Hi han coses que no es necessari cap comentari
dimecres, 8 d’agost del 2018
dijous, 12 de juliol del 2018
PETONS
PETONS
Els
nostres petons
han
quedat trencats en la nit
a l'eixir de l’albada
© Jordi Bas 'Gorka'. 2018.
SIRINA
SIRINA
Sirina es va sentir atreta per aquella remor que arribava de l'exterior. Les seves germanes semblaven no haver-se adonat, distretes amb el ball del brollador.
—No sentiu? —Va cridar Sirina enmig dels cants i rialles de les seves germanes.
Era ben inútil. Els cants i la joia que manifestaven amb el brollador, era ensordidor.
A la fi, deixant-les per inútils, va treure el cap a l'exterior sense descuidar-se d'agafar l'arc i les sagetes... podien ser enemics.
Pel camí, s'apropava un grup de joves. Baixaven pel camí del Mont Liceu i, entre ells, la Sirina va distingir de seguida a un dels nois alt, ros, de cabell enrinxolat.
A Sirina li hauria agradat sortir del gorg fins al camí, cosa que sabia prou que no ho podia fer, sense posar en perill a les seves germanes nimfes. Però, entremaliada com era, armà l'arc i dirigí la punta de la sageta vers aquella colla que baixava despreocupadament. No parà en la seva juganera malesa fins a tenir al jove en el punt de mira exacte...
—Si ara deixes anar la sageta, —va pensar— el tocaria... sense que sabés d'on havia sortit el projectil i, aquest mortal, seria meu.
—Sirina! Saps que això no ho pots fer! —La veu sorgí com un tro des del mateix gorg.
—Oh, Lladó...! No t'enfadis... És tan bonic aquest mortal!
—Pensa, filla de les aigües, que aquest, pot no ser tan mortal com et penses. Si Posidó sap que has ferit a un fill seu, la venjança pot ser eterna.
—Pare Lladó... El noi és bonic, m'agradaria...
—Ets una filla de l'aigua, no vulguis ser una filla poc assenyada.
Sirina acotà el cap. Sabia perfectament que les paraules del seu pare, Lladó, eren carregades de raó. Qui era ella per prendre aquella iniciativa?...
Mai una dona d'aigua havia sobreviscut a una relació amb un mortal.
El temps que va seguir, va ser d'una gran angoixa per Sirina. Pensava constantment en el jove dels rínxols d'or.
Hauria de passar un gran espai de temps, fins que es van donar les circumstàncies.
Sirina s'excloïa dels balls i rialles de les seves germanes nimfes. S'allunyava del gorg per vigilar el camí, tot esperant tornar a veure al jove dels seus pensaments. Aquell era un dia de molta calor. En realitat hauria fet bé de quedar-se al gorg, dansant amb les seves germanes, amb els peus dins la fredor de l'aigua.
Però ella, com sempre, amb l'arc ben armat, restava un xic allunyada d'on menava el camí fins al gorg.
Mai una dona d'aigua havia sobreviscut a una relació amb un mortal.
El temps que va seguir, va ser d'una gran angoixa per Sirina. Pensava constantment en el jove dels rínxols d'or.
Hauria de passar un gran espai de temps, fins que es van donar les circumstàncies.
Sirina s'excloïa dels balls i rialles de les seves germanes nimfes. S'allunyava del gorg per vigilar el camí, tot esperant tornar a veure al jove dels seus pensaments. Aquell era un dia de molta calor. En realitat hauria fet bé de quedar-se al gorg, dansant amb les seves germanes, amb els peus dins la fredor de l'aigua.
Però ella, com sempre, amb l'arc ben armat, restava un xic allunyada d'on menava el camí fins al gorg.
Va ser de cop i volta que va aparèixer el jove qui, just passant pel seu costat, va seguir fins a l'aigua i, traient-se les vestidures, s'enfonsà en les fredes aigües del gorg.
El rebombori de les dones d'aigua va ser notori en adonar-se que el seu espai havia estat envaït i, a més, envaït per un mortal tan ben plantat, com aquell jove, de cabellera daurada.
