Feia una dia clar. El sol
em pessigollejava el nas després d’aquell hivern,
llarg, gris i pesat.
Em vaig dirigir al riu. No
sé quina mena de fascinació he tingut de sempre, per l’aigua que llisca
tranquil·lament per la llera d’un riu. És refrescant. Sempre canviant, banyant
amorosament les arrels d’aquells arbres propers.
Per el centre del cabal, uns trossos de glaç donaven senyal de la fi de l’estació, fent palés la duresa
de la temperatura a que havíem estat exposats tant sols feia una setmana.
A la petita illa, del
centre del riu, la vegetació es mostrava ufanosa. L’arbre que el coronava,
semblava haver crescut. Jo sempre ho mirava... era el meu lloc predilecte, prop
del camí del poble, sobre les roques que et mantenien elevat de l’aigua. Des
d’aquell indret, podies fixar la canya de pesca, quan les ordenances ho
permetien.
Estava convençut que la
proximitat de la petita illa afavoria que les víctimes s’apropessin i decidissin
picar l’ham.
La majoria de nois del
poble, en aixecar-se la veda, ens reuníem en aquell punt, encara que fos per
veure saltar els peixos. Si, a més, tenies l’emoció de disposar d’una canya de pescar, ja era pràcticament un èxtasi... tots fèiem gran celebració si la canya es movia, en senyal de captura.
Aquell no era un dia assenyalat,
per poder tirar la canya. En Cisco, que feia les funcions de Guarda Forestal, era
vigilant des del turó de l’altra riba. Tots ho sabíem, malgrat que ell
procurava restar entre les branques per passar inadvertit. De vegades, fins i
tot, es feien juguesques de si es veia o no el brillar del seus binocles, o si ell
apareixeria per la dreta o per l’esquerra, amb la bicicleta que
l’Ajuntament l’hi havia proporcionat com a vehicle oficial.
Distret com estava amb les
meves observacions i pensaments, em va sobtar aquella cosa estranya... Volava? Sens dubte era un ocell!
Va passar-me, tot fregant
l’orella i, en el meu gest d’ensurt, vaig lliscar de la pedra i, sense ni tant
sols poder-me fer a l’idea, em vaig veure envoltat d’aigua. Aquella part no era
gaire fonda, però era suficient per quedar xop com una gallina mullada. En sortir, em feia mal el cap..., tot palpant-me vaig treure la mà ensangonada... Semblava com
si el cap amb donés voltes... Ara en sóc conscient, que vaig seure en una de
les roques.
—Que t’ha passat? —la
Jordina arribava amb la seva bicicleta— t’està sortint sang...
—He relliscat... i...
Sóc incapaç de saber què és
el que va passar després.
