Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris aigua. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris aigua. Mostrar tots els missatges

dimarts, 26 de març del 2019

Aitona (Un món paral·lel)


Aitona


Era una noia bonica i amable. Tots la consideraven i volien esdevenir amics seus. Però la noia tenia coses que ningú imaginava.

En el seu interior volia esdevenir una líder. S'entrenava, en la soledat de les golfes de casa seva, en la dicció, en discursos imaginaris... Es plantejava problemes municipals, en principi inexistents, que en tot cas, encara no havien esdevingut.


En les seves llargues disquisicions, assajava el to, la contundència i les paraules més adients, que podia trobar en cada cas.


En tals sessions tenia un oient atent, el seu germanet Ernest que, en tals ocasions i amb els quatre anys que tenia, era incapaç de qüestionar tals raonaments. També tenia un altre oient encara més ferm que aquell germanet. Era el gos. Aquell gos que va trobar un dia abandonat per la carretera del poble. No era massa gran, per això l'hi agradava a l'Aitona. Era ben bé de la seva mida. El pare sempre s'havia oposat a tenir un gos a casa però, com que aquella bèstia era d'una mida acceptable, com acostumava a dir, va tenir clar que era el gos de la filla. Després el 'Quatrepotes', nom que l'hi van posar d'entrada, va acabant essent, només el 'Potes'. I, era evident que tenia quatre potes, quatre potes amb peus que resultaren de color blanc, després de rentar-lo bé. L'animal agraït s'adaptà, de seguida, als costums de la casa i, especialment, al voler de l'Aitona, a la que acompanyava a passejar o es passava les hores al bell mig de les golfes, on la noia assajava els seus discursos... i podríem dir que l'escoltava embadalit, per molt que la bèstia no entenia un borrall.


Aquell dia, estrany de boira intensa, l'Aitona va sortir a passejar, com cada dia, seguida d'en 'Potes'. No tenia intenció d'anar gaire lluny pel dia que feia i, a més, per què se l'hi havia acudit un tema a tractar, que per ella podia resultar important.


Coneixia perfectament el camí. Sortiria de casa, creuaria el pont de la riera, seguiria el camí per l'altre cantó, fins al paller de cal Nat, i tornaria pel camí que rodejava l'edificació. En retornar, es tornaria a trobar amb el pont i al recte a la casa on vivien. A vegades ho feia corrent i a vegades simplement caminant. Aquell dia, sols pel neguit d'abordar el tema que li ballava pel cap, en un començament es posà a mitja marxa i travessà la riera pel pont. I allà va ser que alguna cosa semblava que no esdevenia adequadament.


En 'Potes' hi va desaparèixer. El va cridar, però l'únic que va aconseguir va ser un lladruc melangiós, i estrany. L'Aitona es va estranyar. S'avocà al pont... Quelcom estrany hi havia a l'aigua, l'hi va fer l'efecte d'un tronc que potser havia arrossegat l'aigua per la pluja que havia fet el dia abans. Passat el pont un corriol facilitava poder arribar fins a la llera. L'Aitona era una xicota valenta i encuriosida, per això no va tenir problema a baixar fins a tocar l'aigua. Semblava un tronc que havia quedat enganxat a la llera, on s'acumulava la sorra i els troncs que, amb la pluja, havien estat desplaçats aigües avall. Era evident que allò era un tronc que es veia important. L'Aitona va pensar de seguida que aquell tronc, aigües avall, quedaria en el pas estret que formava la llera en aquell indret. Tots ho sabien per altres ocasions que havia passat, l'aigua desbordaria i aniria directe a negar els horts de cal Simó. No era gaire però a aquell pobre home, sempre li tocava rebre. Va considerar que el millor que podia fer era avisar a en Simó que l'ajudés a netejar el pas, traient aquell tronc.


S'acostà més, fins que aquell tronc ja no va ser un tronc normal, a no ser que algú s'hagués entretingut a embolcallar-lo amb roba.


Els lladrucs d'en 'Potes' esdevenien, cada vegada, més forts, com si volgués assabentar a la seva mestressa, d'un perill cada cop més imminent.


Va ser quan va allargar la mà per intentar agafar aquell tronc que un moviment es va produir. L'Aitona es va sentir agafada de la seva mà. Alguna cosa semblava forçar-la a ficar-se en aquella aigua.


