L'Àngels va tancar la porta de la cabina. Empipada, potser més decebuda que altra cosa. No l'havia encertat, havia de reconèixer que tot havia estat estrany, i ella, una ximple per avenir-se en el joc. Si almenys en Jacques hagués resultat la meitat de responsable!
Arribaria a Barcelona. La família l'aniria a cercar a l'aeroport. S'imaginava l'escena. Petons, abraçades, sorpreses per a tots, especialment per en Carles Picot... Això l'hi va produir un cert somriure.
Estava segura, que ell seguia fidel a la seva promesa "T'esperaré el temps que calgui, fins que ho vegis clar..."
—Després del viatge...
Sí, després del viatge. L'inesperat seria que ella li presentaria el seu flamant marit. Aquell Jacques que se l'emportà al matrimoni, amb una juguesca. Hi podia haver una cosa més estúpida que aquella?
Tot havia començat en el creuer, en ple Carib. Feia calor. L'aire del mar, tot i la temperatura elevada, donava una sensació de benestar.
El va conèixer després d'aquell Daikiri a la vora de la piscina. La Sole en va tenir la culpa.
—És bufó, no?
Sí. "Era bufó", el noi.
—Aquest és en Jacques. És el que et falta per al "Party" d'aquesta nit.
La novetat sempre és intrigant i, en principi, tot era un joc, com no podia ser d'altra manera. Després de la relació amb en Carles Picot a Barcelona, en Jacques era una altra cosa. Es manifestava sempre atent, només calia que ella obrís la boca per veure satisfeta la seva demanda. I les festes s'anaven succeint en el creuer. En Jaques semblava caure bé a tota la colla, especialment a les noies. La Sole arribava a estar insuportable, sens dubte l'hi sabia greu d'haver-l'hi presentat. El volia per ella?
Era la seva inquietud, fins que va arribar aquell dia, millor dit, aquella nit.
—S'ha de jugar fort! —Tots estaven d'acord. Ella també, per descomptat. A vegades, si arribessis a conèixer les conseqüències dels teus actes, deixaries de ser tan estúpida com se sentia l'Àngels, després d'aquella nit.
Les cartes menaven, i les cartes et deien allò que volies sentir.
—Àngels, si no compleixes, t'hauràs d'avenir a la sanció que et sigui imposada per majoria.
Havia d'haver frenat, retirar-se del joc, però l'excitació era màxima i va demanar carta. No! Allò no ho podia fer! Ella no podia complir aquelles condicions. La seva covardia va ser declarada digne d'un càstig exemplar.
Se l'incità a abandonar la sala on estaven, havia de sortir a coberta, mentre els altres deliberaven. L'aire de la nit, semblava voler donar-l'hi aquella tranquil·litat que l'hi faltava. I, amb aquesta tranquil·litat, va tornar a la sala de jocs quan la van cridar.
—Et casaràs amb en Jacques! —La sentència era clara i contundent. L'Àngels s'adonà de seguida que no era broma. Però que era el que pretenien?
—No! —Allò era més fort que la prova, que no havia volgut fer.
—El que dieu és broma, veritat?... Jo no puc arribar a Barcelona i presentar, sense més, un marit al qual ningú coneix ni espera. Per altra part, en aquest afer en som dos...
—Per això no has de patir, en Jacques hi està d'acord, i en el vaixell el capità pot casar a qui sigui.
—No! —La seva resposta em semblava prou explícita— No entraré en el joc!
Els dies que van seguir, van ser horrorosos, semblava que tots estaven confabulats contra seu. Va sentir el vuit al seu voltant.
—Què us passa a tots?
—Jo t'entenc Àngels, però ets tu qui has trencat totes les regles del joc.
—Però que vols que faci?
—Casar-te.
—Estàs boja!
—Què més et dóna? Et casa el Capità del vaixell avui i l'endemà et divorcies i arribes a casa tan fresca i soltera com quan vas marxar.
No sé qui va tenir la culpa del fet que afluixés un xic la seva actitud... Potser el mateix Jacques! Se'l veia compungit, no feia més que assegurar que, des que els van presentar, l'estimava i que el que volia era esdevenir quelcom més que un simple amic. Entre tots la van entabanar. Cal reconèixer-ho.
El capità els va casar, amb tota la parafernàlia pròpia de casar-se en aquelles circumstàncies i la colla va cuidar que tot resultés meravellós i atractiu, mentre que ella se sentia en un altre món, en el que en Jacques anava adquirint cada vegada més importància. S'anava enamorant del seu marit
Les atencions, les seves actituds, eren de l'home ideal, el perfecte marit. El va començar a veure com aquell home impecable amb el qual, al final, podria ser feliç.
A la vegada, seguiria sent per la família, la noia que sempre havia estat... capritxosa, segura de les seves pròpies decisions, lluny de la influència de la família que la volia encrostada amb aquell casament, amb en Picot. Persona de diners, digne marit per la filla del rei del Fuet.
Carles Picot, banquer de moda, i de gran èxit, social i econòmic. L'home que els pares l'havien senyalat, com si fos segles passats, com a marit, des que tenia ús de raó.
Continuarà...
© Jordi Bas (Gorka). 2019.
