A LA CONQUESTA

LA SORTIDA

Va quedar sorprès, no s'esperava aquell bullici. El moll era un anar i venir de gent, carros carregats per abastir els vaixells que estaven en el port.
—Eh, vailet! Fuig d'aquí, si no vols prendre mal.
—Vull parlar amb el capità.
—Ara no és el moment! Fuig o faré que els soldats et treguin d'aquí.
—Però...
—No hi ha però que valgui, no hi pots ser en aquest lloc.

En Sebastià no les tenia totes si els soldats el prenien. Vés a saber com se'n podria sortir. El més segur és que el tornarien al poble, a la masia i allà l'esperava una de bona.
Volia embarcar-se, però no anar a galeres. Encara que ell, en ser tan jovenet, de la mateixa manera que no l'hi feien cas, esperava que tampoc el poguessin fer anar a galeres. Però ben segur, que algun altre càstig li cauria a sobre.

Havia sortit feia dies de Conesa. Havia caminat tota la cinglera del Montclar.
A la llera del riu Biure hi buscava aixoplugar-se a les nits, a les nombroses cavernes, per no deixar-se veure massa. Quan l'amo s'assabentés de la seva fugida, ben segur que el faria anar a buscar per tota la conca, i es quedaria esclavitzat en aquella terra, sense poder abastar el seu somni.
Havia estat un rumor, podria ben ser que aquell viatger, arribat de Santes Creus, on havia pernoctat, s'hagués inventat tota la historia.

—Us ben asseguro que el rei en Jaume en prepara una de grossa. Tarragona i, especialment Cambrils, és un formiguer de carros, de traginar fusta per les drassanes... Ja es comencen a albirar les veles d'algun vaixell acabat, que no para de fer viatges a Barcelona i més enllà. Ja us dic que s'està preparant una de grossa. I no parlem d'homes d'armes a cavall, amunt i avall, especialment entre les torres de guaita. A la que et veuen, encara que siguis lluny, surten armats fins a les dents.

Havia sortit ja feia un parell de dies. Procurava caminar per la cinglera per poder abastar algun possible soldat o àrab infiltrat del qual amagar-se.

Aquell viatger, amb el seu relat, a la vegada que l'havia empès a fer aquell salt, també l'havia posat la por al cos. Però eren més grans les ganes d'arribar al mar i, deslliurar-se de les dificultats en què podia trobar-se, que la por que podia tenir.
—Vés, fill meu, escapa d'aquest infern.
—Aniré a veure al Rei i l'hi explicaré.—Ho deia amb la boca petita doncs com podia pensar que fos escoltat pel gran Rei en Jaume. Ell que no era més que un nen, i el que era pitjor... on el trobaria?

De mica en mica les paraules de la mare i de la germana el van fer veure, els nombrosos entrebancs. Si es quedava a la masia, l'amo no el deixaria marxar mai, doncs sempre necessitava vassalls per treballar les terres o per lluitar contra altres senyors de properes contrades amb qui tenia litigis. I si, de totes maneres, ho arribés a superar, es trobaria amb el Senyor de Queralt.

Si es quedava a la masia, a mercè d'aquell amo, ja sabia el que li podia esperar. Havia esclavitzat la mare i ara la germana, volent-la fer la seva concubina. Aquell amo era un dèspota que es valia d'haver lluitat a la Marca, i ser el millor Home, vassall del Senyor de Queralt.

El tercer dia de viatge es va trobar amb Aljub. Va ser inesperat. L'Aljub era un noi mossàrab de, si fa o no fa, la mateixa edat que ell. Havia quedat atrapat en terra conquerida en una ràtzia que els cristians havien fet al seu poble, i d'on havien pres algun home per treballar. O bé noies per aparellar-se. S'amagava com podia per les cavernes que hi havia en el congost. Ferit a una cama, mirava de superar la seva situació com podia. Parava trampes per agafar algun conill amb ferotge competència amb guineus i llops.
Una certa amistat es va produir entre els dos nois. On no arribava ell, l'Aljub era allà, per prendre la iniciativa.

Arribant a la Pobla, prenent-los per infiltrats, els van perseguir un bon tram. L'Aljub era considerat com un enemic. En Sebastià va aconseguir que fos vist com un vailet del poble. Saltaren per les muntanyes el que avui és el poble de Constantí i, seguint mig amagant-se, van arribar al moll de pescadors, en un dels braços on almenys, sis vaixells estaven a punt d'aparellar-se.