Si va veure empesa, en 'Potes' va deixar de bordar, L'Aitona va intentar obrir els ulls. El seu cap era totalment dintre de l'aigua i aquella cara que tenia davant la mirava amb un gest irònic, semblava realment un tronc. Sí, un tronc que l'empenyia cada cop més endins.


Com podia ser? En aquell indret l'aigua no era tan profunda. Però ella semblava que seguia baixant com si s'hagués produït una succió, que la forçava. Se sentia agafada per mil dits.


Tenia la sensació que s'ofegava, cada cop era més i més difícil respirar. Allò que ella coneixia com un revolt del riu, sense cap mena de perill, on hi havia posat tantes vegades els peus en remull la xuclava irremeiablement cap al fons. Un fons profund on no podia distingir l'acabament.


En la seva curta percepció l'aigua semblava atreure-la cap al que podia semblar un furat entre dues roques.


Ja no hi podia pensar en res més. Anava directe cap aquell lloc i allà quedaria sense poder sortir agafada en aquell fenomen estrany. Ja no podia retenir més la respiració. Els seus pulmons semblaven no poder aguantar més la pressió. I va quedar, sense poder veure res més. El seu cos, agafat entre aquelles dues roques que formaven el pas, semblava reduir-se, per facilitar el pas, per aquell indret. A la fi, es va sentir alliberada. Va ser llavors que tot va esdevenir negre. Els seus ulls encara que totalment oberts, no podien veure. Era morta? Ofegada? Què era allò, tan estrany, que l'hi estava succeint?


De cop, no s'ho podia explicar, la llum es va fer! Tot s'aclaria de cop. Els seus ulls podien esdevenir testimonis del que l'envoltava.


Allò era el poble. El seu poble? Molt semblant al que havia deixat quan va sortir a passejar amb el 'Potes', però semblava extremadament petit. Semblava que es trobava en una platja.


Si volia trobar una explicació plausible, no la podia trobar.


Mirant al seu voltant, veia allà, per sobre d'ella, el pont pel qual, moments abans, havia passat, bordant desesperat en 'Potes', en el moment en què l'animal es llençava a l'aigua.



L'Aitona no va trigar a veure el seu gos, arribar al seu costat. Els ulls tancats de l'animal, li donaven l'aparença que l'animal era mort. L'abraçà, plorosa. El 'Potes' l'havia seguit. Va tenir un punt d'esperança quan va veure i va notar, físicament, com la cua de l'animal, entrava en aquell estadi, en què mostrava sempre la seva alegria, quan l'acariciava.

El sol lluïa sobre els seus caps, l'Aitona es va posar dempeus. El camí seguia cap a l'altre costat del pont, vorejant el paller de cal Nat.


Confosa, sense poder trobar una explicació plausible al que havia viscut, va arribar a casa, al final del camí recte.


L'Ernest estava jugant davant de la porta. El 'Potes' llepà la cara del nen, però en veure que l'Aitona pujava a les golfes, la segui tot content. La cua l'hi anava com un molinet. El 'Potes', en trobar-se allà, es rebolcà en la catifa, com si...


—Què et passa 'Potes'?... Estàs mullat!


Sí, en 'Potes' estava mullat. Fins llavors l'Aitona no fou conscient que la roba que portava també era mullada.


Què l'hi havia passat?


Imaginació? Realitat? Existia un món paral·lel?


© Jordi Bas (Gorka). 2019.

dissabte, 6 de maig del 2017

El misteri del riu (2a. part)


EL SOL BRILLAVA  (El misteri del riu. Segona part)

El sol brillava sobre el seu cap.

Era una brillantor estranya, rogenca, com metal·litzada.
Tot era fora d'una realitat tangible.

Sols l'aigua no havia parat d'arrossegar-la corrent avall. Els límits de la llera eren més elevats que mai, l'Alba, sols volia un punt on agafar-se amb totes les forces.

L'aigua arribava al punt sense retorn. El soroll, cada vegada més ensordidor, era senyal que la cascada era més propera.

Les forces li van començar a fallar. El retorn, cada cop, seria més difícil, si és que hi podria haver un retorn. Arribava a un punt límit.

Aquell soroll esdevenia més eixordador.

El cel, aquell cel rogenc, era cada cop més desconegut per ella. Mai havia vist una cosa semblant. Tant semblava obrir-se, deixant pas a una brillantor encegadora, com tancar-se en la més negra foscor.

Nedar era ja impossible. Cada cop se li feia més difícil mantenir-se a la superfície. El corrent la xuclava cap a un interior desconegut d'aquella aigua que cada cop esdevenia més profunda.


