EL CANT DEL GRILL - 1
El cant del grill era omnipresent com ho eren escorpins o petits escurçons entre les nombroses pedres soltes i en els murs divisoris fets de pedres, grans o petites, de què disposava el terreny.
El tros, de cal Vepus era el més extens, després venia el de cal Sínodes, el de cal Joan de l'espelma i poca cosa més per aquell cantó de terreny, més àrid.
En deien, i no sense raó, que el poble tenia la mateixa alçada que el terreny que l'envoltava.
Els pobles d'Abrioles del Camp i Serretes rebien sense cap mena de vergonya les minses aigües que, després de passar Galions hi arribaven, tot deixant enrere el salt de la Nina que queia dintre el gorg i al que es donava el mateix nom.
El riu "Gros". Una altra de les singularitats d'aquells pobles plans. Ningú sabia dir-li un nom, doncs, després del salt, agafava viaranys desconeguts. Algú assegurava que anava a parar a un gran riu, després a una ciutat i al gran mar però allò era massa lluny per anar-hi a berenar un diumenge.
El màxim que es feia era arribar-se fins a Serretes, els dissabtes al matí al mercat o al tronat cinema parroquial, a la tarda.
El riu naixia en el mas del Tossal, per una falla del terreny, formant una font a la qual tothom anomenava de Dalt o del Tossal. Amb un suau pendent i, després de regar amb escreix l'horta de Dalt, queia pel salt del Gorg.
Altres deien que d'on hi havia la font, un petit ramal es filtrava fins al fons del gorg i s'hi ajuntava amb l'aigua que queia del salt formant el riu Pollats.
El cert és que hi havia, en els pobles d'aquell indret, la creença que en el gorg hi havia un misteri. No eren pocs els que ho creien. Hi havien desaparegut massa persones pel poble que era després de banyar-s'hi o bé d'estar per aquell indret. I fins i tot bestiar, que s'apropava per veure aigua, en arribar al corral se'n trobaven a faltar.
El tros, de cal Vepus era el més extens, després venia el de cal Sínodes, el de cal Joan de l'espelma i poca cosa més per aquell cantó de terreny, més àrid.
En deien, i no sense raó, que el poble tenia la mateixa alçada que el terreny que l'envoltava.
Els pobles d'Abrioles del Camp i Serretes rebien sense cap mena de vergonya les minses aigües que, després de passar Galions hi arribaven, tot deixant enrere el salt de la Nina que queia dintre el gorg i al que es donava el mateix nom.
El riu "Gros". Una altra de les singularitats d'aquells pobles plans. Ningú sabia dir-li un nom, doncs, després del salt, agafava viaranys desconeguts. Algú assegurava que anava a parar a un gran riu, després a una ciutat i al gran mar però allò era massa lluny per anar-hi a berenar un diumenge.
El màxim que es feia era arribar-se fins a Serretes, els dissabtes al matí al mercat o al tronat cinema parroquial, a la tarda.
El riu naixia en el mas del Tossal, per una falla del terreny, formant una font a la qual tothom anomenava de Dalt o del Tossal. Amb un suau pendent i, després de regar amb escreix l'horta de Dalt, queia pel salt del Gorg.
Altres deien que d'on hi havia la font, un petit ramal es filtrava fins al fons del gorg i s'hi ajuntava amb l'aigua que queia del salt formant el riu Pollats.
El cert és que hi havia, en els pobles d'aquell indret, la creença que en el gorg hi havia un misteri. No eren pocs els que ho creien. Hi havien desaparegut massa persones pel poble que era després de banyar-s'hi o bé d'estar per aquell indret. I fins i tot bestiar, que s'apropava per veure aigua, en arribar al corral se'n trobaven a faltar.
Els mateixos pastors eren els màxims difusors del misteri del gorg. Res no es podia assegurar.
—Res d'això! És cert! —en deien uns.
—Doncs que en diríeu de l'Enric, el de la Joana... va sortir un dia per anar-hi a pescar...
