Faixeta?
La vaig conèixer un dia, més aviat una nit, en què estava avorrit a casa, després d'haver tingut un dia verdaderament desastrós. El Cap de departament de vegades és un "plasta", i aquestes vegades poden ser moltes. Fins i tot en un sol dia.
Vaig connectar-me a Internet i, per estar més distret, vaig cercar una d'aquestes pàgines que et fan oblidar preocupacions i et fan quedar en una abstracció de la realitat.
No era la meva intenció entrar en cap relació de cap mena, però... la curiositat, en fi. Qui no ha estat en un moment dèbil? Intentar cercar la bellesa, intentar aixecar l'ànim? Després de tanta hipocresia, com hi ha pel món?
Sóc un home dèbil, ho reconec. M'agraden les dones, sí. Sempre m'han agradat les dones. Totes! Fins i tot la meva!, malgrat que no em va durar massa... tres anys de casats i ja em va plantejar la separació.
—M'avorreixes!
—Carat! —vaig quedar-me glaçat, sense saber que dir.
Per a mi que ja ho tenia pensat, o era que n'hi havia un altre que esperava a la cua de feia temps. Doncs amb quinze dies exactes em va presentar al seu advocat/da i amb un tres i no res, quedàvem legalment separats.
Quan vaig conèixer a l'Advocat/da, ja vaig comprendre tot el fons de l'afer.
Especialment quant advocada i clienta varen pujar al mateix cotxe, en el pàrquing on casualment jo també hi havia anat a raure. I, des de dintre del meu refugi, vaig poder veure, sense que elles em veiessin a mi, el petó que es feien, totes plenes de joia, deixant-me a mi com una magrana podrida, oberta i llençada al costat de la carretera esparpallada, veient com els grans, hi quedaven trepitjats per les rodes dels cotxes que venen al darrere.
Imagineu-vos amb aquell estat d'ànim, com havia de tenir tots els valors de la vida que diem que s'han de tenir. Descuidat a la feina, malcarat..., veient com els clients refusaven les meves propostes per anar a cercar un altre comercial amb millor somriure i paraules més properes.
Confesso que, mentre aquest ànim em va durar, se'm va fer un fixament extrem. Però el terrat de casa era de poca alçada. Només un parell de plantes fins al carrer. El màxim que en podies sortir era amb una cama trencada. Això va ser el motiu que va ajudar a fer que, en aquests moments, pugui estar aquí, escrivint això.
Ho he pensat moltes vegades... Poques ganes en devia tenir, ja que hi ha molts altres llocs que no són el terrat de casa per acabar amb aquell patiment.
Patiment? He escrit patiment? No, no era un patiment físic. Era més aviat una ferida interior, en l'amor propi. Un sentit de ridícul espantós. Un sentit de fracàs estrepitós, en el meu paper de mascle dominant, en aquesta societat masclista.
Veia passar a la pantalla, una darrera l'altre, les fotografies, per mi totes iguals. Totes demanant que algú es fixés en elles. Algunes demanant una relació seriosa. Altres, amb ànim d'acceptar qualsevol cosa que les tragués de la seva solitud o avorriment. Una aventura curta. Una nit llarga. Tot era enviar una resposta. Un SMS. Quedar-hi. Potser enviar una foto meva.
Després de veure tantes fotografies, arribes a no veure res, fins i tot tornar a l'avorriment del qual has volgut fugir. "Tot és massa... poc és molt". Arriba un moment en què la teva atenció es desvia cap a detalls concrets.
El meu detall, en aquell moment, es va centrar en una cara bonica, rodona, que prometia unes corbes més aviat generoses que quedaven fora de la fotografia pròpiament dita. Però el nom que posava va ser el que va centrar la meva atenció "Faixeta". Si la resta de la noia que quedava fora de la foto era proporcional... el nick o pseudònim que posava, no passava de ser un acudit.
Per aquesta raó i, sense ni voler, el ratolí va quedar premut.
D'aquesta manera em vaig trobar l'endemà davant d'aquella cafeteria. Indecís entre fugir per la primera cantonada o obrir la porta, entrar i cercar per les taules aquella cara rodona que havia de portar un mocador al coll, de color vermell.
Segur de la impunitat, vaig fer la cara més indiferent que vaig poder, tot dirigint-me a la barra.
—Una cervesa.