Sirina, enamorada del noi des del primer dia que el va veure, baixant del camí del Mont Liceu, es va llençar a l'aigua, dansant juganera al seu voltant. Tot i notar la seva presencia, no la podia veure, per molt que forcés els seus sentits, envoltat pels vaporosos vels, que la jove nimfa feia voleiar al seu voltant.
Sirina va tancar el seu record de les paraules amb què, temps enrere, el seu pare, Lladó, l'havia amonestada.
El rebombori de les dones d'aigua va ser notori en adonar-se que el seu espai havia estat envaït i, a més, envaït per un mortal tan ben plantat, com aquell jove, de cabellera daurada.
Sirina, enamorada del noi des del primer dia que el va veure, baixant del camí del Mont Liceu, es va llençar a l'aigua, dansant juganera al seu voltant. Tot i notar la seva presencia, no la podia veure, per molt que forcés els seus sentits, envoltat pels vaporosos vels, que la jove nimfa feia voleiar al seu voltant.
Sirina va tancar el seu record de les paraules amb què, temps enrere, el seu pare, Lladó, l'havia amonestada.
Aquell noi era un mortal, a més, fill d'un Déu, però ella era Sirina la nimfa més vella del gorg.
Les germanes nimfes juganeres envoltaven a la parella volent empresonar amb els seus vels al jove Paris i a la vella Sirina que cada vegada es veia més empesa en la seva voluntat al joc, fins a adonar-se que allò anava de veritat i que el seu sentiment cada vegada esdevenia més fort. Que, per a ella, aquell noi era el que sempre havia desitjat. Enamorada, aviat no va poder pensar, sinó en posseir aquell mortal. Aquell sentiment era cada vegada més fort.
Era tan fàcil! Només calia enfonsar aquella sageta en el cos desitjat. Aquell mortal perdria tota la seva voluntat i podrien estar eternament l'un amb l'altre, en el gorg.
Les germanes nimfes juganeres envoltaven a la parella volent empresonar amb els seus vels al jove Paris i a la vella Sirina que cada vegada es veia més empesa en la seva voluntat al joc, fins a adonar-se que allò anava de veritat i que el seu sentiment cada vegada esdevenia més fort. Que, per a ella, aquell noi era el que sempre havia desitjat. Enamorada, aviat no va poder pensar, sinó en posseir aquell mortal. Aquell sentiment era cada vegada més fort.
Era tan fàcil! Només calia enfonsar aquella sageta en el cos desitjat. Aquell mortal perdria tota la seva voluntat i podrien estar eternament l'un amb l'altre, en el gorg.
Per un moment, per a na Sirina no hi va haver, pare Lladó, ni Posidó ni Mont Liceu... I, agafant la sageta, enfonsà la punta en aquell cos estimat.
En el rostre de Paris es va produir una transfiguració, Sirina va poder veure aquells ulls blaus, que la miraven amb sorpresa.
Els va sentir propers mentre, embolcallats dels vels, s'enfonsaven tot besant-se tendrament, en el més profund del gorg.
La profunda veu d'en Lladó es deixava sentir en tot el gorg.
—Maleïda Sirina! Has desobeït totes les lleis dels homes i dels déus...! Restaràs en el gorg eternament! I a en Paris sols el podràs sentir, des de la profunditat del gorg.
Paris, enamorat llavors de na Sirina, poc va poder separar-se del gorg en què havia quedat condemnada la nimfa.
En el rostre de Paris es va produir una transfiguració, Sirina va poder veure aquells ulls blaus, que la miraven amb sorpresa.
Els va sentir propers mentre, embolcallats dels vels, s'enfonsaven tot besant-se tendrament, en el més profund del gorg.
La profunda veu d'en Lladó es deixava sentir en tot el gorg.
—Maleïda Sirina! Has desobeït totes les lleis dels homes i dels déus...! Restaràs en el gorg eternament! I a en Paris sols el podràs sentir, des de la profunditat del gorg.
