El cavall Amic

El cavall Amic
L'hi vaig mirar als ulls i ell em va tornar la mirada. S'apropà, sense deixar de mirar-me.
Potser el que se'n diu amor a primera vista?
Pot ser que neixi un afecte tan extraordinari entre un humà i una bèstia?
Heu mirat, fit a fit, a un cavall?

El veia molt gran i em feia respecte. Quan vaig allargar la mà, ell avençà la testa deixant-se tocar. Llavors vaig comprendre que seríem amics. Que ja difícilment podria separar-me'n.
Baixava i pujava el cap, per facilitar que l'acariciés la crina, de cabells retallats i coll ferm.

—L'hi has agradat —em va dir en Dani.—Podeu ser molt bons amics.
—Però vivint a la ciutat...
—El pots deixar aquí tota la setmana i els dissabtes o diumenges... puges i el muntes.
—Fa quatre anys que tinc el Tor en aquest lloc—Em va dir.
— Si no puges, els cuidadors... se'n preocupen... el fan anar per trams curts, el raspallen... estan per l'animal, segons quedis amb ells. Mira el cavall Merens o de Tir català, que ve de l'encreuament, és ideal. A més de servir per al tir lleuger, i feines del camp és ideal per muntar-lo i fer marxes per la muntanya. A més a més, hi ha una cosa que m'agrada molt. La meva filla Clara, hi té un bon amic amb ell, quan l'hi deixo muntar. La docilitat del cavall és extrema. Estic pensant de quedar-me'n un altre per que s'hi vagi acostumant. Pels nens. de primer moment, els hi fa cosa. El veuen molt gros... potser l'hi passaré al Tor a ella. Ja el coneix. I si no et quedes amb aquest, potser faré un pensament i me'l quedaré jo. Però, què dic? No pot ser. Aquest és per tu, mira com et busca! L'hi has caigut bé, vol ser amic teu!

En Dani feia servir els dots de venedor que té des de petit, Sempre ha estat una fura per entabanar a la gent.
Recordo de petits, a les vacances de l'escola, baixàvem al carrer, ens plantificàvem a la porta de l'escala, i ens posàvem a oferir els tebeos, avui dits còmics, per vendre'ls. Recordo aquells "Diego Valor", "Capitan Trueno" o El "Jinete enmascarado", aquest era el seu predilecte. Sempre l'hi feia cosa desfer-se'n. És que, llavors, en Dani ja era un enamorat dels cavalls. Procurava no deixar-los anar quan jo arreplegava un "Enmascarado". Sabia que per dos cèntims se'l quedava ell.

La gent poc canvia i en Dani seguia igual, sent un venedor de primera. I jo l'hi vaig fer cas. El cert és que m'enamorava aquella bèstia. Més que tota la bèstia en si, era aquella mirada, com dient-me "sigues el meu amic".
Recordo aquell conte de Saint Exupéry, quan la guineu demana al Petit Príncep que es converteixi amb amic seu,

Així veia jo la meva relació amb aquell animal.
Li hauria de posar nom. Dir bèstia és molt BÈSTIA!... si penses amb un amic...
L'Amic era de pèl marró, quasi negre, amb una taca blanca al que seria la cara. Entre els ulls.
Aquella gran taca blanca al cap, entre les orelles, l'hi donava personalitat. Semblava marcar-li el punt sensible on volia que l'acariciessin quan apropava el cap. El que m'agradava, a part de la seva docilitat, era el fet que amb el seu pel fosc, en tocar-li el Sol, esdevenia de mil colors com metal·litzat.

Sí. El vaig adoptar. No vull fer servir el mot comprar doncs, un AMIC no es compra. De llavors ençà espero el dissabte per anar al poble. Ell també sembla notar el dia que jo hi vaig doncs, sempre el trobo a la porta del seu redós esperant i, en veient-me, sembla que el seu cap, pujant i baixant, vulgui expressar-me la seva alegria.

—Està content— Em va dir un dia el Dani.
Al principi semblava que l'Amic volgués ajudar-me a superar la meva ignorància en posar la sella i tot el que comporta. Fins i tot recordo, i encara me'n ric per dintre, del cop de morro al cul que em va donar quan se'm feia difícil enfilar-me a la seva gropa. 


