Viatge en metro

Era un dia plujós, havia començat la primavera però continuava fent una certa frescor.
Feia estona que era fosc.
El rellotge se m'havia espatllat inexplicablement o potser, el més fàcil, és que se m'hagués acabat la pila.
Havia d'anar fins al final de la línia, per trobar-me amb aquell amic de la infància.
El metro es va buidant a mida que passen les estacions... fa estona que m'he fixat en aquella noieta, una adolescent tant sols. En braços sembla que hi porti un petit de bolquers.
Per l'hora que era, es feia estranya l'escena, una noieta... quants anys devia tenir aquella noia? El que em va semblar realment inversemblant era que portés aquell nadó en braços, donada l'hora.
Certament, hi ha vegades que no pots evitar el pensar el millor o el pitjor de les circumstàncies que ens envolten i, a mi, se'm feia un nus a l'estòmac cada cop que la mirava. Semblava espantada... baixava els ulls i un somriure forçat es dibuixava en els seus llavis.
Potser un drama familiar? Uns pares que no comprenen? Un desengany de frustrades il·lusions?
A vegades pot ser tant ferotge la societat! Quin trauma li pot haver colpit?... Un fugir de casa?... O potser no cal pensar coses estranyes... qui sap si era l'aspecte de la noia que m'enganyava.
El nadó es va posar a plorar, la noieta em va mirar, va abaixar els ulls, i descordant-se la brusa que portava, es va posar a donar-li el pit, la angoixa que sempre et pot donar quant un infantó plora s'esvaí. El nadó va callar d'immediat.
Vaig pensar que la meva intensiva mirada, podia fer més mal que bé a la noia. Em vaig comportar com un home normalment enfeinat. Vaig treure de la butxaca el meu mòbil, entretenint-me a mirar aquells missatges que m'havien anat arribant.
A la penúltima estació, la porta es va obrir, per deixar entrar a un home, brut, despentinat, amb barba de dies, d'aquells que et fan una certa angúnia que es puguin seure al teu costat. Vaig patir per la noia. Hi ha vegades que no pots deixar de banda els convencionalismes tant arrelats en la societat. Li vaig fer una llambregada, abans de que l'home dirigint-se a mi, m'apropés la seva gorra o el que bonament quedava d'ella. Vaig cercar per les butxaques... vint cèntims. Vaig pensar que ja estava bé..., sempre ens sembla bé per donar i poc per rebre. Al contrari hauria de cercar el moneder, on sabia que només hi portava un bitllet de cinc euros.
Les portes es van tancar, i l'home va caminar a tot el llarg dels vagons per arribar a l'última porta. Feia la impressió d'haver-ho fet moltes vegades. Vaig pensar que baixaria a l'última andana per cercar un racó on passar la nit, lluny de la mirada del conductor del comboi.
Quant vaig volguer centrar de nou l'atenció amb la noia del davant, havia desaparegut. On havia estat asseguda, sols s'hi veia el que semblava la roba que embolcallava la criatura.
Alarmat em vaig posar de peu. Però aquella roba semblava moure's.

Per la finestra del vagó, vaig veure com la noia es dirigia a la sortida corrent. En passar el meu vagó per la seva alçada ella es va aturar. Em va mirar i, sense fer cap moviment, va deixar que el comboi s'enfonsés de nou en el túnel.
Em vaig dirigir a l'embolcall..., inquiet..., no sabia el que havia de fer. Prémer el fre d’emergència...? La meva sorpresa va ser extraordinària en descobrir que embolcallat en la roba hi havia un ninot, de mida natural al que ja se li estava acabant la corda.
Sortosament, no havia premut l'alarma.
Vaig seure de nou al costat de l'embolcall. A la memòria sols podia retenir el rostre de la noia, donant de mamar al fictici nadó.

^® Gorka Bas