EL CANT DEL GRILL (1ra. part)

EL CANT DEL GRILL - 1

El cant del grill era omnipresent com ho eren escorpins o petits escurçons entre les nombroses pedres soltes i en els murs divisoris fets de pedres, grans o petites, de què disposava el terreny.

El tros, de cal Vepus era el més extens, després venia el de cal Sínodes, el de cal Joan de l'espelma i poca cosa més per aquell cantó de terreny, més àrid.

En deien, i no sense raó, que el poble tenia la mateixa alçada que el terreny que l'envoltava.

Els pobles d'Abrioles del Camp i Serretes rebien sense cap mena de vergonya les minses aigües que, després de passar Galions hi arribaven, tot deixant enrere el salt de la Nina que queia dintre el gorg i al que es donava el mateix nom.

El riu "Gros". Una altra de les singularitats d'aquells pobles plans. Ningú sabia dir-li un nom, doncs, després del salt, agafava viaranys desconeguts. Algú assegurava que anava a parar a un gran riu, després a una ciutat i al gran mar però allò era massa lluny per anar-hi a berenar un diumenge.

El màxim que es feia era arribar-se fins a Serretes, els dissabtes al matí al mercat o al tronat cinema parroquial, a la tarda.

El riu naixia en el mas del Tossal, per una falla del terreny, formant una font a la qual tothom anomenava de Dalt o del Tossal. Amb un suau pendent i, després de regar amb escreix l'horta de Dalt, queia pel salt del Gorg.

Altres deien que d'on hi havia la font, un petit ramal es filtrava fins al fons del gorg i s'hi ajuntava amb l'aigua que queia del salt formant el riu Pollats.

El cert és que hi havia, en els pobles d'aquell indret, la creença que en el gorg hi havia un misteri. No eren pocs els que ho creien. Hi havien desaparegut massa persones pel poble que era després de banyar-s'hi o bé d'estar per aquell indret. I fins i tot bestiar, que s'apropava per veure aigua, en arribar al corral se'n trobaven a faltar.

Els mateixos pastors eren els màxims difusors del misteri del gorg. Res no es podia assegurar.

—Res d'això! És cert! —en deien uns.

—Doncs que en diríeu de l'Enric, el de la Joana... va sortir un dia per anar-hi a pescar...

—És un cas, devia fer l'idiota i es cabussà en el xuclador.

—El xuclador! Admets que hi ha un xuclador...

—Sí, allà a la vora de l'arbre caigut, on es forma aquell remolí.

—I... la Beneta? Aquella de cal Ciri.

—... I el Parrot —va dir l'altre, afegint-se a la conversa.

Verdaderament per un poble com aquell, eren masses els casos que esdevenien misteris. Deien que a la nit el gorg s'hi posava la boira. I algú afegia que sortien de l'aigua uns vapors misteriosos.

—Fantasmes!

—No digueu ximpleries! Els fantasmes no existeixen!

—Jo, per si un cas, a la nit no m'he acostat mai en aquell indret. I menys se m'acudiria, prendre-hi un bany, encara que sigui a plena llum del Sol.

—Però bé que fem servir les aigües del rierol per regar i per boca.

—Ei! I l'aigua de la font del poble d'on penseu que ve?

—Del Tossal... D'on vols que vingui.

—Doncs a l'Ajuntament, s'estan plantejant de portar un ramal per mantenir l'aigua dels dipòsits.

—Oi!, està bé! A l'estiu l'aigua hi fa falta i si és tan sec com aquest... ja en faran bé.

Pels estiuejants com nosaltres, allò no eren més que xafarderies de la gent plana del poble. De totes maneres recordo que, ja de ben jovenet, els avis que vivien allà no paraven d'advertir-nos.

—No us banyeu al gorg! No costa res. Amb les bicicletes, com aneu per tot arreu, us arribeu a Serretes, a la piscina municipal.

—Ens podrem comprar un gelat?

Recordo la meva germaneta com no en perdia una. Bé, ara només són records, però van ser uns estius màgics. Per a tots. Fins que es va produir el fet tràgic que ens afectà a tots nosaltres.

Ben aviat EL CANT DEL GRILL-2

© Gorka Bas 2017

EL GORG DEL TOSSAL

Terreny pla. Color groc, casi uniforme, terra seca. Les espigues de blat, omplen l’horitzó. Al fons, com decorat estrany, muntanyes grises i negres.

