La casa de Sarrià

Havia de ser un dia com tants d’altres. L’àvia feia vuitanta anys i ho volíem celebrar d’una manera que fos difícil d’oblidar.

—Trobem-nos a casa meva... —va dir la tieta Carla.

La casa de la tieta Carla era una torre de les que encara es poden trobar a Sarrià. L’havien comprat amb l'oncle, però ella hi quedà sola després que morís ell. La casa era gran, per això la Tònia hi havia anat a viure amb ella quan va tornar del seu periple hippy. La casa era de dos pisos; a la part de baix hi havia un menjador, un saló, una habitació i un llarg passadís que acabava amb una gran estança. Tancava amb una vidriera tota l’amplada de la casa, per on es podia sortir al pati. Per una escala interior es pujava al pis de dalt, on hi havia les habitacions.

El pati era un lloc ombrívol on hi confluïen un llimoner i un parell de ficus de fulla ampla i brillant. Al voltant, un parterre modernista on les plantes que hi creixien, semblaven voler amagar les rajoles que hi havia. L’oncle sempre havia sostingut que la casa havia estat propietat de un llibertí doncs, a moltes de les rajoles que l’envoltaven, a part de motius florals, s’hi podien descobrir escenes, en certa manera, pujades de to que, a mi, em divertien molt.

Per acabar-ho d’arreglar l'anomenat pomposament pati, quedava envoltat de noves edificacions, que l’hi treien l’aire, el sol i a vegades les ganes d’estar-hi.

Allà ens trobàvem tota la família, apart de l’àvia. La tieta Carla, l’altra tieta Rita, la cosina Mònica, l’Oriol, el seu marit, amb la petita encara de bolquers, jo... De l’altra part de la família, la Tònia, amb el seu gos Grill.

No sé per qué li van posar Grill de nom, a la pobre bèstia. Per a mi que això el tenia, acomplexat. Ès clar que... hi ha noms més difícils d’acceptar perquè, a vegades, quan es crida a un gosset no saps si hi apareixerà o anirà corrent cap al cantó contrari.

Aquest no era el cas. El gos era Grill, encara que, si anèssim a mirar prim, el pobre animaló, també es debia sentir un xic trasbalsat. Grill, sent una gosseta... Però és que... Grilla? Grillada? No! Era evident que no!

Per sort, la petita de la meva cosina, es deia Sareta... Per què no li deien Sara?

Val més mirar cap a un altre lloc... Jo mai entendré als grans... Val més que no hi pensi... si anem a mirar, jo mateix... El meu nom és Josep... A que no sabeu com em deien?

Aquell dia jo em vaig poder escapolir, dels petons... de frases...
—Com ha crescut aquest noi! —Sense que em veiés ningú, vaig anar escales amunt.

Sempre que hi anava a aquella casa, procurava escapolir-me per estar en aquella habitació, plena de trastos. Un mirall gran, on em podia veure de cos sencer i que la Tònia no va voler a la seva habitació... Aquell sofà de vímet, on m’agradava asseure’m per fullejar totes aquelles revistes, amb dibuixos i fotos, que havien estat de l'oncle.

Com dèiem al començament... Érem allà per celebrar els vuitanta anys de l’àvia... L’activitat era frenètica. Els cosins, tossuts amb fer-ho a fora. Al pati. Val a dir que feia poc que havia començat la primavera, després d’un hivern llarg i humit.

Potser que amb mala idea... es volia acabar amb la pobra dona...? segons havia sentit, folrada de milions. Jo no hi entenc d’aquestes coses, sóc massa jovenet. A mi el que m’agrada és donar puntades a la pilota i desitjar, ja que érem al pati de la tieta Carla, poder veure la veïna del quart segona de la casa nova del costat, quan sortia a estendre la roba a la galeria que donava sobre del pati. Llavors, jo em feia l’entremaliat. Comptava la roba que hi tenia... tantes calcetes, tants... avui s’ha canviat...

Quan el Sol tocava al pati, els cosins començaven a parar les taules.

—Hem de treure aquella llarga...

—I si posem el parell de cavallets?.

—Amb la porta vella?

A vegades, quan els grans es posen a pensar les coses, es fan eternes. Uns que si quedarà una taula massa estreta, els altres que la taula gran era massa pesada, les cosines buscant estovalles...

—Tovallons de paper...

—Si algú m’ho hagués dit... jo passo per davant d’un “xino”...

Quan, per fi, ens podem seure a la taula, el Sol ja fa estona que ha deixat el pati.

—Comença a fer fred.

—Ja ho deia jo que valia més muntar-ho dintre.

—A més, s’està posant núvol! Encara haurem de córrer.

I tant que vam córrer! Cadascun amb el seu plat cap a dintre, veient, des de la vidriera, com la cassola amb el pollastre s’anava omplint d’aigua.

Jo vaig mirar cap a la galeria del quart segona com la veïna, precipitadament, recollia la roba que estava seca. L’altra, més mullada, la deixava encara que es mullés més.

Em va mirar i em va fer un senyal amb la mà... o al menys això em va semblar... Content vaig tornar a atacar el plat de patates fregides.

                                                    © Gorka Bas