Desesperada, pensà que sols li quedava la conformitat amb el seu destí, l'abandó de tots els seus esforços.

Perduda tota esperança, s'estava precipitant en el buit. L'acompanyaven, en la caiguda, les pedres que havien estat al final d'aquell gorg i que havien posat fi a tantes vides d'aquells que hi havien caigut sense remei. Els troncs dels arbres, encara amb el pa de terra, que els havia sustentat, davallaven al seu costat, com si haguessin estat arrancats per una força superior.

El seu cos l'havia abandonat. Tot al seu voltant era irreal... Ombres desmembrades, sense rostre s'afegien en el seu entorn, en la caiguda.

Aquell malson no acabava mai.

De cop, un soroll fort, metàl·lic, esdevenia més persistent

No sols era el soroll de l'aigua en la seva precipitació, era un "tzum-crec" metàl·lic, que cada cop li omplia més el cap, penetrant-li fins a l'estómac.

Tot i el seu davallar, el fort sotrac l'ensordí.

El terra trontollava de manera abrupta. De sobte una quietud inesperada. Un silenci inesperat.

Alguna cosa esdevenia que encara li semblà més terrible que la mateixa caiguda. No va poder veure d'on sortien, ni tan sols quin aspecte tenien. Eren com ombres sortides del no-res.

Es va sentir fortament subjectada i empesa per l'aire.

No hi podia veure res, ni reconèixer res, sols que era transportada vers algun lloc inimaginable... Al seu costat, un cos de criatura sense vida que semblava seguir la seva mateixa evolució.

L'Alba, per molt que s'esforçava a absorbir allò que estava vivint, era incapaç de qualificar-ho. Aquelles siluetes deformes, sense color, que semblaven transportar-la, eren éssers estranys. Tenien el que semblaven ales transparents, que identificà com les ales d'un gegantí espiadimonis.

Tot esdevenia indefinit. La foscor era total. Potser eren bèsties, potser dimonis que la portaven al seu cau. Qui podia saber si el seu cos esdevindria aliment per aquells éssers?

Havia deixat de patir. Sols desitjava que, el que hagués de venir, fos el més ràpid possible.

Va sentir com si aquella sensació de flotabilitat s'acabés. Com si els éssers l'haguessin dipositat en el terra ferm. S'havia acabat el fet de davallar constant?

Només podia distingir l'olor de l'herba mullada i l'escalfor del Sol a la cara.

En obrir els ulls, el cel era clar, el Sol era a l'horitzó... Uns petits núvols blancs amagaven el que semblava un objecte metàl·lic que s'allunyava més enllà.

Era un objecte brillant, de reflexos metal·litzats, en incidir-hi la llum del Sol en aquell cel blau.

I veié al seu germà. Amb la Mireia. Envoltats d'altres persones desconegudes.

Fantasmes com ella? En el terra, ben a prop seu, un infant que plorava. La cosa irreal l'embolcallava i l'escenari de tot era l'alzinar. Aquell alzinar tan conegut.

Al seu costat acaronant-la, l'Eduard, besant-li als llavis amorosament.
       
Butlletí de notícies.
Un fenomen estrany ha esdevingut. La llera del riu Puisos ha desaparegut. Es calcula que una explosió volcànica va esdevenir dijous a la tarda seguida d'un petit terratrèmol que ha canviat l'aspecte de l'indret. El riu segueix remetent les seves aigües en el centre del fenomen volcànic. 
Un equip d'estudiosos s'ha traslladat en aquell indret per estudiar-hi el fenomen.
Fenomen Paranormal? 
Diferents persones donades per desaparegudes han estat trobades en els seus llocs habituals. Un equip de psicòlegs treballa per esbrinar el fenomen d'aquest retrobament.
-ooo-

 Passats deu anys
—Mare, que és aquest paper?
—Quin paper?
—Aquest que he trobat a la capsa de sabates, que tenies en el teu armari... diu...

Còpia d'un whatsapp.
—A veure?
"Alba, vine com més aviat millor a l'alzinar. Aquí ens hi hem trobat amb l'Eduard. T'hi esperem per anar a donar un tomb pel poble de més avall, amb la Mireia. L'Eduard no sé què et vol dir que té tanta pressa."
L'Alba ja no recordava la transcripció que havia fet del Whatsapp que el seu germà l'hi havia enviat deu anys enrere. Els ulls se l'hi ompliren de llàgrimes... la petita Laia la va acaronar.
—No ploris, mare...

© Gorka Bas 17