n... jo et podria deixar...

—És el meu violi! Ell m'ha dit que vol que el toqui.

—Ell m'ha dit...? Estàs boja? Un instrument no et pot dir...
—Sí! Ell m'ha dit... dolçament, toca'm.

—Ets una noieta amb molta imaginació... Digues al teu pare, mare o avi, si és el propietari de l'instrument, que em vingui a veure, potser en parlarem... jo tinc molta feina per escoltar nenes.
—Escolti'l amb ell.
—Ell? Qui és ell?
—El violí.
—Va, surt de casa...! Ets boja!
En Joan Canals va maleir tot seguit les seves pròpies paraules. Com podia haver tret a aquella nena de casa seva?
Li feia mal l'estómac no pel simple fet d'haver fet fora la noieta, sinó a una cosa molt més important que ella, una peça única. Potser mai més podria tenir-ne una altra a les seves mans.

De cop, una melodia dolça arribà a les seves orelles... des del carrer. No podia ser...!
Va obrir la porta d'una revolada. Ella era allà davant, traient de l'instrument aquella vella melodia popular. Tocava sense saber-ne?
L'havia enganyat! De ben segur que aquell avi que ella deia, l'hi havia donat quatre nocions molt elementals, va pensar a la vegada que la mirava detingudament. Allà estava, molt seriosa, descalça enmig de la mica de neu que havia caigut aquell matí.
En Joan Canals es va enfadar.
—Què vols?
—És el violí... vol tocar.

—No diguis ximpleries! Em vols pressionar tocant aquí al carrer, en mig de la neu... Entra...! Com pots tocar d'aquesta manera, descalça? Sobre la neu, agafaràs una malaltia, ja ho saps?
—El violí vol...
—Vols deixar de dir ximpleries...? Un violí no parla! Un violí no té vida, no et pot demanar.
—Jo el sento... m'està dient que toqui.
—Ara?
—Sí.
Sense més, la nena, apropant el violí a la posició i prenent l'arc, es posà a tocar una bella melodia.

En Joan Canals sense creure el que estava veient i sentint, estava astorat.
Certament a la noia l'hi faltava molt, per aprendre, però hi havia alguna cosa que superava el seu enteniment. Com podia aquella noieta agafar el violí d'aquella manera, prémer l'arc amb aquella decisió i seguretat?

L'experimentat director d'orquestra no podia obviar, el que tenia davant.

En breu, la segona part...
Gorka Bas