La vaig descobrir de seguida. La primera impressió que vaig tenir va ser parella a la que em va donar la pantalla de l'ordinador. Allà estava mirant-me, esperant que fes el primer pas.
Els regalims de suor em començaven a baixar cara avall junt amb les ganes de sortir corrent d'aquell lloc. El pànic em va entrar quan la vaig veure aixecar-se.
Malgrat el seu volum, manifestava una lleugeresa inusual, en passar entre les taules...
—Hola! M'estàs esperant? Sóc la Pilar, "Faixeta".
No sé quina va ser la imatge que ella va tenir de mi en aquell moment.
—Ui! No em menjo a ningú! —va dir amb una certa rialla.
—Perdona, és que...
—Veure'm així de cop, impressiono? Per la foto podies haver deduït el meu volum anatòmic. Et semblo lletja? Et sents enganyat?
La seva cara traspuava una expressió de decepció davant del meu silenci. Va girar el rostre vers la taula en què feia un moment ocupava. Un brillar als ulls no em va passar desapercebut. La veritat és que sí, per la fotografia ja m'havia fet càrrec del que em podia trobar. Havia estat un idiota i un desconsiderat.
—No, espera't! No te'n vagis..., perdona. Queda't... Seu. Vols prendre alguna cosa?
—No et sentis forçat a ser amable amb mi, sé l'aspecte que tinc. Si volia posar una foto meva, hauria d'haver posat una de cos sencer.
Sense dir res més, ella es va aixecar i, sortejant les taules, es va dirigir a la porta del local. Havia estat d'una estupidesa majúscula, i un desconsiderat.
Temps d'agafar la jaqueta de la cadira, i sortir corrents darrere d'ella. La vaig aconseguir a pocs metres de girar la cantonada.
—Espera't, no te'n vagis...!
No sabia que fer. Sortir darrere d'ella va ser un acte reflex. Què podia dir a aquella noia que em servís d'excusa?... No volia expressar cap cosa que sonés a excusa barata. El que havia de fer era reconèixer la meva estupidesa... Vam caminar així, un al costat de l'altre, en silenci.
—Anem sense direcció —va dir ella.
—Sí... —maleïa no ser capaç de dir quelcom que trenques aquella situació.
—....
—A casa teva o a la meva? —va dir de cop i volta, amb la boca petita— Si encara tens ganes...
Vam caminar encara un parell de carrers. Érem a prop dels jardinets de Gràcia, entrant per un carreró estret, a l'esquerra.
—Aquí visc jo —va dir, aturant-se davant d'una casa d'aquelles que abunden en aquell barri— En el tercer replà... És una casa antiga.
—Sí, ja ho veig. Poca llum a l'escala.
—....
—Bé... Gràcies per haver-me acompanyat —em va dir després d'un silenci
—T'he decebut, veritat?
—No més que altra gent.
—Així...?
—Adéu...
No sé el que em va passar pel cap. A vegades es fan actes irracionals... o pot ser que el meu pit estava trasbalsat, no ho sé... però li vaig agafar la mà i me la vaig portar als llavis, retenint-la uns segons... la vaig besar.
Vam pujar precipitadament. A l'escala em va sorprendre la rapidesa en què ella es movia. No m'imaginava aquella lleugeresa en ella. Anava darrere i veia els seus malucs com es movien d'una manera contundent.
A la tercera planta, nervis, precipitacions... Aquella clau que no entrava al pany, i queia a terra... M'ajupo i l'arreplego i obro.
Un petit rebedor amb total inexistència de mobles per evitar poder-se quedar sense moviment.
Ella, acostumada als topalls, va girar-se ràpidament i, tancant la porta, em va llençar els braços al coll. Em va empentar fins a una porta que restava oberta en el passadís. Un llit ampli, generós, acollint els retorciments de dos cossos anhelant, intentant alliberar-se de la roba molesta.
Bogeria elèctrica. Sons incoherents omplint l'espai. Respiració profunda. Pell amb pell. Més besades, aromes volguts, humitat creixent, orgasme insistent...
Pell encalmant-se, suau serenor després de l'aferrissada lluita...
En el carrer fresquejava. Quant vaig travessar el portal, vaig apujar-me el coll de la jaqueta i, amb un somriure als llavis, vaig torçar Passeig de Gràcia avall.
© Gorka Bas. 2017.
