LA PÀGINA EN BLANC

PAGINA EN BLANC

Pàgina blanca, esperant el llapis inspirat, que li doni la vida.

Estic en un lloc esperant. Inquiet. L'avís era molt calar.
—Restaràs en aquella taula fins que quelcom inesperat te'n faci sortir. Vaig tornar a guardar el paper.

Quelcom inesperat! Res més. Ni remitent, ni cap pista que em donés una idea del que s'esperava de mi. Si ho arribo a saber! Tot era normal, la gent anava i venia, de prompte una explosió em llença de la cadira, d'esquena no podia veure el que estava passant! 

L'explosió es va produir verdaderament de forma inesperada, deixant-me mig sord. El cotxe s'allunyà molt de pressa del lloc perdent-se per un carrer lateral. Després, res. La foscor.

—Mal parit!— Vaig pensar— És que se'm volien carregar? No era conscient de si algun enemic volia acabar amb la meva presència física en aquesta vida.

No recordava si ni tan sols tenia algun enemic, que volgués acabar amb mi.

La següent cosa que recordo és un llarg passadís, un desfilar de fluorescents sobre el meu cap, tot mig confús. Garbuix del qual semblaven veus, amb tons greus, inintel·ligibles.

Soroll de portes metàl·liques, de lleves que es tancaven.

L'aire fred atavellava el meu cos. Semblava que la roba havia estat fugissera... sols les mans per tapar aquell fred i, de sobte, aquell soroll que intentava, endebades, d'endevinar. 

Un ventilador? Sí, potser era el més semblant... potser un motor... El fred es feia cada vegada més palès.

Comencen a espetegar-me les dents.

L'aire fred esdevé calent. Semblava voler pal·liar la fredor. Però aquell fred que sentia es transformava cada cop més en insuportable escalfor.

De cop, em sento elevat. Com agafat per un ternal... soroll de cadenes... Vull mirar a terra. No puc, el sostre sembla cada cop més proper.

Passeres elevades metàl·liques, ombres inquietants, figures retallades en un fons vermell. Respiro fum, passo uns tubs de gran diàmetre. En un costat, el tub era roent, em crema la pell.

De sobte, la superfície a què estic lligat és arrossegada per quelcom. Són unes figures negres sense cara, sense ulls... Els ganxos m'estiren en la seva direcció, voldria plorar però, no puc. On sóc?

Què m'està passant?

El contenidor on m'han encabit queda dipositat en una cinta sens fi. Amb els peus per endavant, puc veure la cinta com es dirigeix a una obertura dins de la qual es distingeixen les flames. Vull cridar amb totes les forces, però no surt cap so de dintre meu. Estic perdut! Aniré a parar dins d'aquell forn, el foc farà que esdevingui cendra.

No! No vull acabar d'aquella manera!
Inexorablement, entro en aquell forn. No sento res. A mesura que el cubicle passa, les flames es van apagant. La calor és insuportable, sembla que la suor del meu cos comenci a bullir.

Però no em fa mal... Estic mort? Què és la mort? És un estat de buit total? Sí, m'hi sento buit. Sento com el meu cos s'esmicola. Em sento com teia sense flames.

No tinc dolor, floto en l'espai. Esdevinc cendra, esdevinc fum.

Allà, en el fons, un rellotge. Les partícules del meu cos l'embolcallen.

Aquell dringar fort es posa al cervell, trigo a adonar-me'n d'on estic. Els llençols, xops de suor. A la llunyania, transitar de cotxes. Aquell raig de sol sembla que em cremi la pell...

Obro els ulls. Tot esdevé normal. El cap! Aquell cap em fa mal! Segur que dec tenir febre. M'aixeco, les cames. Quasi no m'aguanten, miro a l'exterior... Estic viu! 

Els cotxes circulen omplint l'asfalt. Un clàxon retruny en el meu cervell. El cel esdevé clar, el núvol allà al fons sembla que em somrigui.

—Gorka! Són les vuit, faràs tard. Ja fa una mica que ha tocat el despertador!

Era un dia qualsevol, en un lloc qualsevol.

El paper, resta sobre la taula de despatx. En blanc.

© Gorka Bas. 2016.