“Si el que es diu no és millor que el silenci: no cal dir-ho”
Hi havia àmplies roderes que, a voltes, provocaven que no fos fàcil transitar per el camí... Les rodes de la cadira, quedaven presoneres i provocaven que la Mourien hagués de fer un esforç superior per desencallar-les. La Sonia, dintre de les seves possibilitats, intentava que no fos tan carregosa la circumstància per la seva amiga i recent parella, procurant impulsar les rodes amb les mans.
Havien viatjat a Holanda. La intenció era ben clara: “Ens casarem”. Des de feia dos mesos, en el loft de la Mourien, a Berna, vivien en perfecte unió.
—Saps que ens faltaria? Un fill...
—No diguis això Sonia... tu...
—Sí, ja sé, jo no podré tenir-ne (*). Però tu... a tu et faria il·lusió... I a mi també... Avui dia hi ha mitjans...
—Vols que sigui la mare de lloguer?
—No, Mourien... seria nostre, per inseminació...
La cadira de rodes els hi va quedar clavada en el fangueig del camí.
—No hauríem d'haver agafat aquest camí. És massa esforç per a tu..., jo no sóc més que un cos mort i amb els braços no tinc tanta força com faria falta.
—No diguis ximpleries! Veus? Ja està. El camí és magnífic. Aquest verd esponerós que ens donen aquests arbres... El que has de fer, es gaudir d'aquesta verdor... de l'olor de terra mullada i el cel blau que ens mira per damunt de la magnífica cúpula de fulles. Sembla que el pendent s'acaba... Ho veus? Allà ja es veu el sòl que traspassa el fullam, i el camí serà més planer, fins on hem deixat el cotxe.
—Què faria jo sense tu? T'estimo tant, Mourien!
—Mira! Ja es comença a veure la teulada de l'hostal. La hi veus?
Feia temps que no tornaven a Neuchatel. La Mourien tenia un parell de dies lliures a l'hospital i la Sonia, mitjançant l'ordinador, va llogar una habitació a la vora d'Euhant. Havia de ser una sorpresa per la Mourien.
Els havia agradat el lloc, que van descobrir un dia, tot anant a visitar el castell de Neuchatel, a l'altre costat del llac que prenia el seu nom.
Havien aturat el cotxe per fer un descans... La Sònia semblava no estar còmoda.
El paratge de seguida el van qualificar d'ideal. Formava una petita vall, entre dues altes muntanyes. A un extrem s'obria el llac de Neuchatel, on hi havia un petit hostal familiar. El paratge era complimentat per frondosos boscos, on es formaven camins de terra, que permetien endinsar-s'hi en el més espès del bosc.
Estava situat a la vora del llac, on hi havia un petit embarcador. A l'altre costat, unes pistes de terra permetien enfilar-s'hi fins a arribar a perdre el nom de camins o pistes de muntanya per esdevenir petits corriols que s'hi enfilaven cap a les primeres serralades de les grans muntanyes nevades.
A la Mourien, en principi, li va desagradar que la Sonia hi volgués anar. Pensava que la seva companya encara no estava prou preparada per enfrontar-se a la tragèdia que havia viscut, temps enrere, en aquelles muntanyes del fons, on la neu brillava fins confondre’s amb el cel, a vegades blau i radiant i d'altres fosc espès com en aquell dia, temps enrere, on la gelera es va empassar al company de la Sonia i al fill no nat.
Mourien tenia por d'una reacció torçada de la seva companya, comprensible per altre part...
Ara estaven juntes
I na Mourien tenia por...! Ara que eren tan felices!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada