El Pessebre. 3.

Els  pastors.

N'Idònia estava jugant al pati de casa seva quan va sentir tot aquell rebombori. Però el joc era massa interessant per distreure la seva atenció. Com tantes altres vegades la gent cantava i feia gresca. A vegades també ho havia fet ella, especialment, si s'ajuntava amb l'Elmet, que vivia tres cases més enllà. I aquell dia havia estat ben distret. La gent fluïa cap a Betlem. Tots deien si era culpa dels romans. A casa seva havien tingut discussions. El pare deia que, si els romans volien saber qui hi havia en aquell poble, era lògic que fessin un empadronament, El seu germà gran, no feia mes que discutir amb ell: "No eren ningú, els romans, per intervenir en aquella terra. Ells tenien un Rei", Si ho hagués demanat l'Herodes, la cosa seria una altra.

La mare feia una i altra vegada per encalmar les discussions dels dos homes. N'Idònia no hi entenia. Tampoc tenia edat per entendre d'aquelles coses de grans, però aquelles músiques que feia estona que se sentien... No sabia massa el que volien dir però, allò d'un nen nou nat, rei dels homes l'hi havia entrat molt endins. Aquelles veus que se sentien donaven pau, per aquesta raó va entendre de seguida a la mare quan deia que havien d'arribar-se a veure al nounat i dur alguna cosa per obsequiar.

—A veure, dona, de nit... tu mateixa quan t'adonares que la dona estava prenyada deies que t'ho deixaria tot malmès, després de tanta neteja que havies fet, per rebre als parents de fora. Vas ser tu que em vas dir que els fes fora.

—Tens raó, home meu, però penso en el que deu haver passat aquella noia per tenir el fill. Hi podríem anar i portar aquell tupí de mató. Deuen tenir gana.

—Mare, l'hi portaré jo —va demanar la Idònia.

No gaire lluny del poble en la improvisada cleda de la muntanya, on els pastors tenien el ramat d'ovelles, es produïa un acte semblant.

—Què carai és tant rebombori?... sí, un nen en una establia? Però no diuen on carai és aquesta!

—No, home, les veus diuen una cova.

—Una cova... una establia... fora que sigui la cova de la font, allà hi tanca el bou, el de can Miquelet

—Això donaria raó a les dues coses, cova i establia.

—Cap allà, en aquella direcció hi ha llum que no és normal. Si voleu, jo m'hi arribo i torno —va dir el jove pastor.

—Va! Tu, hi has d'anar? Ets el més petit, demana permís a la mare.

—Que hi vagi el rabadà —va dir el cap de la colla.

—Ah, no! A mi no m'hi emboliqueu! Estic esmorzant!

—Vés esmorzant pel camí.

—Quina mania us ha agafat? Deixeu anar al noi que jo tinc son i encara no he acabat d'esmorzar... O és que no és important l'esmorzar? Hi pot anar en Jaume

—En Jaume ha vetllat fins ara, mentre els altres dormíem...

—Deixeu anar al noi. Fins i tot, jo mateixa hi aniria, abans que es fes ben fosc. Quan anava a venir cap aquí, he sentit pel poble que uns vinguts de la casa de David demanaven allotjament. Deu ser d'això, aquest desori que se sent. I aquests cants.

—Sembla que la gent pren aquella direcció... —veient passar a la Idònia pel camí- Eh! Idònia! On vas?

—Vaig a veure aquest infant que anuncien.

—Però on ha nascut?

—A la cova de la font,

—I que portes? Vas molt carregada.

—La mare m'ha donat aquest tupí de mató per a portar-los-hi.

—Ho sents, marit meu? Què se'ls hi podria portar? Espera't noi, què munyirem una de les cabres...

—Porta't la flauta, minyó, que la toques molt bé i els podràs distreure una estona.

Quan van arribar a la cova, l'activitat era frenètica, semblava com si tots s'haguessin amuntegat entorn d'un infant que hi havia sobre unes palles que, a la vegada, el mig tapaven per protegir-lo del fred.

—Pobre petit.

—Deixeu-me passar! Li donaré a aquella noia la meva jupa de pell de be, per tapar-lo, sempre serà millor que uns brins de palla.

—Jo et conec! Ets l'Ahmed!

—Estic amb els pastors de la cleda de l'altre vessant.

—Allà també heu sentit la dissort?

—Aquestes veus que se senten i s'escampen per tot arreu. Haurien d'anar amb molt de compte, doncs per allà hi patrullen amb més freqüència els soldats romans, amb les seves llargues llances.

—En tot cas s'haurien de posar amb aquestes llumenetes, que semblen voltejar arreu, no amb nosaltres.

