DEPTHS

Ens aferràvem a quelcom tangible mentre la vela del vaixell ens lligava, arrossegant-nos cap al fons, pel pes del pal de Massana, sense deixar-nos tornar a la superfície.

En Pau tenia la corda del trinquet que l'aferrava el canell. Els ulls, vidriats, ja no veien res. Les bombolles d'aire feia estona que no sortien de la seva boca i seguia en el seu davallar cap al fons d'aquell mar.

Jo també em sentia faltat d'aire... L'únic de què sóc conscient, és de la cara de sorpresa, d'impotència de la Mireia. Semblava voler que l'hi agafés la mà, mentre la roba de la vela sols deixava distingir el seu biquini de color blanc.

El casc del vaixell amenaçador, sobre nostre.

Havia de sortir de la manera que fos, abans que s'enfonsés a sobre arrossegant-nos sense remei. Intentava nedar, primer envers la Mireia, però cada cop era més al fons. Impossible! El millor era nadar amunt, cercar la superfície... La Mireia ja no tenia remei, els seus ulls miraven sense veure, s'enfonsava massa ràpidament, enganxada pel turmell en el cap del pal de Massana.

Jo, subjectat pel cap de la vela, cada cop em sentia pitjor. Ja feia una eternitat que no entrava l'aire als meus pulmons i veia, impotent, com la superfície s'anava allunyant i la profunditat anava embolcallant-me, mentre el rostre de la Mireia es desdibuixava cada cop més.

El casc del veler semblava que encara volgués surar a la superfície. En aquest cas, en Joan i els altres, potser podrien sortir-ne... Fortament escorat a estribord podria donar la volta, d'un moment a l'altre, llavors tot hauria acabat, esdevindria impossible. Una de les altres veles podria esdevenir embolcall de mortalla. Tot això passava pel meu cap, mentre la pressió m'ofegava..., tenia necessitat d'omplir els pulmons d'oxigen.

Ja tot era foscor... Cada cop sentia la pressió més forta en el pit. Era estrany que encara pogués pensar, que no em quedés sense oxigen, en un embolcall d'hidrogen que m'omplia a vessar els pulmons.

De cop, una glopada d'aire semblava que em volgués esquinçar les costelles, en un pit adolorit, deixant anar la pitjor avinentesa.

Frescor, és tot el que vaig poder sentir. La frescor que m'entrava molt endins.

Tot era fosc, però jo sentia com el meu cos anaven entonant-se les seves necessitats vitals.

Sentint la necessitat d'incorporar-me, podia veure com si aquella realitat no anés amb mi.

L'última imatge que podia recordar eren les tenebres i la mà de la Mireia estesa cap a mi. Ara que feia jo? On era? Vaig intentar moure els braços... Braços? On eren els meus braços? En el seu lloc? Eren moviments inútils. El terra de sorra, semblava voler-se clavar a la pell... Pell? Què era allò que tenia com si fos pell?

Era enmig de l'aigua. El meu cos lliscava, sense quasi resistència a l'element, i semblava respirar. Em sentia bé, potser molt bé.

Ni tan sols vaig adonar-me, d'aquell ésser que s'apropava... Era com... Un ocell sense ales?... potser una espècie de dofí, amb aquella gran aleta dorsal? Em va mirar de fit a fit.

—Segueix-me... —vaig sentir la seva veu autoritària, profunda i clara. I el vaig seguir.

Em sentia abstret per aquell ésser. La pressió era més forta, cada vegada.

—No ho resistiràs... —pensava.

Però de cop, tot va canviar. Hi podia veure clarament. Vaig sentir com la mà de la Mireia agafava la meva.

Aquell ser que em precedia semblava dirigir-se a la superfície, una superfície llunyana, cada cop més lluminosa... on, sens dubte, brillava el Sol, formant cercles al seu voltant, de tots colors. I vaig pensar, que mai havia vist res semblant.

Envoltats d'aigua, érem sobre aquell vaixell que no vaig reconèixer. Navegàvem a veles desplegades, entre dues aigües. L'aire era més pur, omplia els pulmons de vida.

La Mireia amb el seu preciós biquini blanc, em somreia asseguda a bavor. En Pau, amb les mans al timó, pilotant un vaixell el qual ni tan sols calia governar.

Darrere nostre, passant molt prop, les restes d'un vaixell marxant cap a les profunditats, deixava en la superfície una balsa neumàtica, en la que semblava que hi anava el Joan. El vaig poder reconèixer amb totat claredat. I també l'Eloi i la Carme.

En el casc, que s'enfonsava, vaig poder llegir clarament DEPTHS*.

* Nota de l'autor.
DEPTHS: "Children from the depths" (Fills de les profunditats)

^© Gorka Bas 2017