EL CANT DEL GRILL (2a. part)

EL CANT DEL GRILL - 2

Era una nit calorosa, la Lluna s'alçava en l'horitzó, era nit de lluna plena.

Els grills semblaven que havien incrementat els seus cants. Era una bogeria, una cosa que no s'havia produït mai, almenys era el que tothom deia.

Semblava una invasió, tothom es va veure obligat a tancar llums i finestres per evitar que els animalons envaïssin l'interior de les seves cases.

L'endemà al matí, ningú s'explicava aquell esdeveniment. A més, era una circumstància puntual. En quant el sol s'albirava a l'horitzó, el silenci semblava imposar-se arreu... Els animalons havien deixat d'existir? Era un silenci estrany, persistent..., si és que pot haver-hi un silenci que sigui persistent.

—No pot existir un silenci persistent! —deia el mestre — Persistent seria un so, un soroll, una situació extraordinària.

—I no és una situació extraordinària que el cant del grill hagi deixat de sentir-se d'aquesta manera? El cant del grill sempre ens ha acompanyat arreu, com correspon a un terreny de secà com aquest.

—I de grills no se'n veuen de cap manera, ni vius ni morts.

—A mi m'espanta molt —deien en els cercles que s'anaven formant arreu del poble.

Aquell mateix dia, vam decidir, en Jaume i jo, d'anar pel camí que, vorejant el gorg, ens adreçava vora el camí de Serretes. La nostra intenció era gaudir d'un matí de piscina.

Altres nois del poble, possiblement atrets pels esdeveniments de la nit, havien decidit no acompanyar-nos. I la germaneta que sempre s'apuntava a qualsevol excursió havia marxat a la ciutat gran per fer unes compres amb la mare. Segons ella, comprarien un vestit ben maco per poder-lo lluir a la festa major.

El cert és que a la meva germaneta, que ja no era tan petita, li agradava el noi gran de ca l'Espelma. I volia lluir en el ball de l'envelat que cada any es posava a la plaça major.

Feia calor... Pedalar per aquell camí era un veritable infern. El Sol queia a plom i les gotes de suor ens regalimaven pel rostre... ja no eren gotes, sinó un raig al costat de l'altre que ens mullaven, que ens entraven als ulls... De tant en tant, l'ombra d'algun arbre donava un lleuger respir.

Sabíem el que podia passar per aquell camí a ple sol, però era un camí curt en comparació amb el camí de les oliveres, de cal Vepus.

A mig camí, l'ombra d'un om era propici per fer una aturada.

Deixant les bicis a terra, ens vam disposar a seure una estona en aquell parell de pedres, que semblaven posades expressament. L'ombra de l'om, era providencial.

—Si no fos pel misteri del gorg... aniria bé, ara, una capbussada.—deia en Jaume.

—Sempre s'ha dit...

—Si, ja sé... no us banyeu al gorg!, però no aguanto més. Hi vaig a mullar-me la gorra i me la posaré ben molla el cap per poder continuar.

Era una bona idea, vam agafar les gorres i, sense cap intenció de mullar-nos els peus, ens vam dirigir a tocar de l'aigua.

Quan em vaig tornar a posar la gorra, era extraordinari. La mullena semblava que ens podia aclarir les idees.

L'ensurt que va tenir en Jaume en aquell moment, no l'hagués volgut amb ma vida, tot i que em va tocar, de ben a prop, el fet d'estar present.

A en Jaume, en treure la gorra mullada de l'aigua, alguna cosa se li havia enganxat. Semblava una roba que sortia enganxada. Era una roba de color vermell però, com s'havia enganxat allò tan fortament?, ens vam veure forçats a tibar els dos amb força. Aquella roba semblava ben agafada a la gorra.

—Jaume, deixa anar la gorra! Sembla com si alguna cosa volgués sortir de l'aigua...

—Cony! Que és la meva gorra del Barça, no la voldria perdre.

Tibant els dos, la roba s'anava acostant a la vora. No vam trigar a comprendre que allò no era normal, però no ens vam adonar que era allò que s'havia agafat fins a tenir-ho ben a la vora. Semblava el cos d'una persona que, agafada a la roba, se'ns anava apropant, fins a arribar ben a prop el que era el rostre. Un rostre deformat, amb les seves cavitats buides.

No vam tibar més. En Jaume va deixar la seva gorra que es perdés en el retorn cap a l'aigua, mentre jo m'allunyava fins a les plantes que vorejaven el gorg, vomitant tot allò que havia dinat aquell dia.

Sense perdre temps, vam pujar a les bicicletes intentant allunyar-nos de l'indret com més aviat millor.

Va ser llavors que un núvol d'inofensius animalons ens envoltaven el cap i el rostre, fent-nos intentar foragitar-los amb les mans i les cames com pudíem.

—Són grills! —Em va cridar en Jaume.

—No sembla que tinguin gaire bones intencions. Pedala fort! Fugim! Aquests animals formen un núvol massa compacte.

Sols quan vam estar força allunyats de l'aigua semblava que la quantitat anava minvant.

Va ser llavors que el pensament va prevaldre a l'efecte. Total allò eren o semblaven grills.

—Hem d'encalmar-nos..., aquestes bèsties no fan res.

Com si algun d'aquests animalons ho volgués desmentir, vaig sentir a la cama una pessigada i un d'aquells insectes tan simpàtics que trobàvem en el bosc, i fins i tot havíem embadalit escoltant el seu cantar, estava agafat a la meva cama amb totes les seves forces. I amb... la seva boca? Semblava voler obrir un furat, la sang ja sortia en forma de regalim. D'aquell atac estrany, un altre dels grills s'ajuntà al primer potser per no perdre's aquell nèctar diví.

Una manotada ben donada els va foragitar a la vegada que emprenguérem la furiosa fugida que havíem afluixat per un moment.

El garatge de cal Joan de l'Espelma ens va acollir. Vam poder tancar la porta metàl·lica de seguida. De mica en mica, el cant del grill que s'havia ajuntat a la porta, es va anar diluint.

Encara recordo la cara del Joan quan va veure allò. És una de les expressions que no m'he pogut treure del cap, tot i els anys que han passat.

La ferida que aquell animaló em va fer a la cama es va curar, però encara i pel meu record, se'm nota a la cama dreta, el que potser havia estat el senyal d'un gra, d'una ferida o del que fos.

Aquesta és la primera vegada que en parlo. Sempre m'ha fet cosa explicar que dos nois ferms, com érem llavors, haguéssim fugit empaitats per uns simpàtics grills... inofensius?

Potser podeu preguntar-vos què era i que se'n va fer d'aquell cos enganxat, a la nostra gorra...

Inqualificable! Segons la gent entesa en la matèria era un impossible, un somni, una fantasia... el cert és que, el ramal que havia d'alimentar la font del poble i els dipòsits de l'aigua, no es van arribar a construir mai.

En l'actualitat, el poble són quatre parets que encara resten en peu i van enfonsant-se, a poc a poc. De la gent que hi vivia, ja no queda ningú.

Sembla que hi ha un gran projecte per tal que quedi negat tot aquell lloc, inclús el poble de Serretes, en construir una gran presa, que servirà per donar llum i aigua a tota la ribera que sempre havíem anomenat el riu Gros. De totes maneres una cosa curiosa s'esdevé encara avui dia en aquell indret...

Sense una explicació plausible en unes èpoques determinades, l'afluència de grills en aquell lloc és extraordinària, cosa que ha fet viatjar, cap aquell indret, botànics... i especialistes de tota mena, per trobar una explicació d'aquell fenomen.


© Gorka Bas 2017