dimecres, 25 de gener del 2017

DEPTHS


Ens aferràvem a quelcom tangible mentre la vela del vaixell ens lligava, arrossegant-nos cap al fons, pel pes del pal de Massana, sense deixar-nos tornar a la superfície.

En Pau tenia la corda del trinquet que l'aferrava el canell. Els ulls, vidriats, ja no veien res. Les bombolles d'aire feia estona que no sortien de la seva boca i seguia en el seu davallar cap al fons d'aquell mar.

Jo també em sentia faltat d'aire... L'únic de què sóc conscient, és de la cara de sorpresa, d'impotència de la Mireia. Semblava voler que l'hi agafés la mà, mentre la roba de la vela sols deixava distingir el seu biquini de color blanc.

El casc del vaixell amenaçador, sobre nostre.

Havia de sortir de la manera que fos, abans que s'enfonsés a sobre arrossegant-nos sense remei. Intentava nedar, primer envers la Mireia, però cada cop era més al fons. Impossible! El millor era nadar amunt, cercar la superfície... La Mireia ja no tenia remei, els seus ulls miraven sense veure, s'enfonsava massa ràpidament, enganxada pel turmell en el cap del pal de Massana.

Jo, subjectat pel cap de la vela, cada cop em sentia pitjor. Ja feia una eternitat que no entrava l'aire als meus pulmons i veia, impotent, com la superfície s'anava allunyant i la profunditat anava embolcallant-me, mentre el rostre de la Mireia es desdibuixava cada cop més.

El casc del veler semblava que encara volgués surar a la superfície. En aquest cas, en Joan i els altres, potser podrien sortir-ne... Fortament escorat a estribord podria donar la volta, d'un moment a l'altre, llavors tot hauria acabat, esdevindria impossible. Una de les altres veles podria esdevenir embolcall de mortalla. Tot això passava pel meu cap, mentre la pressió m'ofegava..., tenia necessitat d'omplir els pulmons d'oxigen.

Ja tot era foscor... Cada cop sentia la pressió més forta en el pit. Era estrany que encara pogués pensar, que no em quedés sense oxigen, en un embolcall d'hidrogen que m'omplia a vessar els pulmons.

De cop, una glopada d'aire semblava que em volgués esquinçar les costelles, en un pit adolorit, deixant anar la pitjor avinentesa.

Frescor, és tot el que vaig poder sentir. La frescor que m'entrava molt endins.

Tot era fosc, però jo sentia com el meu cos anaven entonant-se les seves necessitats vitals.

Sentint la necessitat d'incorporar-me, podia veure com si aquella realitat no anés amb mi.

L'última imatge que podia recordar eren les tenebres i la mà de la Mireia estesa cap a mi. Ara que feia jo? On era? Vaig intentar moure els braços... Braços? On eren els meus braços? En el seu lloc? Eren moviments inútils. El terra de sorra, semblava voler-se clavar a la pell... Pell? Què era allò que tenia com si fos pell?

Era enmig de l'aigua. El meu cos lliscava, sense quasi resistència a l'element, i semblava respirar. Em sentia bé, potser molt bé.

Ni tan sols vaig adonar-me, d'aquell ésser que s'apropava... Era com... Un ocell sense ales?... potser una espècie de dofí, amb aquella gran aleta dorsal? Em va mirar de fit a fit.

—Segueix-me... —vaig sentir la seva veu autoritària, profunda i clara. I el vaig seguir.

Em sentia abstret per aquell ésser. La pressió era més forta, cada vegada.

—No ho resistiràs... —pensava.

Però de cop, tot va canviar. Hi podia veure clarament. Vaig sentir com la mà de la Mireia agafava la meva.

Aquell ser que em precedia semblava dirigir-se a la superfície, una superfície llunyana, cada cop més lluminosa... on, sens dubte, brillava el Sol, formant cercles al seu voltant, de tots colors. I vaig pensar, que mai havia vist res semblant.

Envoltats d'aigua, érem sobre aquell vaixell que no vaig reconèixer. Navegàvem a veles desplegades, entre dues aigües. L'aire era més pur, omplia els pulmons de vida.

La Mireia amb el seu preciós biquini blanc, em somreia asseguda a bavor. En Pau, amb les mans al timó, pilotant un vaixell el qual ni tan sols calia governar.