Temps després, quan ja va començar a veure'm segur, hi podria dir per la meva part, que ens havíem compenetrat, va començar a demostrar un bon humor inexplicable. A vegades veient-me amoïnat, es feia el desmenjat... Jo feia per anar a la dreta i ell seguia per l'esquerra. Perquè el camí era més planer? No ho sé però, l'Amic, tenia certament la seva personalitat.

Aquell dia la moto de trial se'ns va creuar en el camí. Va ser inesperat. L'Amic es va espantar i va començar a córrer com un desesperat. Les branques dels arbres em passaven a fregar del cap. Jo intentava apaivagar-lo amb paraules que sonessin per tranquil·litzar a un animal com aquell. Al final ja no podia més. A punt de caure al mig del camí, vaig cridar fort:
— Amic, ets un animal!
Va parar en sec, fent que el meu vol pel mig de les seves orelles, fos contundent.

Puc dir que aquell dia vaig tenir sort. Altres, en un vol com el meu, queden molt mal parats.
Em feia mal tot. Les mans, amb les quals havia frenat el cop de cap a terra. Els braços, que van resultar amb els colzes pelats. Genolls..., tot jo era un sac de gemecs. Mentre ell, tranquil·lament, es va posar a mastegar uns matolls a la dreta del camí.
Amb els meus ais i uís, no podia posar-me dret. Mirava al cavall. Era un mig somriure el que se li dibuixava a la boca?

Jo estava enfadat. Tot i que la culpa era, sens dubte, de la moto que va sortir esperitada creuant el camí, l'Amic podia fer cas a les meves paraules per tranquil·litzar la seva boja corrua. Mentre estava en aquesta situació, assegut al terra incapaç de posar-me dret, l'Amic em mirava.
—Sí, ja pots mirar-me, ja!
Sentint-me, l'Amic mostrà allò que em semblava la seva rialleta. S'hi estava rient de mi! Va fer el moviment amb el cap amunt i avall. S'apropà. Vaig sentir el seu alè a la meva cara i, de cop, em vaig sentir agafat per la camisa. Hi vaig quedar dret com un estaquirot, subjectant ben fort a les regnes mentre ell agafava el coll de la meva camisa amb les dents, aguantant-me perquè no tornes a caure en rodó. No sé si per defallença, per sorpresa o per por.

Ja no em veia en cor de tornar a pujar a la gropa de l'Amic. Coix, més mort que viu, agafat a les regnes..., caminava penosament al seu costat, fent el camí de retorn. Aquell dia ja en tenia ben bé prou i, potser, massa i tot. De sobte, l'Amic es va aturar. Es va dirigir a un grup de pedres a la vora del camí, i se'm va plantar allà.
—Què vols ara? Va, Amic...! No m'emprenyis, que estic prou baldat!
La resposta del cavall va ser empènyer-me amb el morro cap a les pedres.
—Però, què vols ara? Em faràs caure! Em sembla que hauré de posar-te un altre nom, doncs, això no ho fa a un amic.

Certament, em va costar comprendre que, el que volia l'Amic, no era res més que pugés a les pedres per facilitar-me el fet de tornar a muntar.
Un cop el meu cap va comprendre les intencions del cavall, em va ser relativament fàcil arribar a l'estable muntat com un veritable genet.

Des d'aquell dia, si hi aneu per indrets del Montseny i trobareu un cavall amb el genet agafat de les regnes caminant tranquil al seu costat, gaudint del passeig.
També a vegades ens comportem com un veritable cavall i cavaller. Pot ser que el cavaller faci cara de males puces doncs sovint diu al cavall d'anar a la dreta i la bèstia s'entossudeix a anar a l'esquerra, però això no pertorba l'harmonia.

Ah! I, si aneu amb moto per aquells camins, procureu fer silenci, no espanteu el meu Amic, ni els ocells que encara ens envolten i fan la vida més planera i millor. És un bé per a tots.

© Gorka Bas