La recuperació de la Sonia era lenta encara que amb
bons auguris.
Però inexorablement el temps en què la Sonia podia estar
a l’hospital s’acabava.
— Què et passa? Avui et veig trista
— Hauré de deixar l’hospital ben aviat.
— Això es bo!
— No... Mourien. Ho he perdut tot! Que faig ara?
Torno al poble en que vaig néixer en ple Pirineu? Allà, camins pedregosos a mitja
alçada del turó. No em podré moure de dintre la casa, però això no és res... podria
retrobar les muntanyes davant, on sempre hi veuré al Rafa... Però em sentiré
tant culpable!. Mai podré pensar altra cosa... que vaig tallar la corda i...
— No ploris, hauries mort amb ell.
Van tornar aquells dies crítics. Els plors
continuats, els silencis...
La Mourien passava moltes estones acompanyant la
Sonia, veia el seu posat seriós, els lacrimals rogencs de la noia, que
s’apressava a eixugar.
Aquell silenci la colpia al cor, sentia una creixent
desesperació en veure-la d’aquella manera.
Era divendres. Mourien va entrar a l’habitació, els
auxiliars de l’Hospital havien preparat la marxa de la Sonia, s’havia acabat el
termini, ni l’assegurança ni els seus escassos mitjans donaven per més.
Sonia, asseguda a la cadira de rodes al costat de la
finestra, seriosa, amb llàgrimes als ulls, sense saber el que passaria...
Mourien l’acaronà.
—
Tot s’arreglarà.
— Que faré ara? Esperava una resposta de casa meva.
— Tornaries al poble?
— No tinc altre solució.
Restaren molta estona callades. Va sonar el telèfon.
Mourien veia com s’anava trasmudant la cara de la
Sonia, el plorar silenciós però abundant esclatà.
— Sonia!
— No vindran... per a ells també vaig morir a la
muntanya...
— Sonia, vine a casa meva, si vols. Ja t’he dit
alguna vegada que estic amb un apartament adaptat a planta baixa, un loft, on et podries moure
tranquil·lament amb la cadira de rodes.
A la Sonia li va costar, sempre havia pensat que no
volia molestar, però la va vèncer l’actitud de la Mourien.
Ho sospitava.
Mourien, molt amatent amb ella, l’havia guanyat el
cor.
Passaven llargues estones, Sonia asseguda a la
cadira de rodes o a la catifa davant la llar de foc. Aquella desesperació que
sentia, anava deixant pas a un sentiment estrany, un sentiment de joia quant la
Mourien estava amb ella.
La Mourien la feia riure. La feia moure.
L’acompanyava. Era freqüent veure empènyer la seva amiga, amb la cadira de
rodes, per els carrers de Bern.
— Un dia podríem anar a Zermatt. Ni tant sols he
pogut veure on varen enterrar en Rafa.
— Per què?... No m’agradaria que tornessin les teves
tristors.
— No és això, precisament, el que vull és deixar-les
enrere.
— Estàs segura?
— Sí..., molt segura.
Hi anaren un cap de setmana. Sonia va volgué enfilar
el carrer que duia al cementiri, la vistositat era extraordinària vorejant al
riu. S’aturaven freqüentment, al lluny, el cercle nevat, d’allà es podia
distingir el Mönch on la gelera havia esdevingut tragèdia, l’,, en Rafa en
parlava freqüentment...
— Destres del Mönch el Eiger.
Presidint el paisatge, al lluny, el Matterhorn... A
la Mourien li feia dolor aquella visió.
A mida que s’anaven acostant, patia per l’efecte
sobre la Sonia, quant van recuperar el cos del Rafa, en el cementiri dels
alpinistes hi trobà etern repòs.
Cada vegada que s’aturaven, el tornar-se a posar en
marxa es feia mes feixuc.
Faltava poc per arribar.
— Mourien tornem —va dir las Sonia de cop.
— No vols arribar a la làpida?
— No, em fa dolor al pit.
Havien donat la volta, Mourien se sentia alleugida,
Sonia tornava a somriure. Va ser un moment, potser una sensació, la ma de la
Sonia, s’allargà fins a prémer la de la seva amiga.
No va ser cap sensació, Sonia l’havia agafat la ma i
portant-la als llavis la besà suaument.
Mourien i la Sonia viuen a l’actualitat a Bern, en
el loft de la Mourien. Segueix treballant
a l’hospital cantonal de Bern.
L’activitat de les dues és frenètica. En principi,
les anades al llac Neuchatel fent llargues passejades. Més endavant, quant la
Sonia n’era capaç, la participació en l’activisme, dels moviments
reivindicatius, les fan realment populars, tenint en compte que poques hi ha
visiblement compromeses que es serveixin de cadira de rodes.
En un altre sentit, la Sonia, es va descobrir com
una perfecta mestressa de casa.
Un any més tard, en un viatge a Amsterdam, van
esdevenir parella.
Actualment la Sonia i la Mourien segueixen vivint a Bern,
on agafant el cotxe elèctric adaptat s’apropen tot sovint al parc regional
d’Euhant per passejar pels frondosos camins, o bé es queden a la vora del llac.
FI.
Gorka Bas
