Vigilia de reis

Vigília de Reis

Parets blanques, dones blanques, els llums semblaven flotar sobre el meu cap.

La meva habitació era a mig passadís. Les portes eren d'un color blau fluix, tirant a gris, indefinides.

M'havien furgat a fons. Volien veure d'on em venia aquella infecció que s'endevinava a la cama, pel seu gruix, la temperatura i el dolor que, ja feia dies, em tenia al llit.

Segons el metge Dr. Segú havia d'estar plena de pus.

Veia les cares preocupades de metges i infermeres. Més que no saber el que era, l'interès era localitzar el punt on es trobava.



Jo sols tenia vuit anys.

Havia començat una setmana abans quan, amb els meus germans, vaig anar a la platja. Jo era el petit, la joguina de tots. El meu germà gran era un bon nedador, es podria dir que ens va ensenyar a tots a moure'ns dins l'aigua.

—Mireu com em tiro...

Sembla que van dir que no ho fes, però això ja no ho vaig sentir. L'aigua m'engolí.

Quina proesa havia fet! Em sentia com el gran atleta que, llançant-se del trampolí, assoleix els aplaudiments i el reconeixement dels qui l'estan mirant.

Després, sols recordo estar estirat a la sorra de la platja. I un noi amb una creu vermella que m'estava desinfectant la petita ferida del genoll.

—No l'hi surt sang, però quan arribeu a casa el porteu al metge. La ferida sembla neta, i ben desinfectada... Ja veureu com no serà res.

Uns dies després, no recordo quants, i tot i que es va fer com va dir, la cama era com un bot d'inflada que la tenia. Deien que tenia febre, i no pas poca.

—No sé si li podrem salvar a cama. Ha agafat una infecció en el moll de l'os —deien els metges.

—Ha sortit un nou fàrmac. En diuen penicil·lina, però aquí encara no es pot trobar.

Aquella nit, hi havia molt xivarri al carrer- Era el dia cinc de gener, vigília de Reis, i jo em trobava prostrat en aquell llit.

Un xic trist, tenia vuit anys, i els reis d'Orient no sabrien on podia estar... Ben segur que em buscarien a casa meva. No hi pensarien pas que fos en aquell lloc, ni que hi hagués un nen en una clínica de blanques parets, que els pogués estar esperant ajaçat en un llit.

Ara hi ha àngels amb nassos vermells que són patges, que són àngels pels nens que es troben ajaçats, en llits de clíniques i hospitals. Eren altres temps!

Els meus àngels, aquella nit, van ser blancs. De bata blanca. Es deien Mireia, Pilar i el doctor Andreu.

Van arribar sense tocar trompetes. Fent poc soroll per no molestar els altres que estaven estirats com jo mateix. Pot ser només, cantant alguna nadala.

Fa tant temps!, no ho recordo... Però mai oblidaré aquell paquet, fet precipitadament amb un embolcall senzill i un llaç daurat.

A dintre, el màxim del màxim, en aquell temps. Una màquina de cine Nic. Aquelles primeres màquines de ferro amb pel·lícules dibuixades sobre paper vegetal.

No ho vaig agrair en aquell temps, només tenia vuit anys.

Estava convençut que els reis eren màgics. No en sabia res de reis de bates blanques ni del llistat d'aportacions econòmiques que aquells àngels de bata blanca, havien fet.

Sols la reflexió després dels anys, i de tantes coses viscudes, et fan tornar la mirada enrere.

Recordes aquells moments en què uns àngels en bata blanca, no solament van salvar la cama d'un nen sinó que el van fer feliç una nit de vigília de reis.

Gràcies.

© Gorka Bas. 2017.