Ciutat d'Igualada

Ciutat d’Igualada 
 Dia 5 de gener

A la ciutat d'Igualada, comarca de l'Anoia, província de Barcelona. Dia 5 de gener, a les sis de la tarda.

Era feixuc posar en marxa tota la caravana.

En Francesc suava, malgrat el fred que feia.

—Falten camions! —cridava.

—Els de la casa X, no han arribat. —deia un altre.

—Em van prometre que enviarien un camió i una furgoneta. —assegurava un tercer.

—Deixeu allà tots els paquets que hi han d'anar. —va dir un altre, conciliador.

Els nervis eren a flor de pell.

En Francesc suava, malgrat que estava convençut que tot aniria bé. Sempre anava bé. Feia temps que d'una manera altruista, estava a l'organització de la cavalcada de reis de la ciutat.

Havia començat de jovenet.

—Vull ser patge negre...—va dir un dia, presentant-se a l'organització.

—No pot ser noi, ja no queden vestits. O fas de patge del rei ros o del blanc. Els que volen ser del rei negre, sempre en són més, i s'espavilen més aviat.

—El problema és el vestit?... Si jo porto un vestit, hi puc entrar?

—Mira noi... No podem fer excepcions.
—Què voleu? Què passa? —va preguntar en Francesc, arribant al seu costat.
—En Llorenç, que vol fer de patge... Ja l'hi he dit que ha de ser patge del rei blanc o del ros.
—Però si el problema és el vestit... i jo en porto un... —vaig insistir.
—Sols faltaria... Llavors, tothom aniria com voldria.
—La mare és modista... potser me'n pot fer un. Seria de patge negre. —La tossuderia, o pot ser la il·lusió, era gran.
—Francesc! —Aquell noi que en aquell moment no coneixia, se'l va emportar a part— Ens falten patges, dóna al noi una oportunitat, un patge negre més, no hi vindrà d'aquí. Es veu ben disposat i si es porta el vestit...

Aquesta va ser la meva primera entrada com a patge de Ses Majestats els reis d'orient, en la cavalcada del dia de reis a la ciutat d'Igualada.

Als vestuaris, jo acabava de tenyir-me la punta del nas.

—Millor que t'ho fixis amb cervesa. És la millor manera... No hi ha por que amb el que arribis a suar se't facin regalims.

Eren els consells dels més veterans, disposats a ajudar als nouvinguts.

Olors de naftalina, suor, cervesa, suro cremat, tot barrejant-se amb l'olor de cera de les espelmes que teníem davant de cada un, per anar cremant el tap de suro.

—Obriu alguna finestra! —Va cridar algú sense que ningú l'hi fes cas.

—Al carrer hi fa fred —Era el comentari dels que entraven.

Jo estava suant, nerviós, era el primer any... Què podia passar?

Igualada, comarca de l'Anoia, província de Barcelona, Catalunya. Dos quarts de vuit del vespre.

Ses Majestats, els reis d'orient, cavalcant tres corsers de colors blanc ros i negre, sortien de l'Ateneu igualadí. Al darrere d'ells s'hi afegien camions i furgonetes, tots carregats, de les més dispars joguines.

—Ep noi!... Sembla que estiguis espantat. —La veu va sonar a la meva esquena. Quant vaig girar el cap, tenia davant meu, un patge tant o més negre que jo.

—Qui ets? –vaig dir innocentment.

—Ja veig que estàs massa nerviós, per no conèixer-me... Vine darrere meu i agafa un paquet d'aquests.

Ho vaig fer. Els encarregats d'una de les escales llargues, ens la va posar repenjada a un balcó que els hi senyalava el company.

No era fàcil pujar per una escala de mà, portant el voluminós paquet. Quan vaig ser al capdamunt de l'escala, sols vaig saber veure la llum que hi havia dintre del balcó obert i ple de gent.

Algú em va agafar el paquet. Mentre que la meva cama passava la barana del balcó, una veu em deia a l'orella.

—Digui'ls-hi que tot és per tots... Que s'han de deixar els joguets de l'un a l'altre... Que siguin bons nens...

Jo no sentia res. La llum de l'estança m'enlluernava. Vaig deixar el paquet a terra, alhora que els meus ulls buscaven al company, amb una certa angoixa.

Tenia un nus a la gola que m'impedia arrencar a parlar... Què havia de dir?...

La cridòria era general. En Joan, la Berta..., no recordo els noms. Tant és el nom que tinguessin... Cridaven i saltaven d'alegria.

— Calleu!... Calleu! Aquest patge del rei negre, vol dir alguna cosa...

Es va fer el silenci. Sentia totes les mirades clavades a la pell, com agulles. Hauria estat feliç de ser ben lluny d'allà.

"Tranquil·litzat", vaig pensar, empassant-me l'angoixa i la vergonya que tenallava els meus moviments.

Aquella petita em mirava amb els ulls ben oberts; tan oberts que semblava anessin a sortir-li de les conques. Vaig pensar que aquella nena, estava tan espantada com jo.

Ni tan sols era conscient, del que deia.

—Penseu que tots aquests joguets són per tots... No val a dir això és meu i allò és teu... I... sigueu bons minyons!

Any darrere any a la ciutat d'Igualada, província de Barcelona, comarca de l'Anoia. Mentre hi hagi gent entusiasta hi continuarà havent nens que, mirant amb els ulls ben oberts, escoltin les paraules d'un patge, que probablement estarà tant o més espantat que ells.

© Gorka Bas. 2017.

Nota de l'autor:

Publicat en aquest mateix bloc retallsgorkians el 19 d'octubre del 2015, i revisat i complementat per l'autor.

Fent Història.

La Cavalcada de Reis d'Igualada és, potser, una de les més antigues cavalcades de l'Estat espanyol.

Els seus inicis es remunten al 1895 segons uns o al 1899 segons altres.

El més espectacular de la desfilada de la comitiva, és la vigília de Reis. El dia 5 de gener a la tarda, darrere els tres Reis d'orient, hi van gran quantitat de patges degudament vestits com a servidors dels reis Blanc, Ros i Negre els quals, mitjançant escales de mà, facilitades per empreses de la ciutat, pugen als balcons, repartint els regals arreu, lliurant-los directament als nens i nenes.

El Govern declarà la Festa de Reis d'Igualada com a Festa Patrimonial d'interès Nacional

Es tracta dels primers passos per formalitzar la Candidatura per esdevenir Patrimoni Cultural de la Humanitat, per la UNESCO.

D'aquesta manera la Festa s'afegiria a les altres Tradicions Catalanes que formen part d'aquest Patrimoni, com són la Patum de Berga, Els Castellers o les del Solstici del Foc dels Pirineus.