dijous, 12 de juliol del 2018

SIRINA


SIRINA

Sirina es va sentir atreta per aquella remor que arribava de l'exterior. Les seves germanes semblaven no haver-se adonat, distretes amb el ball del brollador.

—No sentiu? —Va cridar Sirina enmig dels cants i rialles de les seves germanes.

Era ben inútil. Els cants i la joia que manifestaven amb el brollador, era ensordidor.

A la fi, deixant-les per inútils, va treure el cap a l'exterior sense descuidar-se d'agafar l'arc i les sagetes... podien ser enemics.

Pel camí, s'apropava un grup de joves. Baixaven pel camí del Mont Liceu i, entre ells, la Sirina va distingir de seguida a un dels nois alt, ros, de cabell enrinxolat.

Sirina li hauria agradat sortir del gorg fins al camí, cosa que sabia prou que no ho podia fer, sense posar en perill a les seves germanes nimfes. Però, entremaliada com era, armà l'arc i dirigí la punta de la sageta vers aquella colla que baixava despreocupadament. No parà en la seva juganera malesa fins a tenir al jove en el punt de mira exacte...

—Si ara deixes anar la sageta, —va pensar— el tocaria... sense que sabés d'on havia sortit el projectil i, aquest mortal, seria meu.

Sirina! Saps que això no ho pots fer! —La veu sorgí com un tro des del mateix gorg.

—Oh, Lladó...! No t'enfadis... És tan bonic aquest mortal!

—Pensa, filla de les aigües, que aquest, pot no ser tan mortal com et penses. Si Posidó sap que has ferit a un fill seu, la venjança pot ser eterna.

—Pare Lladó... El noi és bonic, m'agradaria...

—Ets una filla de l'aigua, no vulguis ser una filla poc assenyada.

Sirina acotà el cap. Sabia perfectament que les paraules del seu pare, Lladó, eren carregades de raó. Qui era ella per prendre aquella iniciativa?...

Mai una dona d'aigua havia sobreviscut a una relació amb un mortal.

El temps que va seguir, va ser d'una gran angoixa per Sirina. Pensava constantment en el jove dels rínxols d'or.

Hauria de passar un gran espai de temps, fins que es van donar les circumstàncies.

Sirina s'excloïa dels balls i rialles de les seves germanes nimfes. S'allunyava del gorg per vigilar el camí, tot esperant tornar a veure al jove dels seus pensaments. Aquell era un dia de molta calor. En realitat hauria fet bé de quedar-se al gorg, dansant amb les seves germanes, amb els peus dins la fredor de l'aigua.

Però ella, com sempre, amb l'arc ben armat, restava un xic allunyada d'on menava el camí fins al gorg.

Va ser de cop i volta que va aparèixer el jove qui, just passant pel seu costat, va seguir fins a l'aigua i, traient-se les vestidures, s'enfonsà en les fredes aigües del gorg.

El rebombori de les dones d'aigua va ser notori en adonar-se que el seu espai havia estat envaït i, a més, envaït per un mortal tan ben plantat, com aquell jove, de cabellera daurada.

Sirina, enamorada del noi des del primer dia que el va veure, baixant del camí del Mont Liceu, es va llençar a l'aigua, dansant juganera al seu voltant. Tot i notar la seva presencia, no la podia veure, per molt que forcés els seus sentits, envoltat pels vaporosos vels, que la jove nimfa feia voleiar al seu voltant.

Sirina va tancar el seu record de les paraules amb què, temps enrere, el seu pare, Lladó, l'havia amonestada.

Aquell noi era un mortal, a més, fill d'un Déu, però ella era Sirina la nimfa més vella del gorg.

Les germanes nimfes juganeres envoltaven a la parella volent empresonar amb els seus vels al jove Paris i a la vella Sirina que cada vegada es veia més empesa en la seva voluntat al joc, fins a adonar-se que allò anava de veritat i que el seu sentiment cada vegada esdevenia més fort. Que, per a ella, aquell noi era el que sempre havia desitjat. Enamorada, aviat no va poder pensar, sinó en posseir aquell mortal. Aquell sentiment era cada vegada més fort.

Era tan fàcil! Només calia enfonsar aquella sageta en el cos desitjat. Aquell mortal perdria tota la seva voluntat i podrien estar eternament l'un amb l'altre, en el gorg.

Per un moment, per a na Sirina no hi va haver, pare Lladó, ni Posidó ni Mont Liceu... I, agafant la sageta, enfonsà la punta en aquell cos estimat.

En el rostre de Paris es va produir una transfiguració, Sirina va poder veure aquells ulls blaus, que la miraven amb sorpresa.

Els va sentir propers mentre, embolcallats dels vels, s'enfonsaven tot besant-se tendrament, en el més profund del gorg.

La profunda veu d'en Lladó es deixava sentir en tot el gorg.

—Maleïda Sirina! Has desobeït totes les lleis dels homes i dels déus...! Restaràs en el gorg eternament! I a en Paris sols el podràs sentir, des de la profunditat del gorg.

Paris, enamorat llavors de na Sirina, poc va poder separar-se del gorg en què havia quedat condemnada la nimfa.



Veient la pena dels amants, les germanes nimfes van fer créixer, al voltant, un canyissar.

El dolor d'en Paris omplia la seva ànima... Volia dir-li tantes coses a na Sirina...! Sabent-la allà en la profunditat del gorg!

Un dia el gorg va rebre tota aquella aigua de pluja. Era un dia trist per tot el gorg. Les germanes de Sirina, que la visitaven tot sovint, es van enfonsar a les profunditats on, en les situacions difícils, s'hi refugiaven, en els estrets corriols. Va ser aquell dia que la pluja semblava fer sonar estranyes melodies en el canyissar.

Paris en va quedar sorprès. D'on podia sortir aquella melodia? S'endinsà en el canyissar i, a mesura que anava avançant, la melodia es feia més greu i més nítida.

En Paris va arrencar una de les canyes i, acostant-se-la als llavis, la va fer tocar... Era extraordinari, va ajuntar diverses canyes i, ajuntant-les, en va aconseguir una melodia.

Allò era quelcom extraordinari! En Paris arribava al costat del canyissar i tocava aquell grup de canyes de les quals cada vegada en va saber treure més tendresa. Feia voleiar la melodia, fins que un so més profund semblava contestar, llavors s'omplia el pit de sentiment amb la imatge de la seva estimada Sirina.

Si passeu prop d'una Deu, gorg o font, on té a prop un canyissar... pareu atenció! Aquella melodia que els mortals qualifiquem de soroll d'aigua, poden portar paraules d'amor.

De l'instrument que en Paris va construir per cantar a la seva estimada, s'ha anomenat 'Siringa', amb el qual es poden tocar precioses melodies.

© Jordi Bas 'Gorka'. 2018.