Paris, enamorat llavors de na Sirina, poc va poder separar-se del gorg en què havia quedat condemnada la nimfa.
Veient la pena dels amants, les germanes nimfes van fer créixer, al voltant, un canyissar.
El dolor d'en Paris omplia la seva ànima... Volia dir-li tantes coses a na Sirina...! Sabent-la allà en la profunditat del gorg!
Un dia el gorg va rebre tota aquella aigua de pluja. Era un dia trist per tot el gorg. Les germanes de Sirina, que la visitaven tot sovint, es van enfonsar a les profunditats on, en les situacions difícils, s'hi refugiaven, en els estrets corriols. Va ser aquell dia que la pluja semblava fer sonar estranyes melodies en el canyissar.
Paris en va quedar sorprès. D'on podia sortir aquella melodia? S'endinsà en el canyissar i, a mesura que anava avançant, la melodia es feia més greu i més nítida.
El dolor d'en Paris omplia la seva ànima... Volia dir-li tantes coses a na Sirina...! Sabent-la allà en la profunditat del gorg!
Un dia el gorg va rebre tota aquella aigua de pluja. Era un dia trist per tot el gorg. Les germanes de Sirina, que la visitaven tot sovint, es van enfonsar a les profunditats on, en les situacions difícils, s'hi refugiaven, en els estrets corriols. Va ser aquell dia que la pluja semblava fer sonar estranyes melodies en el canyissar.
Paris en va quedar sorprès. D'on podia sortir aquella melodia? S'endinsà en el canyissar i, a mesura que anava avançant, la melodia es feia més greu i més nítida.
En Paris va arrencar una de les canyes i, acostant-se-la als llavis, la va fer tocar... Era extraordinari, va ajuntar diverses canyes i, ajuntant-les, en va aconseguir una melodia.
Allò era quelcom extraordinari! En Paris arribava al costat del canyissar i tocava aquell grup de canyes de les quals cada vegada en va saber treure més tendresa. Feia voleiar la melodia, fins que un so més profund semblava contestar, llavors s'omplia el pit de sentiment amb la imatge de la seva estimada Sirina.
Si passeu prop d'una Deu, gorg o font, on té a prop un canyissar... pareu atenció! Aquella melodia que els mortals qualifiquem de soroll d'aigua, poden portar paraules d'amor.
De l'instrument que en Paris va construir per cantar a la seva estimada, s'ha anomenat 'Siringa', amb el qual es poden tocar precioses melodies.
© Jordi Bas 'Gorka'. 2018.
dimarts, 26 de juny del 2018
dijous, 21 de juny del 2018
El salt de la Nina
EL SALT DE LA NINA
El dia era bo. El sol treia el nas per darrere del cim de la muntanya fent cas omís dels núvols feixucs que envoltaven més enllà de l'horitzó.
Havia sortit ben aviat de la masia on m'hostatjava, en Pink m'havia mirat amb cara de pensar "On va tan d'hora aquest home", però, de seguida, fent un saltiró de satisfacció es va posar al meu costat, tot remenant la cua de content. A en Pink li agradava sortir per aquells camins de muntanya, córrer darrere un saltamartí o posar-se a l'aguait de la presència d'una simple sargantana que deixava, després d'haver-la bordat un parell de vegades.
Havia sortit ben aviat de la masia on m'hostatjava, en Pink m'havia mirat amb cara de pensar "On va tan d'hora aquest home", però, de seguida, fent un saltiró de satisfacció es va posar al meu costat, tot remenant la cua de content. A en Pink li agradava sortir per aquells camins de muntanya, córrer darrere un saltamartí o posar-se a l'aguait de la presència d'una simple sargantana que deixava, després d'haver-la bordat un parell de vegades.
—Pink! Calla, que despertaràs a tots els habitants del bosc.
Com si endevinés els qui eren aquells habitants, deixava de bordar tot seguit i es posava atent, tot aixecant la pota del davant i mantenint estirada, de manera quasi incomprensible, la cua.
El camí era costerut, i les gotes de suor no van trigar a fer acte de presència. El bastó que portava a manera de bordó, m'ajudava a seguir dret al camí. Una cançó, gaudint de les muntanyes, m'omplí el cap alhora que, records cofois i altres que no n'eren tant, venien imperiosament de lluny.
Recordava que una gran pedra em donaria ocasió de descansar aquelles cames adolorides. Ja no era capaç de fer grans caminades, malgrat que l'esperit i les ganes no em faltaven. Aquella antiga ferida de guerra, m'havia contrariat les meves ganes d'anar més enllà.
Com si endevinés els qui eren aquells habitants, deixava de bordar tot seguit i es posava atent, tot aixecant la pota del davant i mantenint estirada, de manera quasi incomprensible, la cua.
El camí era costerut, i les gotes de suor no van trigar a fer acte de presència. El bastó que portava a manera de bordó, m'ajudava a seguir dret al camí. Una cançó, gaudint de les muntanyes, m'omplí el cap alhora que, records cofois i altres que no n'eren tant, venien imperiosament de lluny.
Recordava que una gran pedra em donaria ocasió de descansar aquelles cames adolorides. Ja no era capaç de fer grans caminades, malgrat que l'esperit i les ganes no em faltaven. Aquella antiga ferida de guerra, m'havia contrariat les meves ganes d'anar més enllà.
L'horitzó se'm presentà amb tota la immensa bellesa. Des d'aquell pujol quedava palès la diversitat d'un país... Els pujols propers, coberts de pins i alzines, eren el preludi d'aquell segon terme grisós, en què el pi roig, entre boires, amagava la vida d'espais que segellaven el paisatge per davant del riu que serpentejava des del darrere del pujol del Roc Negre, fins a perdre's en la plana abans del salt definitiu de la Nina.
Vaig conèixer la Nina molts anys abans. Amb ella saltàvem i rèiem cofois, sempre esperant retrobar-nos durant la propera celebració de les festes dels dos pobles. Jo esperava amb delit aquells dies, de bell antuvi pel retrobament amb els amics que formàvem un verdader grup d'aventurers, d'exploradors de llocs desconeguts i inesperats i, pel que era més important, el meu retrobament amb la Nina...
Era bonica la Nina. Semblava tal com manifestava el nom... Una nina de porcellana.
Vaig conèixer la Nina molts anys abans. Amb ella saltàvem i rèiem cofois, sempre esperant retrobar-nos durant la propera celebració de les festes dels dos pobles. Jo esperava amb delit aquells dies, de bell antuvi pel retrobament amb els amics que formàvem un verdader grup d'aventurers, d'exploradors de llocs desconeguts i inesperats i, pel que era més important, el meu retrobament amb la Nina...
Era bonica la Nina. Semblava tal com manifestava el nom... Una nina de porcellana.
Aquell dia arribaren els soldats. Ningú els havia demanat que vinguessin, però van fer acte de presència "Cumplimos órdenes" van dir, omplint el poble.
Tampoc varen dir als altres soldats, que vinguessin... també, parlaven idiomes diferents. No s'entenien entre ells, però les armes que portaven a les mans sí. Elles si parlaven el mateix idioma. Un idioma de mort i de por, amb sorolls semblants com un mateix idioma.
Va ser per sorpresa. Què eren aquells sorolls tan forts que se sentien al lluny?
—Estan eixamplant la carretera. —Però, de seguida, vam veure a la gent esporuguida, refugiant-se, pels racons que formaven les cases.
—Nois, fugiu del carrer! Amagueu-vos! Soldats!
Soldats! Allò era una cosa nova.
—Anem allà...! Ho podrem veure millor!
—A mi, em fa por —em va dir la Nina.
—No, mireu, mireu...! Porten armes!
Tampoc varen dir als altres soldats, que vinguessin... també, parlaven idiomes diferents. No s'entenien entre ells, però les armes que portaven a les mans sí. Elles si parlaven el mateix idioma. Un idioma de mort i de por, amb sorolls semblants com un mateix idioma.
