RETROBAMENT

RETROBAMENT

(Record, no gaire exacte, d'un temps passat).

Haver retrobat la Mercè havia estat una joia i un al·licient. Amb la Mercè, havíem estat condeixebles a l'Institut. Allà, en la secció excursionista com anomenàvem pomposament al grup d'amics que l'havíem format... havíem tingut moments molt bonics.

A la Mercè tots la tenien com una noia poc corrent. Pigallada, de cabell roig. Per uns, un defecte. Per mi. Una noia molt especial. Ara, diria... de la que em vaig enamorar.

En acabar l'Institut i entrar a la Universitat, seguit d'altres motius, entre ells, els estudis a la Facultat, i els nous companys de la secció excursionista, de la qual em vaig fer soci.

Reconec, ara, que aquella etapa va ser dolça i agradable per mi.

Passat el temps, aquells motius allunyaven del meu pensament, a la pigallada, si alguna vegada havia sentit quelcom per ella.

Va ser una casualitat que els nostres camins es retrobessin i el record esdevingués novament desig de proximitat.

Aquella reunió a la secció excursionista, mai la podré oblidar.

—Avui vindrà una noia nova. Ja fa temps que surt d'excursió, fins i tot asseguren que és una mestra en l'escalada a la roca.

Quan va entrar a l'habitació on estàvem reunits, el meu cor em va fer un sotrac. Ella semblava no reconèixer-me. Situada davant meu, jo no podia deixar de mirar-la. Cap senyal que em fes entreveure que, malgrat el temps, encara tenia de mi un mínim record.

—Mercè, veig que no et recordes de mi.

—Perdona?... Toni? De l'Institut! Sí. El temps ha passat. Les coses i les persones canvien amb el temps i nosaltres mateixos canviem... No t'havia reconegut, ho admeto.

La fredor de la seva actitud, podia haver estat un cop fort per mi però, he d'admetre, que ella tenia raó. El temps havia passat.

Sí. El temps havia passat, però aquell retrobament em resultava difícil de pair. Em portava a records que, si bé eren llunyans, es feien referència de primera persona.

En una de les revistes que circulaven pel Centre vaig trobar el que podia ser una explicació.

Era una fotografia al costat d'una ressenya d'escalada. "La cordada MM formada per la Mercè i la Mireia, ha obert una de les vies més difícils, que fins ara s'havia resistit a tots els intents. Les nostres felicitacions." A la fotografia, la Mercè abraçada a una altra noia, en el cim, La fotografia havia estat treta des d'una roca propera.

Vaig saber on vivia, i allà m'hi vaig passar hores mortes, esperant veure-la alguna vegada. La insistència va donar fruit.

—Hola que hi fas aquí?

No podia dir que hi era, perquè desitjava que aquella antiga relació de l'Institut, per a mi, fos un retorn.

—Casualitat... Jo visc aquí en el carrer Princesa i, a vegades, vinc aquí per fer una pausa en la feina. I tu?

—Visc en aquesta escala del costat, en morir l'àvia, vaig heretar, el pis. Deus ser tot un arquitecte. Suposo que vas estudiar arquitectura com volies.

—No ben bé, estic amb tot això de les noves tecnologies. Informàtica.

—Informàtic?

—Projectes... Treballo des de casa, per un estudi d'arquitectura. Com pots veure, no he deixat l'arquitectura, però no he arribat a ser un arquitecte. Tu ets mestra?

—Tinc el títol i he treballat amb nens una bona temporada, però ho vaig deixar per l'art... Faig escultura. Pinto. Per cert, tu deus estar fort amb informàtica...

—Tens algun problema?

Una simple desconnexió d'Internet.

Era cosa fàcil, però em va permetre entrar en el seu pis. Un santuari, amb les parets plenes de fotografies de muntanya, pintures, petites escultures i on predominava les d'una noia jove.

—Ets tu?

—La meva companya

—La teva companya d'escalada? —Vaig preguntar a la fi.

—Parella d'escalada... i de vida. La Mireia.

No em vaig saber rendir, fins que no em va fer entrar a l'estudi, on hi havia l'ordinador que s'havia d'arreglar.

Una gran fotografia, quasi de cos sencer, en què es veien les dues abraçades, amb actitud amorosa. Vaig quedar mirant-me la fotografia, embadalit. Era una foto extraordinària, feta en el cim del Pedraforca.

—Caram! Quina fotografia!

—La Mireia és fotògrafa. Ara està fent uns reportatges de muntanya, a Terra de Foc, per Nacional Geogràfic.

Malgrat el que vaig saber. El fet que la Mercè s'hagués incorporat a les reunions del Centre, va donar peu al fet que el nostre contacte fos força intens, a partir de llavors. Se'm podia veure, amb certa freqüència, a la plaça Real.

