L'hi vaig mirar als ulls i ell em va tornar la mirada. S'apropà, sense deixar de mirar-me.
Potser el que se'n diu amor a primera vista?
Pot ser que neixi un afecte tan extraordinari entre un humà i una bèstia?
Heu mirat, fit a fit, a un cavall?
El veia molt gran i em feia respecte. Quan vaig allargar la mà, ell avençà la testa deixant-se tocar. Llavors vaig comprendre que seríem amics. Que ja difícilment podria separar-me'n.
Baixava i pujava el cap, per facilitar que l'acariciés la crina, de cabells retallats i coll ferm.
—L'hi has agradat —em va dir en Dani.—Podeu ser molt bons amics.
—Però vivint a la ciutat...
—El pots deixar aquí tota la setmana i els dissabtes o diumenges... puges i el muntes.
—Fa quatre anys que tinc el Tor en aquest lloc—Em va dir.
— Si no puges, els cuidadors... se'n preocupen... el fan anar per trams curts, el raspallen... estan per l'animal, segons quedis amb ells. Mira el cavall Merens o de Tir català, que ve de l'encreuament, és ideal. A més de servir per al tir lleuger, i feines del camp és ideal per muntar-lo i fer marxes per la muntanya. A més a més, hi ha una cosa que m'agrada molt. La meva filla Clara, hi té un bon amic amb ell, quan l'hi deixo muntar. La docilitat del cavall és extrema. Estic pensant de quedar-me'n un altre per que s'hi vagi acostumant. Pels nens. de primer moment, els hi fa cosa. El veuen molt gros... potser l'hi passaré al Tor a ella. Ja el coneix. I si no et quedes amb aquest, potser faré un pensament i me'l quedaré jo. Però, què dic? No pot ser. Aquest és per tu, mira com et busca! L'hi has caigut bé, vol ser amic teu!
En Dani feia servir els dots de venedor que té des de petit, Sempre ha estat una fura per entabanar a la gent.
Recordo de petits, a les vacances de l'escola, baixàvem al carrer, ens plantificàvem a la porta de l'escala, i ens posàvem a oferir els tebeos, avui dits còmics, per vendre'ls. Recordo aquells "Diego Valor", "Capitan Trueno" o El "Jinete enmascarado", aquest era el seu predilecte. Sempre l'hi feia cosa desfer-se'n. És que, llavors, en Dani ja era un enamorat dels cavalls. Procurava no deixar-los anar quan jo arreplegava un "Enmascarado". Sabia que per dos cèntims se'l quedava ell.
La gent poc canvia i en Dani seguia igual, sent un venedor de primera. I jo l'hi vaig fer cas. El cert és que m'enamorava aquella bèstia. Més que tota la bèstia en si, era aquella mirada, com dient-me "sigues el meu amic".
Recordo aquell conte de Saint Exupéry, quan la guineu demana al Petit Príncep que es converteixi amb amic seu,
Així veia jo la meva relació amb aquell animal.
Li hauria de posar nom. Dir bèstia és molt BÈSTIA!... si penses amb un amic...
L'Amic era de pèl marró, quasi negre, amb una taca blanca al que seria la cara. Entre els ulls.
Aquella gran taca blanca al cap, entre les orelles, l'hi donava personalitat. Semblava marcar-li el punt sensible on volia que l'acariciessin quan apropava el cap. El que m'agradava, a part de la seva docilitat, era el fet que amb el seu pel fosc, en tocar-li el Sol, esdevenia de mil colors com metal·litzat.
Sí. El vaig adoptar. No vull fer servir el mot comprar doncs, un AMIC no es compra. De llavors ençà espero el dissabte per anar al poble. Ell també sembla notar el dia que jo hi vaig doncs, sempre el trobo a la porta del seu redós esperant i, en veient-me, sembla que el seu cap, pujant i baixant, vulgui expressar-me la seva alegria.
—Està content— Em va dir un dia el Dani.
Al principi semblava que l'Amic volgués ajudar-me a superar la meva ignorància en posar la sella i tot el que comporta. Fins i tot recordo, i encara me'n ric per dintre, del cop de morro al cul que em va donar quan se'm feia difícil enfilar-me a la seva gropa.