Va ser per sorpresa. Què eren aquells sorolls tan forts que se sentien al lluny?
—Estan eixamplant la carretera. —Però, de seguida, vam veure a la gent esporuguida, refugiant-se, pels racons que formaven les cases.
—Nois, fugiu del carrer! Amagueu-vos! Soldats!
Soldats! Allò era una cosa nova.
—Anem allà...! Ho podrem veure millor!
—A mi, em fa por —em va dir la Nina.
—No, mireu, mireu...! Porten armes!
—Escopetes!—Va dir en Palau alhora que una força desconeguda, arribada del lluny, el feia caure a terra.
Tots ens vam ajupir. Allò no era un joc! En Palau restava allà. A terra. Immòbil. Una cama mal torçada, una ma aixecada com si volgués senyalar aquell cel roig de mort.
Aquella casa no va ser prou per guardar-nos. Ben aviat s'acostaren aquells soldats, les seves armes dirigien la seva guaita vers nosaltres, que ens hi arraulíem, sense atrevir-nos a moure'ns.
En Toni, somreia. En Toni tenia una facilitat extrema per somriure's de tot, A vegades ens burlàvem d'ell per aquell motiu, però a la vegada tots acabàvem rient. Ell va ser el següent que va quedar estirat a terra, mostrant-nos com aquella sang vermella del nostre amic, no era motiu de riure.
La Nina s'arrapà a mi.
—Tinc por!A dos d'aquells soldats no els devia agradar que la Nina s'agafés a mi i la van agafar pels braços i se la varen emportar. Recordo la mirada del soldat, era un noi, potser com jo mateix. Recordo com si fos avui el fred que vaig sentir a la cama i com després, aquell fred es va convertir en foguera.
Vaig veure com se l'enduien, sense miraments. Ella, cridant espantada i plorosa.
Un altre tret s'incrustà a l'os de la meva cama... Sols em quedà la visió d'ella... Emportant-se-la els soldats, arrossegant-la.
No va ser fins mesos després, que m'hi vaig trobar, en dos llits de l'improvisat hospital de campanya, amb el Josep.
Tots ens vam ajupir. Allò no era un joc! En Palau restava allà. A terra. Immòbil. Una cama mal torçada, una ma aixecada com si volgués senyalar aquell cel roig de mort.
Aquella casa no va ser prou per guardar-nos. Ben aviat s'acostaren aquells soldats, les seves armes dirigien la seva guaita vers nosaltres, que ens hi arraulíem, sense atrevir-nos a moure'ns.
En Toni, somreia. En Toni tenia una facilitat extrema per somriure's de tot, A vegades ens burlàvem d'ell per aquell motiu, però a la vegada tots acabàvem rient. Ell va ser el següent que va quedar estirat a terra, mostrant-nos com aquella sang vermella del nostre amic, no era motiu de riure.
La Nina s'arrapà a mi.
—Tinc por!A dos d'aquells soldats no els devia agradar que la Nina s'agafés a mi i la van agafar pels braços i se la varen emportar. Recordo la mirada del soldat, era un noi, potser com jo mateix. Recordo com si fos avui el fred que vaig sentir a la cama i com després, aquell fred es va convertir en foguera.
Vaig veure com se l'enduien, sense miraments. Ella, cridant espantada i plorosa.
Un altre tret s'incrustà a l'os de la meva cama... Sols em quedà la visió d'ella... Emportant-se-la els soldats, arrossegant-la.
No va ser fins mesos després, que m'hi vaig trobar, en dos llits de l'improvisat hospital de campanya, amb el Josep.
Ell havia aconseguit amagar-se i, amb desig de venjança, els va seguir. Amb llàgrimes als ulls, m'explicà com fent cas omís dels precs de la Nina, l'hi van treure els vestits i la van violar repetidament i, fent-la pujar sobre el Roc Negre, a la punta on les aigües començaven la seva davallada cap al fons de l'abisme, en caiguda lliure.
