La violinista descalça (Stradivarius)
Cristina Hamer, era allà a l'escenari.
Els peus descalços, ben assentats en el terra, brandava el violí d'una manera molt especial. Tothom ho deia, les seves mans eren com si ni tan sols toquessin aquell instrument. L'arc semblava no fregar les cordes. Voleiava per sobre.
El cos de la noia agitant-se suaument, com empesa per una lleugera brisa.
Joan Canals, no podia aguantar les llàgrimes, sempre havia pensat que hi havia quelcom misteriós quan la noia agafava el violí. Una simbiosi unia la noia amb aquell instrument, traient d'ell, tot el millor que s'hi podia treure.
A en Joan Canals l'havia preocupat, des d'un
principi, aquella manera de tocar. Era fora de tot principi acadèmic. Sols la
presentació d'aquella noia, ja donava que dir, sempre descalça sobre
l'escenari.
El seu cos esdevenia eteri, com si fluís d'un altre món.
Mentre va ser una joveneta, no l'hi va donar importància. Ella tenia molt a aprendre. S'hi sentia més segura d'aquella manera. Asseia cada vegada més la progressió. Les correccions del mestre amb l'alumna esdevenien anècdotes. Ni tan sols els càstings podien amb aquell fet.
El més acusat va ser quan va pensar en la
presentació de la noia en concert.
—Hauries de buscar un vestit, unes sabates...
Totes les vegades que ho havia intentat, el violi, no responia de la mateixa manera. Havia de tocar amb els peus sobre el terra de l'escenari i els seus cabells a l'aire. La llibertat... El somriure als llavis, els ulls clucs, l'absència total de tot el que no era la música... Aquells sons llargs i profunds, altres vegades, de lleugers saltirons.
El que més meravellava al Mestre era aquella facilitat. Cristina Hamer no necessitava partitura, no necessitava més que acomboiar el violí i les seves mans per brandar l'arc.
Des que començà les sessions amb en Canals, sols
calia que ell marqués una peça, una idea, una expressió, un paisatge... Ella
sabia captar aquella voluntat en els primers compassos, com si aquella peça li
fos coneguda... de sempre. La resta... pura sensibilitat.
No hi havia secret. El tempo, la intensitat, vivace, scherzo, allegro...
Al seu voltant esdevenia una simfonia de sons i colors, que l'emmarcaven en el que és diví.
Aplaudiments interminables, llàgrimes del mestre... Sobre la partitura, tot era bonic, massa bonic, irreal i ella, allà, quasi insensible a tota aquella reacció. Una lleugera inclinació del cap. Ningú en podia esperar un bis.
La violinista descalça...
El Mestre Joan Canals esdevenia cada cop més
dependent d'aquella noia que, amb els seus divuit anys, ja era tota una
senyoreta, aplaudida i cridada per fer innombrables concerts.
Canals havia esdevingut l'ombra de la gran concertista i l'únic que podia tenir era una certa ascendència sobre ella. Després de la mort dels pares de la noia, per no distreure's en el temps, es va arreglar per tal que la noia gaudís d'un annex en l'ampli casalot en el qual vivia Joan Canals.
Ell era feliç, fins que s'adonà que ella estimava al violí.
No era una impressió. Per a la Cristina Hamer,
l'Stradivarius era el tot en la seva vida. Estimava aquell instrument que la
permetia expressar-se d'aquella manera.
El guardava a la seva habitació.
Canals, vell i cansat, estimava aquella joveneta. Primer com la filla que mai no havia tingut, però cada cop la veia més com el possible redós en la vellesa.
Sols aquell estúpid violí, era capaç de malmetre els seus sentiments.
—Hauries d'acostumar-te a tocar altres instruments. L'Stradivarius és vell. La seva duració pot ser cada vegada més limitada, un dia, et trobaràs sense instrument.
—No en podria tocar cap altre.
—Prova aquest... —Canals li va entregar un nou
violí.
—No el vull!
—L'he comprat expressament per a tu.
—No és el mateix
—És un Stradivarius igual que l'altre.
—No! No és el mateix!
La negativa el va colpir.
—Doncs prepara't, el proper concert serà amb aquest nou violí.
L'obsessió esdevenia cada vegada més forta i les discussions es produïen diàriament.
Segons el mestre Canals aquell violí ja havia perdut molt del seu so especial. Calia substituir-lo si volien continuar amb la gira d'èxits previstos per Europa.
Havia de prendre's una determinació, que no passava per altra cosa que no fos que la Cristina Hamer s'avingués a tocar amb aquell instrument nou.
Canals estava convençut que l'efecte Stradivarius, s'esvairia amb el nivell que la noia havia agafat. Fins que no ho provés no era més que una por infundada.
Cristina Hamer continuaria sent la concertista
admirada que havia estat tots aquells anys.
Aquella nit Canals va entrar, amb molt de compte, a l'habitació de la noia. No podia córrer el risc de despertar-la. El vell estoig estava com de costum sobre la còmoda, fàcilment accessible.
Cristina Hamer dormia plàcidament. Substituir el vell violí pel nou en el seu propi estoig, no va resultar gaire difícil. Novament, amb molt de compte, va sortir. L'endemà al matí quan no trobés el seu instrument, la Cristina s'avindria a provar el nou.
Canals estava segur que la seva estratègia esdevindria un èxit, naturalment que la noia sentiria el tacte de l'instrument diferent, però calia que s'hi acostumés.
El vell Stradivarius el deixà amagat a la seva pròpia habitació, dins de l'estoig del violí nou.
Era d'hora que eixia el sol a la regió.
Una columna de fum s'enlairava d'aquell casalot on vivia el director i compositor Joan Canals.
L'origen del foc va esdevenir a l'habitació del vell director. Encara no es podien determinar les causes que haurien originat el foc.
Una altra de les habitacions de la mansió, que ocupava l'extraordinària concertista de violí Cristina Hamer, havia quedat totalment arrasada per les flames.
Notícies:El compositor director d'orquestra Joan Canals ha estat ingressat en un centre psiquiàtric amb greus trastorns... Hom creu que té molt a veure amb l'incendi que, dies enrere, es va produir a casa seva, i que va ocasionar la mort de la concertista Hamer.La concertista, considerada neboda del director Canals, ha estat enterrada al mausoleu de la família Canals-Stutker, a la regió de Westfàlia.
FI.
©
Gorka Bas. 2017