Al bell mig, un petit promontori. Cal Bepus, senyalat pel Lledoner, del costat del pou, que agafava la beta d’aigua del rierol, al que anomenaven pomposament riu Pollis. El riu corre paral·lel a la polsosa pista de terra que porta fins al poble, pla com la resta del terreny.

Entre el riu i la pista, una corrua d’àlbers, absorbint la platejada i escassa aigua que corre per les seves arrels on la vida s’hi ha dipositat. Algun cranc de riu, algun peix escàs i petit, doncs són massa els depredadors. A vegades, alguna serp pot tocar-te els turmells si decideixes posar-hi els peus en remull (serp d’aigua, res perillós).

A la nit, les granotes, inexistents de dia, surten del llot i canten a la Lluna, en la frescor de la nit.

A partir de cal Bepus, es pot veure l’extensió d’oliveres amb les seves fulles platejades. Arreu, les taques del verd de les alzines que serveixen d’ombra i aixopluc a merles, estornells, garses i altres ocells tan ben acostumats a l’aridesa del terreny.

A partir del pont que uneix Gallipolis amb el poble més proper, Carretas del Puente, que a la vegada es cap de partit, el petit riu s’ajunta amb el Gallis, de major cabal, precipitant-se pocs metres més enllà, en un salt que tothom coneix com Salt de la Nina, formant a la seva base, el gorg del Tossal o de la Nina.

El mateix nom de Salt de la Nina, ja és per els habitants d’aquells pobles, un cert misteri, sembla que va succeir fa anys.

Un dia clar en el riu

UN DIA CLAR EN EL RIU

Feia una dia clar. El sol em pessigollejava el nas després d’aquell hivern, llarg, gris i pesat.

Em vaig dirigir al riu. No sé quina mena de fascinació he tingut de sempre, per l’aigua que llisca tranquil·lament per la llera d’un riu. És refrescant. Sempre canviant, banyant amorosament les arrels d’aquells arbres propers.

Per el centre del cabal, uns trossos de glaç donaven senyal de la fi de l’estació, fent palés la duresa de la temperatura a que havíem estat exposats tant sols feia una setmana.

A la petita illa, del centre del riu, la vegetació es mostrava ufanosa. L’arbre que el coronava, semblava haver crescut. Jo sempre ho mirava... era el meu lloc predilecte, prop del camí del poble, sobre les roques que et mantenien elevat de l’aigua. Des d’aquell indret, podies fixar la canya de pesca, quan les ordenances ho permetien.

Estava convençut que la proximitat de la petita illa afavoria que les víctimes s’apropessin i decidissin picar l’ham.

La majoria de nois del poble, en aixecar-se la veda, ens reuníem en aquell punt, encara que fos per veure saltar els peixos. Si, a més, tenies l’emoció de disposar d’una canya de pescar, ja era pràcticament un èxtasi... tots fèiem gran celebració si la canya es movia, en  senyal de captura.

Aquell no era un dia assenyalat, per poder tirar la canya. En Cisco, que feia les funcions de Guarda Forestal, era vigilant des del turó de l’altra riba. Tots ho sabíem, malgrat que ell procurava restar entre les branques per passar inadvertit. De vegades, fins i tot, es feien juguesques de si es veia o no el brillar del seus binocles, o si ell apareixeria per la dreta o per l’esquerra, amb la bicicleta que l’Ajuntament l’hi havia proporcionat com a vehicle oficial.

Distret com estava amb les meves observacions i pensaments, em va sobtar aquella cosa estranya... Volava? Sens dubte era un ocell!

Va passar-me, tot fregant l’orella i, en el meu gest d’ensurt, vaig lliscar de la pedra i, sense ni tant sols poder-me fer a l’idea, em vaig veure envoltat d’aigua. Aquella part no era gaire fonda, però era suficient per quedar xop com una gallina mullada. En sortir, em feia mal el cap..., tot palpant-me vaig treure la mà ensangonada... Semblava com si el cap amb donés voltes... Ara en sóc conscient, que vaig seure en una de les roques.

—Que t’ha passat? —la Jordina arribava amb la seva bicicleta— t’està sortint sang...

—He relliscat... i...

Sóc incapaç de saber què és el que va passar després.