Sebastià es va sentir fortament agafat pel coll.
—Estic perdut—va pensar— L'Aljub, igualment entre dos soldats, petejava per sortir-se'n...
—Que hi feu aquí?
—Miràvem...
—Deixa'ls! No són més que dos marrecs.
—Volem ajudar —va dir, de sobte l'Aljub— veiem que aquí hi teniu molta feina i quatre mans més no us faran destorb.
—Veus? Són petits, però espavilats.
—Són petits.
—Va, Jeroni... Mira aquests dos marrecs... Volen treballar.
—Vatua el fum! Bé, us en cansareu ben aviat!

Certament, es varen cansar. Però aquell punt de tossuderia, els va fer aguantar més del que el tal Jeroni podia esperar.

En Jeroni va quedar admirat de la voluntat de servei que els dos vailets mostraven. I s'acostumà a la seva presència. Els va ajudar per tal que la càrrega fos més lleugera... La cama de l'Aljub es va curar amb el saber de la Carme, la companya del Jeroni, a la que deien La Llavadora, doncs era ben coneguda per totes les dones que acompanyaven als treballadors de les Dàrsenes.

L'Agost del 1229, sota la calor infernal, l'ebullició es va fer més forta. Semblava que tothom tenia les hores comptades. Els homes d'armes, cada cop, eren més nombrosos. Fins i tot n'hi havien arribats de terra endins, i més enllà de l'Ebre.
Feia dies que els rumors de sortida, eren més forts. Es deia que el Rei en Jaume, havia arribat a Cambrils on havia fondejat el que havia de ser el vaixell reial.

Era el 5 de setembre de l'any del Senyor de 1229
—Hisseu les veles!— Un crit unànime va sortir dels vaixells... I de la gentada que esperava en el moll, la marxa de la flota.

Ningú s'havia adonat de la presència de dos vailets a bord de la Nau Capitana. L'Aljub, en el centre d'aquell rotllo de corda, a coberta, procurava ni tan sols respirar. En Sebastià, prop seu, observava embadalit les maniobres.

En Jeroni havia estat molt clar, sense assegurar res. Podria respondre d'un dels nois.
—És un nebot meu—Havia pensat dir en cas necessari, però l'Aljub, per la seva presència de pell una mica més fosca, no quedava tan clara l'excusa. A més, a l'Aljub se l'hi notava una certa dificultat en caminar, que faria perillar les seves intencions d'acompanyar al seu amic. Ben segur que, si el sorprenien abans de salpar, l'haurien tornat a terra.

De totes maneres, les circumstàncies se'ls hi havien de posar de cara. Va ser difícil que els cavalls embarcats, que eren dels principals capitans i fins i tot del mateix Rei, no estiguessin excessivament nerviosos pel que estaven vivint. Fins i tot el cavall del Rei, malgrat les atencions que rebia es va posar a petejar i renillar com no ho havia fet mai.

Segons deien, calia fer alguna cosa. El cuidador responsable de la bèstia, entre el moviment del vaixell, el fet de petejar del cavall i l'estómac que se l'hi havia destarotat, no l'aconseguia tranquil·litzar. Restava subjecte a la borda, sense poder-se'n separar, tornant a l'aigua tot el que l'hi entrava.

Aquesta situació va fer que qualsevol ajut fos necessari.
L'Aljub, sortint del seu amagatall, va ser de gran ajut, gràcies al seu saber tractar aquesta mena d'animals, com ho havia fet de petit entre els seus. El cavall sentint-se acomboiat s'encalmà.

Veient aquests fets, el monarca s'assabentà de qui eren aquells vailets que s'havien amagat en el vaixell. Destinà a l'Aljub que cuidés el cavall mentre durava la travessia. En Sebastià va ser acollit pel mateix Rei, amb qui va tenir llarga conversa, sobre els abusos del seu amo i la seva condició de serf.

Era el 10 de setembre que les tropes amb el seu Rei al davant, desembarcaven a l'illa. Però no va ser fins al 31 de desembre que les tropes catalanes no entraven a la capital de Madina Mayurqa.

L'amistat entre en Sebastià i l'Aljub, va perdurar en el temps, allà a la Conca, un cop l'amo dèspota, fos jutjat i expulsat de les seves terres.

I... Així és com m'ho van contar... i conte contat, conte acabat.


© Gorka Bas. 2016.