La casa s’alçava solitària sobre el turó, semblava suspesa d’aquell núvol de color roig. El so persistent del piano passava els gruixuts murs del casalot.
Na Lluïsa
Sureny, asseguda davant del teclat, més que tocar, feia lliscar els dits per
les tecles... suaument, a vegades. Amb resolució d’altres. Absorta amb la
simfonia, els ulls tancats semblaven abstreure-la de l’instrument o, potser, identificar-la més amb la melodia.
En Joan
Salàs va afegir el so del seu violí en el Pronto, mentre el so més greu del
Violoncel, donava el suport necessari a la peça.
En Pau Tamir
semblava distret... tocava d’esma. Ja era el segon error del violoncel·lista.
Molest, es va posar dret, va deixar l’instrument repenjat a la cadira i l’arc en el
faristol. Va mirar als seus companys i dirigint-se a la consola Lluís XV va
agafar l’ampolla de Napoleó i, en una de les tres copes que hi havia
preparades, va posar licor fins a vessar.
Feia temps
que tocaven junts, però mai havien estat en aquell casalot.
Suava, es va afluixar el corbatí que duia... Va ser idea de la Lluïsa, la seva dona, a vegades tenia
uns acudits... total, era un assaig, abans del gran concert.
El gran
concert! El rostre se l’hi va transmutar... L’últim concert...! però, un assaig al
cap i a la fi... i a més, l’assaig fet en un casalot perdut en mig de la
muntanya, sense cap oient. L’endemà... ja podria ser una altre cosa... El Gran
Teatre de l’Òpera?... No... Si volguessin fer un pas enrere!... No podia
recordar el temps que feia...
S'hi va embadalir mirant la Lluïsa... Era bonica la seva dona, mai l’havia estimat tant com en
aquell moment..., sabent que era el final!
Quan van entrar al casalot li va estranyar com ella coneixia tant bé els topants... No
l’hi hauria d’haver estranyat, ja feia temps que n’estava al corrent... Des del
concert a Salzburg.
Una simfonia
exterior semblava voler acompanyar el so del piano. Mentre en Joan Salàs feia
aquell pitzicatto amb el violoncel, el fort vent feia entrexocar les branques
del bedoll que quedava davant del finestral.
El vent
frisava per entrar per les juntes dels porticons ja desgastats. Les volves de
neu havien començat a fer acte de presència.
–Demà tot
serà blanc –va pensar en Pau Tamir.
