dijous, 31 de març del 2016

LA CLAU A LA CAPSA DEL LLAÇ VERMELL

En Carles Solana era un home tranquil. Treballava en una casa d’assegurances, des que va sortir de l’escola de Comerç.

No és que la feina l’entusiasmés. Li va venir donada a la mort del seu oncle Bernat, que era el director i l’havia fet entrar a la Companyia. De seguida li va agradar la feina. Darrere d’aquella taula de despatx, i davant del possible client, perdia la seva timidesa. Se sentia proper a la gent, doncs li agradava el seu tracte, i se sentia més desinhibit del que era amb el tracte normal i es transformava en una persona amable i servicial. 



En Carles feia honor a la seva característica d’home tranquil, pausat, sense buscar-se maldecaps ni coses estranyes. Potser per aquesta raó, encara era solter i sense compromís als seus 35 anys. Potser també influenciava la seva aparença física. No per la seva estatura, més aviat minsa, sino per la seva cara de nen.

En Carles Solana vivia sol en aquella gran ciutat, en un carrer normal de certa circulació, des que el va deixar la seva mare, després d’una malaltia llarga i penosa.

Li agradava la música clàssica, el cinema i el teatre; especialment el cinema on s’identificava plenament. Amb la foscor de l’anonimat que l’envoltava, i amb les històries que li entraven pels ulls.

Preferia una bona pel·lícula, fos en el cinema o en la televisió, a un bon llibre. I, millor encara, s'estimava més una bona pel·lícula que hagués tingut el seu origen en un “west-seller”.

En Carles Solana, no tenia relacions fora de la feina.

Amb el Teo, íntim amic de l’adolescència, hi va perdre tota relació quan aquella noia es va interposar entre ells; els dos es varen enamorar de la Xènia, però aquesta va preferir en Teo. 

Potser la ràbia continguda el va marcar després, en la seva relació amb els altres. Especialment amb les noies, a les que veia, que no podien mai arribar a omplir les expectatives que en el seu temps havia sentit.

Ja feia temps que es deixava portar per la rutina. Llevar-se..., esmorzar a la granja de l’Enric..., agafar l’autobús fins a la feina havent comprat, prèviament, el diari al quiosc de l’Antoni.

dilluns, 14 de març del 2016

EL POLLÍ CANSAT

Estava cansat de donar tantes voltes que li feia mal la pota. Des que tenia us de raó que estava lligat en aquella roda. Les orelleres limitaven la seva visió al solc dels seus propis passos, en aquella terra polsosa.
I de ben segur que tenia sort! No estava obligat a portar grans càrregues de llenya o els sacs de gra molt com havia de fer, des que podia recordar, la seva mare.
Sembla que l’amo, de primer, es volia desfer d’ell, però qui l’hauria volgut, sent coix com era? El va lligar en aquella sínia.

El dia era clar. El Sol era vida, deien, però ell tenia molta sort d’estar sota aquell cobert. S’estava bé quan hi passava un xic d’aire; et tranquil·litzava i feia menys feixuc el treball.
No obstant això, aquell rodar i rodar, era massa monòton. Quan va néixer recordava aquella palla seca. La mare, com l’ajudava a posar-s’hi dempeus i a fer el seu primer pas… Recordava un gran sostre blau. Després va saber que li deien cel. 
En aquella volta tan bonica i lluminosa, quan va ser més gran, va pensar que li agradaria ser com aquells ocells que a vegades l’envoltaven i podien anar amunt darrere d’aquell color. Els ocells eren els seus amics. A vegades se li posaven a sobre i li picotejaven les orelles. Ell preferia aquells ocells voladors, que no aquells altres empipadors i empallegosos que també volaven i que havia sentit que els hi deien mosques.

dimecres, 2 de març del 2016

90 anys

                                                           9O ANYS

Hi feia fred.
Havien estat uns dies grisos... sense color... amb la notícia depriment de la mort de la Muriel.
La Muriel, aquella dona que incitava a cercar somnis.
Somnis que tinc, que sento presents, com els que tenien aquells que m'envoltaven.
No obstant això, aquelles notícies colpidores, no podien ofegar la celebració dels 90 anys de la nostra amiga.

Ens havíem aplegat tots, confinant-nos, sota l'ampli balcó.
—A les vuit en punt!
Havíem de pujar tots junts, per fer efectiva la sorpresa.
Fills, nets, familiars, amics...
—Qui falta?
—No fem soroll! Si ens sent, sortirà al balcó i... fora la sorpresa!

Va ser una celebració molt emotiva.
Com ho podien ser l'endemà, l'olor de pa calent, la tendresa, el sentiment. L'amistat o l'excel·lència d'una sessió de poesia, que em deixà trasbalsat, on Papasseit, Umberto Eco, Brossa i Martí i Pol, es van fer presents, amb el fons de Monteverdi i Vivaldi, mitjançant el cello de la Mireia.

                                          ®Gorka Bas