—Allà, apostats a la vorera i en terreny segur, feien punteria fins a fer-la caure ensangonada.
—Allà, apostats a la vorera i en terreny segur, feien punteria fins a fer-la caure ensangonada.
La meva vista anava enllà, vers aquell indret llunyà. Em semblava veure la Nina rebent aquells trets, i precipitant-se vers el gorg. En aquest punt del meu record, les llàgrimes corrent rostre avall, es precipitava a terra. Després del penós record quedava callat i els ulls forçats per arribar a veure la punta d'aquell roc negre.
Com si fos ara
Nina de cara blanca
Estimat record.
Com si fos ara
Nina de cara blanca
Estimat record.
® Gorka Bas, 2018
diumenge, 18 de març del 2018
GRANS ERRORS
“Set grans errors” que comet la humanitat
I que son la causa de tota
violència:
*Riquesa sense treball.
*Plaer sense consciència.
*Coneixement sense caràcter.
*Ciència sense humanitat.
*Adoració sense sacrifici.
*Política sense principis ètics.
(Lliurament de GANDHI abans de morir).
dimecres, 14 de març del 2018
LA CLIENTA. La Dama de negre. La Limusina
La Limusina- LA CLIENTA-
Jordi Bas 'Gorka'. 2018.
La dama de negre.
La dona va sortir precipitadament. Una limusina negra, aquella que havia vist desaparèixer el dia de l'incendi, l'estava esperant a la porta. En Santi va arribar just en el moment en què es tancava la porta i es posava en marxa.
La Limusina accelerà.
En Santi decidit a què, en aquella ocasió, no se l'hi escapés de nou, es precipità a un taxi aparcat als voltants.
—Segueixi la limusina.
En principi era fàcil, fins que, enfilà aquells carrers estrets de la part alta de la ciutat, vorejats d'arbres. En tombar un dels carrers, una furgoneta els hi barrà el pas, En Santi va veure com la Limusina esdevenia fonedissa a l'altra cantonada. Quan el taxi va arribar, ja no hi havia ni un sol rastre d'aquella.
Un nou fracàs per en Santi. Acabava de perdre una nova pista de la Dama de Negre.
Tornat a l'apartament, es precipità a la paret on havia començat a fer aquell rudimentari esquema del que estava passant. Ni tan sols coneixia els carrers per on la persecució l'havia portat. Les línies de retolador negre, s'anaven creuant aleatòriament. S'assegué de cara a aquella paret... L'esquema semblava no portar-lo enlloc.
La dona va sortir precipitadament. Una limusina negra, aquella que havia vist desaparèixer el dia de l'incendi, l'estava esperant a la porta. En Santi va arribar just en el moment en què es tancava la porta i es posava en marxa.
La Limusina accelerà.
En Santi decidit a què, en aquella ocasió, no se l'hi escapés de nou, es precipità a un taxi aparcat als voltants.
—Segueixi la limusina.
En principi era fàcil, fins que, enfilà aquells carrers estrets de la part alta de la ciutat, vorejats d'arbres. En tombar un dels carrers, una furgoneta els hi barrà el pas, En Santi va veure com la Limusina esdevenia fonedissa a l'altra cantonada. Quan el taxi va arribar, ja no hi havia ni un sol rastre d'aquella.
Un nou fracàs per en Santi. Acabava de perdre una nova pista de la Dama de Negre.
Tornat a l'apartament, es precipità a la paret on havia començat a fer aquell rudimentari esquema del que estava passant. Ni tan sols coneixia els carrers per on la persecució l'havia portat. Les línies de retolador negre, s'anaven creuant aleatòriament. S'assegué de cara a aquella paret... L'esquema semblava no portar-lo enlloc.
— Qui ha matat la dama de negre?
— Ha estat el detectiu Santi?
— Per què?
— Si no és així... Qui el vol inculpar?
Podeu donar llum i FINAL a la història?
Jordi Bas 'Gorka'. 2018.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)