—És un cas, devia fer l'idiota i es cabussà en el xuclador.
—El xuclador! Admets que hi ha un xuclador...
—Sí, allà a la vora de l'arbre caigut, on es forma aquell remolí.
—I... la Beneta? Aquella de cal Ciri.
—... I el Parrot —va dir l'altre, afegint-se a la conversa.
Verdaderament per un poble com aquell, eren masses els casos que esdevenien misteris. Deien que a la nit el gorg s'hi posava la boira. I algú afegia que sortien de l'aigua uns vapors misteriosos.
—Fantasmes!
—No digueu ximpleries! Els fantasmes no existeixen!
—Jo, per si un cas, a la nit no m'he acostat mai en aquell indret. I menys se m'acudiria, prendre-hi un bany, encara que sigui a plena llum del Sol.
—Però bé que fem servir les aigües del rierol per regar i per boca.
—Ei! I l'aigua de la font del poble d'on penseu que ve?
—Del Tossal... D'on vols que vingui.
—Doncs a l'Ajuntament, s'estan plantejant de portar un ramal per mantenir l'aigua dels dipòsits.
—Oi!, està bé! A l'estiu l'aigua hi fa falta i si és tan sec com aquest... ja en faran bé.
Pels estiuejants com nosaltres, allò no eren més que xafarderies de la gent plana del poble. De totes maneres recordo que, ja de ben jovenet, els avis que vivien allà no paraven d'advertir-nos.
—No us banyeu al gorg! No costa res. Amb les bicicletes, com aneu per tot arreu, us arribeu a Serretes, a la piscina municipal.
—Ens podrem comprar un gelat?
Recordo la meva germaneta com no en perdia una. Bé, ara només són records, però van ser uns estius màgics. Per a tots. Fins que es va produir el fet tràgic que ens afectà a tots nosaltres.
—Res d'això! És cert! —en deien uns.
—Doncs que en diríeu de l'Enric, el de la Joana... va sortir un dia per anar-hi a pescar...
—És un cas, devia fer l'idiota i es cabussà en el xuclador.
—El xuclador! Admets que hi ha un xuclador...
—Sí, allà a la vora de l'arbre caigut, on es forma aquell remolí.
—I... la Beneta? Aquella de cal Ciri.
—... I el Parrot —va dir l'altre, afegint-se a la conversa.
Verdaderament per un poble com aquell, eren masses els casos que esdevenien misteris. Deien que a la nit el gorg s'hi posava la boira. I algú afegia que sortien de l'aigua uns vapors misteriosos.
—Fantasmes!
—No digueu ximpleries! Els fantasmes no existeixen!
—Jo, per si un cas, a la nit no m'he acostat mai en aquell indret. I menys se m'acudiria, prendre-hi un bany, encara que sigui a plena llum del Sol.
—Però bé que fem servir les aigües del rierol per regar i per boca.
—Ei! I l'aigua de la font del poble d'on penseu que ve?
—Del Tossal... D'on vols que vingui.
—Doncs a l'Ajuntament, s'estan plantejant de portar un ramal per mantenir l'aigua dels dipòsits.
—Oi!, està bé! A l'estiu l'aigua hi fa falta i si és tan sec com aquest... ja en faran bé.
Pels estiuejants com nosaltres, allò no eren més que xafarderies de la gent plana del poble. De totes maneres recordo que, ja de ben jovenet, els avis que vivien allà no paraven d'advertir-nos.
—No us banyeu al gorg! No costa res. Amb les bicicletes, com aneu per tot arreu, us arribeu a Serretes, a la piscina municipal.
—Ens podrem comprar un gelat?
Recordo la meva germaneta com no en perdia una. Bé, ara només són records, però van ser uns estius màgics. Per a tots. Fins que es va produir el fet tràgic que ens afectà a tots nosaltres.
Ben aviat EL CANT DEL GRILL-2
© Gorka Bas 2017
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada