Temps de
Pandèmia 2020
Aquell castell llunyà. El poble. Malgrat només veure l'estació, o només poder distingir el campanar de l'església del poble que passa, aquell poble, que realment forma part de l'entorn, com a part indestriable del paisatge.
A més, és evident que com a mitjà col·lectiu era un mitjà per relacionar-se, potser fins i tot fer amistat.
Una vegada, ja fa temps d'això, en un viatge com aquest, vam coincidir la meva senyora i jo amb un altre matrimoni de Burgos. Xerrant, xerrant, vam saber de la seva família, dels fills, dels monuments de la ciutat... Jo vaig exposar allò que bonament coneixia, per fulletons i llibres. A vegades, i ho confesso, apropiant-me de definicions que havia sentit o llegit sobres aquella terra.
Bé, doncs, al que anava... Ja hem anat dues vegades a aquella ciutat, convidats a casa d'aquella família, que ens han portat a visitar la província, i ells també han vingut a Barcelona, i han quedat meravellats.
Però, és veritat. Viatjant amb tren també hi ha moments de tensió, com aquella vegada en què van entrar en el vagó on érem nosaltres, un seguit de gent, que es volia fer seu l'espai, descansant els peus en el seient del davant, cridant desmesuradament, proferint insults i paraules de mal sonar, sent desconsiderats amb gent gran que havien d'estar dempeus.
Fins que, ajudat per uns altres passatgers, vam aconseguir fer veure als incívics, l'error de la seva actitud. En això també hi va contribuir l'aparició del revisor, que amb l'amenaça de fer-los baixar del tren, va aconseguir deposar aquella actitud.
Malgrat tot el que hi pugui sorgir, prefereixo viatjar amb el tren.
Algú que llegeixi això, pensarà que també s'està subjecte a horaris poc seriosos, a la desídia de professionals que, més que fer un servei, preferirien estar en una platja paradisíaca, i no es fan càrrec de la seva responsabilitat de servei. També hi ha de corruptes o gent poc responsable, malgrat el lloc que ocupen, que darrere d'un despatx pensen que són els reis, i no precisament els reis mags sinó els reis de l'edat mitjana que estan per sobre de la gent, que els hi deuen vassallatge i a vegades fins i tot dret de pernada.
Tot sovint veiem o llegim, que hem d'utilitzar els serveis públics, hem de ser solidaris amb el món, amb els problemes del planeta, de la ciutat i tantes coses! Es diuen... Però ens titllen o consideren insolidaris, als pobres que anem amb les nostres necessitats a les mans, als que no podem complir amb els horaris de treball, amb compromisos adquirits en temps d'enganys. Algú ha pensat que no som solidaris amb el salari que estan guanyant, qui a vegades gaudeix del doble del pobre vassall. Que no som solidaris pel neguit d'estar al seu treball a l'hora, Que no són solidaris qui té hora per una visita de metge que, si l'hi passa, es veurà retardada un o dos mesos, fins que el metge pugui donar-li un dia i hora nous.
Cal pensar que no sols els altres qui han de ser solidaris, sinó que tots a mesura de cada possibilitat i de cada lloc, hem de ser solidaris amb els altres.
A vegades la solidaritat no és tant per les grans coses... que ha de ser, sinó per a aquelles petites coses de cada dia.
De jovenet em van ensenyar que havíem de fer una BO. cada dia i, certament, a mi em preocupava allò... i fins que no havia complert, no restava tranquil. Al cap dels anys, si bé canvien les coses procuro deixar al meu voltat una mica millor del que l'he trobat. Potser això és una contribució minsa en una societat com l'actual, transgressora, impersonal, feta de reptes, de posar el jo per davant del món, de carreres per no quedar trepitjats per les circumstàncies que, per altra part, nosaltres hem contribuït a crear. No defujo el meu tros de responsabilitat.
© Jordi Bas (Gorka)
