EL PIANO ENAMORAT
Era vell. Un mitja cua, l'hi deien. Ja havia perdut la noció del temps que estava allà. Sempre en aquella habitació, amb aquells cortinatges que deixaven entrar just la llum de l'exterior. Aquí potser s'escauria més dir del carrer, però és que aquella finestra no donava al carrer. El que es podia veure des d'aquella finestra, quan no estava tancada, era un carreró estret, ombrívol, que donava a un pati on s'amuntegaven les coses més inútils que s'hi poden trobar.
Algú desaprensiu ja feia temps que, potser per estar cansat de no fer res, llençà una pedra trencant el vidre de la dreta que, esmicolat com havia quedat, restava en el terra omplint-se de pols.
Aquell era un dia qualsevol i el vell piano es disposà a passar-lo el millor possible.
I el millor possible era l'avorriment.
Certament, desitjava que passés alguna cosa. Feia temps que ningú no acariciava les seves tecles i això li donava un enyor que s'hauria fet palès si algú el volia tocar després de tant de temps.
Avui estàs trist... —La veu de la 'potes llargues' sonà des de les cordes on s'hi havia fet el seu lloc.
—No ho puc negar. Des que la nena va marxar de casa, la tristor ha esdevingut per a mi una constant. M'agradaria que algú polsés una tecla, per tal que el martell fes dringar una corda.
—És igual quina sigui?
—Per recordar els vells temps... em seria ben bé igual.
—Saps a quina corda estic —va dir l'aranya.— No la facis sonar... A part de fer-me caure, seria la fi per mi.
—No hauries d'estar aquí.
—A tu, tant et fa!
—Ets peluda.
—I...
—No m'agrades.
—Tu tampoc a mi, i m'aguanto.
—Estàs en una nota que m'agrada...
—Ja volia dir jo... avui ets capaç de jugar-me-la.
Després d'un silenci, el mitja cua sospirà pensant en aquells dies de glòria. Aquells dies en què la nena pujava a l'habitació tancada, s'asseia en aquell tamboret, ajustava la seva alçada i, molt lentament, posava els dits sobre les tecles.
Temps enrere, encara hi desplegava aquella partitura que ara era a terra, plena de pols i mig rebregada, tal com havia quedat en la caiguda, aquell últim dia.
Aquell últim dia en què les persones estranyes van entrar a l'habitació, van agafar la nena entre dos i se la van emportar escales avall. La nena plorava...
Continuarà.
Era vell. Un mitja cua, l'hi deien. Ja havia perdut la noció del temps que estava allà. Sempre en aquella habitació, amb aquells cortinatges que deixaven entrar just la llum de l'exterior. Aquí potser s'escauria més dir del carrer, però és que aquella finestra no donava al carrer. El que es podia veure des d'aquella finestra, quan no estava tancada, era un carreró estret, ombrívol, que donava a un pati on s'amuntegaven les coses més inútils que s'hi poden trobar.
Algú desaprensiu ja feia temps que, potser per estar cansat de no fer res, llençà una pedra trencant el vidre de la dreta que, esmicolat com havia quedat, restava en el terra omplint-se de pols.
Aquell era un dia qualsevol i el vell piano es disposà a passar-lo el millor possible.
I el millor possible era l'avorriment.
Certament, desitjava que passés alguna cosa. Feia temps que ningú no acariciava les seves tecles i això li donava un enyor que s'hauria fet palès si algú el volia tocar després de tant de temps.
Avui estàs trist... —La veu de la 'potes llargues' sonà des de les cordes on s'hi havia fet el seu lloc.
—No ho puc negar. Des que la nena va marxar de casa, la tristor ha esdevingut per a mi una constant. M'agradaria que algú polsés una tecla, per tal que el martell fes dringar una corda.
—És igual quina sigui?
—Per recordar els vells temps... em seria ben bé igual.
—Saps a quina corda estic —va dir l'aranya.— No la facis sonar... A part de fer-me caure, seria la fi per mi.
—No hauries d'estar aquí.
—A tu, tant et fa!
—Ets peluda.
—I...
—No m'agrades.
—Tu tampoc a mi, i m'aguanto.
—Estàs en una nota que m'agrada...
—Ja volia dir jo... avui ets capaç de jugar-me-la.
Després d'un silenci, el mitja cua sospirà pensant en aquells dies de glòria. Aquells dies en què la nena pujava a l'habitació tancada, s'asseia en aquell tamboret, ajustava la seva alçada i, molt lentament, posava els dits sobre les tecles.
Temps enrere, encara hi desplegava aquella partitura que ara era a terra, plena de pols i mig rebregada, tal com havia quedat en la caiguda, aquell últim dia.
Aquell últim dia en què les persones estranyes van entrar a l'habitació, van agafar la nena entre dos i se la van emportar escales avall. La nena plorava...
Continuarà.
Gorka Bas®. 2018.
