Un dia clar en el riu

UN DIA CLAR EN EL RIU

Feia una dia clar. El sol em pessigollejava el nas després d’aquell hivern, llarg, gris i pesat.

Em vaig dirigir al riu. No sé quina mena de fascinació he tingut de sempre, per l’aigua que llisca tranquil·lament per la llera d’un riu. És refrescant. Sempre canviant, banyant amorosament les arrels d’aquells arbres propers.

Per el centre del cabal, uns trossos de glaç donaven senyal de la fi de l’estació, fent palés la duresa de la temperatura a que havíem estat exposats tant sols feia una setmana.

A la petita illa, del centre del riu, la vegetació es mostrava ufanosa. L’arbre que el coronava, semblava haver crescut. Jo sempre ho mirava... era el meu lloc predilecte, prop del camí del poble, sobre les roques que et mantenien elevat de l’aigua. Des d’aquell indret, podies fixar la canya de pesca, quan les ordenances ho permetien.

Estava convençut que la proximitat de la petita illa afavoria que les víctimes s’apropessin i decidissin picar l’ham.

La majoria de nois del poble, en aixecar-se la veda, ens reuníem en aquell punt, encara que fos per veure saltar els peixos. Si, a més, tenies l’emoció de disposar d’una canya de pescar, ja era pràcticament un èxtasi... tots fèiem gran celebració si la canya es movia, en  senyal de captura.

Aquell no era un dia assenyalat, per poder tirar la canya. En Cisco, que feia les funcions de Guarda Forestal, era vigilant des del turó de l’altra riba. Tots ho sabíem, malgrat que ell procurava restar entre les branques per passar inadvertit. De vegades, fins i tot, es feien juguesques de si es veia o no el brillar del seus binocles, o si ell apareixeria per la dreta o per l’esquerra, amb la bicicleta que l’Ajuntament l’hi havia proporcionat com a vehicle oficial.

Distret com estava amb les meves observacions i pensaments, em va sobtar aquella cosa estranya... Volava? Sens dubte era un ocell!

Va passar-me, tot fregant l’orella i, en el meu gest d’ensurt, vaig lliscar de la pedra i, sense ni tant sols poder-me fer a l’idea, em vaig veure envoltat d’aigua. Aquella part no era gaire fonda, però era suficient per quedar xop com una gallina mullada. En sortir, em feia mal el cap..., tot palpant-me vaig treure la mà ensangonada... Semblava com si el cap amb donés voltes... Ara en sóc conscient, que vaig seure en una de les roques.

—Que t’ha passat? —la Jordina arribava amb la seva bicicleta— t’està sortint sang...

—He relliscat... i...

Sóc incapaç de saber què és el que va passar després.

Tan sols sé que vaig tornar a ser conscient en un altre lloc que desconeixia totalment. Em va venir al cap la Jordina..., però no..., ella no hi era.

Estirat en aquell llit, m’hi sentia bé. Massa bé, diria jo. No era cap construcció. 
Semblava, més aviat, una tenda molt gran feta amb troncs, encanyissats i fullam estrany d’amplis pàmpols d’un verd intens. Del sostre hi penjaven unes bosses de color canyella o, potser, gotes d’ambre.

Tot era d’un color agradable que feia reposar la mirada. Potser era allò que semblava fer-me aquell pes als ulls... Però aquella riquesa de colors era massa atractiva per a mi... Copsar des del verd, blau intens, groc, taronges, vermells... tots els colors eren presents.

Crec que vaig tancar els ulls. Potser uns moments, però el suficient com per costar-me tornar-los a tenir oberts.

El primer que vaig enfocar, amb la mirada alterada per tanta bellesa de colors, va ser una estranya criatura, bé... estranya per a mi, pobre mortal. Aferrada en un dels troncs que conformaven aquella volta de canya i fullam, una papallona de grans dimensions... La vaig reconèixer com l’animalot que, voleiant prop meu, em va fer caure a l’aigua, però... Què era? Una papallona? No podia ser normal.
Vaig intentar fixar els ulls en aquella visió. Era una papallona... Sí, això era capaç d’afirmar-ho, però era estranya. Les ales eren diferents... La de la dreta no era igual que la de l’esquerra. Al mig de l’ala semblava un ull, com de vidre, completament transparent. En el seu cap petit, dos ulls grans que amb miraven fixament. Sí! Podia veure perfectament aquells ulls.

S'hi va moure... Jo tenia por... Ves a saber si era una bestia mutant insaciable... Podria atacar?

—No t’espantis —era una veu fina, melodiosa—. No et faré cap mal.

Va sortir del tronc on estava agafada i va donar un vol per la cúpula.

—Veig que ja t’has recuperat. M’has de perdonar. De vegades, no penso en que sóc una mutant i, se’m desperten les ganes de jugar amb els humans... Ara has de marxar d’aquí.

—Però...

—No recordaràs res del que t’ha passat.

Amb aquestes paraules va volar fins el zenit de la volta mentre jo em treia la mà sanguinolenta del cap, ajaçat a les pedres de la riba.

—Estàs millor?

La Jordina, abocada sobre meu, em mirava amb aquella mirada dolça que em tenia enamorat. Havia posat el seu mocador prement-me la ferida amb tota la força de que era capaç.

—He enviat un missatge, espero que vingui un cotxe per dur-te al CAP... Ara m'hi veus bé? Has estat desvariejant...

—Jordina... Tu voles?

—Què dius?

—No res, perdona... em recordes una cosa meravellosa.

—Què és?...Què t’ha passat?

—No ho sé... Veritat o mentida, però tu... Tu ets igual que ella... i jo t’estimo!

                                              

                                                                  © Gorka Bas