—Sí...! Refia-te'n! Fins i tot els soldats d'Herodes els hi tenen respecte.

—Ep! Heu vist? Com una descàrrega de llum.

—Tothom s'ha posat a cantar.

A mig camí, sota d'una d'aquelles roques que tenien formacions estranyes, va sortir, de cop, una fumera.

—No treguis la pedra.

—Llucifer, és que m'ha semblat sentir un gran rebombori per fora.

—Deixa'm escoltar... Ja hi som! Havia de ser avui! Això és un malson.

—Què es Llucifer?

—Ha nascut un nen

—Cada dia en neixen de nens.

—Però aquest és especial.

—Deu ser petit com tots els nens quan neixen. Deixa-me'l a mi, Llucifer.

—Poca broma! No saps el que et dius! Aquest nen ens donarà problemes.

—Torna a posar la llosa. Jo tornaré ben aviat. Millor encara... estigueu atentes fúries de l'infern, per si us crido.

No lluny d'allà el centurió rebia un curiós pergamí.

Tenim notícia que s'esdevindrà, per aquest indret que teniu assignat, una important rebel·lió. Cal arrencar-la de soca-rel. Si és necessari tallar caps. Teniu carta blanca! Sembla que tot ve d'un nen que ha de néixer en una cova, Estigueu amatents!

Gorka Bas^®. 2019.

Proper: La Candelera

La cova de l'arbre. 1.

La cova de l'arbre. 1.

Una cova estranya i perillosa.

Li deien d'aquesta manera doncs, la boca d'entrada, es trobava en mig de les arrels del gros i estrany arbre, que hi havia en aquella part obaga de la muntanya, en el massís que tancava la vall i al costat del camí del torrent Galiots també anomenat, dels desapareguts.

Les llengües assenyades del poble deien si era una cova misteriosa. La gent del poble, no tan sols no hi entrava, sinó que n'explicava moltes llegendes. Que uns que hi havien entrat i no n'havien sortit... Que d'altres, en sortir i tornar al poble, la seva actitud s'havia tornat esquerpa.... Que no havien volgut parlar-ne mai, del que els hi havia passat.

Però el que sí que era veritat era que, en el poble, no es volia parlar mai d'aquell lloc.

S'havia aprovat una moció de l'ajuntament per segellar aquella entrada, oficialment, per evitar que ningú hi pogués prendre mal.

Inútil! Doncs el mur construït, tancant la boca de la cova, va trobar-se, dies després, destruït.

El fet va donar-se per tres vegades i al final es va optar per posar un cartell d'advertència.

COVA PERILLOSA, NO HI ENTREU!

Aquell cartell no va fer altra cosa que despertar la curiositat i, amb ella, l'interès als nois del poble i rodalia, vers l'indret prohibit.

Aquella setmana en Xavier va portar la notícia.

—Sabeu una cosa?

—Si no la dius...!

—Els de la colla del poble de dalt, preparen una anada a la cova de l'arbre...

—Estan bojos! –va dir la Marga.

La notícia ens va caure com una massa, esberlant-nos el cap i despertant-nos l'interès els de Galiot de Dalt. No podien ser els primers a viure aquella aventura i que fossin els primers d'entrar-hi.

No va ser fins uns dies després que la idea d'avançar-nos al del poble de dalt, ens obsessionava.

—Hi hauríem d'anar...

—Ser els primers! A més, la cova és del poble de baix!

—Del nostre!

—No podem dir res a ningú, ja sabeu el que es diu pel poble, és una cova misteriosa...

—Diuen que hi ha qui no n'ha sortit.

—I altres n'han sortit ximples...

—El Quim de cal Coromines, per exemple.

—Jo no dic tant! A més, em guardaré prou de dir-ho d'aquesta manera. Ximple no ho és...

—Tampoc és massa llest! —va sentenciar en Toni.

—Jo fa dies que hi penso... —va dir, de cop, la Carola— Hem d'entrar-hi nosaltres!

Reconec que la Carola era la més atrevida de tots nosaltres. Potser influenciava que, en viure en la masia de fora del poble i haver de cuidar del bestiar per ajudar a la família, la feia més llançada que els que sols anàvem a l'escola, i ens entreteníem anant en bicicleta o jugant a pilota, en el camp pelat, com l'hi dèiem al tros que pomposament l'ajuntament va allisar, posar porteries i anomenar camp de futbol.

Ara, passats els anys, reconec que jo, encara que era el més gran, no era tan agosarat. Diguem... que era més prudent. Algú ho havia de ser. En Toni, uns mesos més jove que jo, era de la mateixa corda de la Carola, i els altres també anaven minvant en l'edat.

Continuarà.

Gorka Bas^®. 2018.