Freqüentava casa seva. Ens compenetràvem molt bé, acostumàvem a intercanviar opinions sobre alguna pel·lícula, un llibre, un comentari, una conferència, escoltar música, beure unes copes o fumar-nos uns porros, ajaçats en els coixins de l'estudi.

A voltes, el que dic es podria interpretar que, entre la Mercè i jo, hi havia quelcom més que contactes esporàdics.

Malgrat els meus desitjos, ella era molt fidel a la seva companya. Recordo com se'm va abraçar un dia, en rebre una carta de la Mireia, en què li deia que el seu telèfon mòbil s'havia perdut en la profunditat d'una glacera. Feia dies que no havia rebut notícies, per això se la veia neguitosa, especialment quan va rebre el comunicat d'un accident de muntanya que, sortosament, tot i implicar a la Mireia, no la va afectar físicament, malgrat que va haver de ser ingressada uns dies a l'hospital.

Si per alguna cosa, he estat reconegut entre els companys, ha estat per a la meva tossuderia, sempre he procurat no fallar, tant si eren per estudis, excursions, o una simple anada al cinema.

Per aquesta raó, se'm podia veure amb una certa freqüència, a la plaça Real, on vivia la Mercè, i en aquell bar, on ens vam acostumar a trobar-nos, abans de pujar al seu pis.

Moltes vegades sopàvem junts, abans de pujar. O anar al cinema.

Crec que per molts, la relació, s’interpretava com a una relació molt mes seriosa, però això, a ella no l’importava, i a mi, m’obsessionava poder estar al seu costat ja que no podia aconseguí d’ella, una relació mes concreta, com hauria estat el meu desig.

Dues vegades amb vaig quedar a dormir a casa seva, desprès de veure, unes copes fumar, fent llargues xerrades. Però la seva distancia era palesa. Vaig comprendre el primer dia que vaig pujar al seu pis, quina era la seva circumstància. La col·lecció de fotografies disseminades per les parets denotaven una altre presencia, que es feia especialment remarcable amb una gran foto situada en la capçalera del seu llit.

Però va ser de cop i volta que vaig deixar de saber alguna cosa de la Mercè.

Trucava al seu mòbil, sempre el trobava fora de cobertura...

Ara feia dies que no podia localitzar-la, semblava com si la terra se l'hagués engolit. Jo, un moment o l'altre, procurava arribar-me al bar on acostumàvem a trobar-nos.

Quan vaig preguntar al grup de la secció excursionista si sabien alguna cosa de la Mercè, a tots els va estranyar. Qui, podia saber més de la Mercè, que jo?

—Fa dies que no coincidim corrent per la Ciutadella, ni pel passeig marítim. —Va confessar la Paula.

Aquella absència em feia mal. Vaig decidir pujar al pis, després de trucar una bona estona. Ja no sabia que fer.

—La Mercè és fora. —Va dir-me la veïna de la porta del davant, que sortia a portar la seva petita a l'escola.

—Perdona, no saps on és?

—No... fa dies va sortir al matí... Anava carregada amb una motxilla i una maleta. Em va dir que estaria uns dies fora, i que no em preocupés de res del pis. Ho tenia tot, per mitjà del banc. Jo sols li guardo la correspondència, per quan torni.

—Però no em pots donar alguna pista?

—No em va dir res. Només em va comentar, quan li vaig dir que anava molt carregada, que allà on anava, hi feia molt fred i havia d'agafar molta roba.

La Mercè ben segur que havia anat a retrobar-se amb la Mireia, potser estaria a Terra del Foc. Era el més evident. Per la Mercè va ser un verdader trauma que la Mireia marxés a l'arxipèlag sud-americà amb en Julià Gatell per fer les grans muntanyes de sud.

No em queia bé, en Julià. S'havia interposat sense cap mirament entre les dues noies, sense consideració dels sentiments de l'una per l'altra. Però de la Mercè m'estranyava, i em feia mal, a la vegada, pensar que m'hauria pogut fer una telefonada.

Un simple:

—M'hi vaig a retrobar amb ella.

La notícia no m'arribaria fins dies després. Va sortir a la televisió i als diaris especialitzats.

ESCALADORES CATALANES,

MORTES EN ACCIDENT

DE MUNTANYA ALS ANDES.

Juntament amb la notícia i un reportatge amb fotografies de les grans muntanyes nevades dels Andes, la Mercè i una altra noia, encordades i somrients retallant-se sobre un cel blau, aixecant el piolet en què semblava el cim de la muntanya.

Hauria pogut ser...

                                                       © Jordi Bas (Gorka). 2019.