Darrere nostre, passant molt prop, les restes d'un vaixell marxant cap a les profunditats, deixava en la superfície una balsa neumàtica, en la que semblava que hi anava el Joan. El vaig poder reconèixer amb totat claredat. I també l'Eloi i la Carme.

En el casc, que s'enfonsava, vaig poder llegir clarament DEPTHS*.

* Nota de l'autor.
DEPTHS: "Children from the depths" (Fills de les profunditats)

© Gorka Bas 2017

dimarts, 3 de gener del 2017

Ciutat d'Igualada


Ciutat d’Igualada 
 Dia 5 de gener



A la ciutat d'Igualada, comarca de l'Anoia, província de Barcelona. Dia 5 de gener, a les sis de la tarda.

Era feixuc posar en marxa tota la caravana.
En Francesc suava, malgrat el fred que feia.
—Falten camions! —cridava.
—Els de la casa X, no han arribat. —deia un altre.
—Em van prometre que enviarien un camió i una furgoneta. —assegurava un tercer.
—Deixeu allà tots els paquets que hi han d'anar. —va dir un altre, conciliador.
Els nervis eren a flor de pell.
En Francesc suava, malgrat que estava convençut que tot aniria bé. Sempre anava bé. Feia temps que d'una manera altruista, estava a l'organització de la cavalcada de reis de la ciutat.
Havia començat de jovenet.
—Vull ser patge negre...—va dir un dia, presentant-se a l'organització.
—No pot ser noi, ja no queden vestits. O fas de patge del rei ros o del blanc. Els que volen ser del rei negre, sempre en són més, i s'espavilen més aviat.
—El problema és el vestit?... Si jo porto un vestit, hi puc entrar?
—Mira noi... No podem fer excepcions.
—Què voleu? Què passa? —va preguntar en Francesc, arribant al seu costat.
—En Llorenç, que vol fer de patge... Ja l'hi he dit que ha de ser patge del rei blanc o del ros.
—Però si el problema és el vestit... i jo en porto un... —vaig insistir.
—Sols faltaria... Llavors, tothom aniria com voldria.
—La mare és modista... potser me'n pot fer un. Seria de patge negre. —La tossuderia, o pot ser la il·lusió, era gran.
—Francesc! —Aquell noi que en aquell moment no coneixia, se'l va emportar a part— Ens falten patges, dóna al noi una oportunitat, un patge negre més, no hi vindrà d'aquí. Es veu ben disposat i si es porta el vestit...

Aquesta va ser la meva primera entrada com a patge de Ses Majestats els reis d'orient, en la cavalcada del dia de reis a la ciutat d'Igualada.
Als vestuaris, jo acabava de tenyir-me la punta del nas.
—Millor que t'ho fixis amb cervesa. És la millor manera... No hi ha por que amb el que arribis a suar se't facin regalims.
Eren els consells dels més veterans, disposats a ajudar als nouvinguts.
Olors de naftalina, suor, cervesa, suro cremat, tot barrejant-se amb l'olor de cera de les espelmes que teníem davant de cada un, per anar cremant el tap de suro.
—Obriu alguna finestra! —Va cridar algú sense que ningú l'hi fes cas.
—Al carrer hi fa fred —Era el comentari dels que entraven.


Jo estava suant, nerviós, era el primer any... Què podia passar?


Igualada, comarca de l'Anoia, província de Barcelona, Catalunya. Dos quarts de vuit del vespre.


Ses Majestats, els reis d'orient, cavalcant tres corsers de colors blanc ros i negre, sortien de l'Ateneu igualadí. Al darrere d'ells s'hi afegien camions i furgonetes, tots carregats, de les més dispars joguines.
—Ep noi!... Sembla que estiguis espantat. —La veu va sonar a la meva esquena. Quant vaig girar el cap, tenia davant meu, un patge tant o més negre que jo.
—Qui ets? –vaig dir innocentment.
—Ja veig que estàs massa nerviós, per no conèixer-me... Vine darrere meu i agafa un paquet d'aquests.
Ho vaig fer. Els encarregats d'una de les escales llargues, ens la va posar repenjada a un balcó que els hi senyalava el company.
No era fàcil pujar per una escala de mà, portant el voluminós paquet. Quan vaig ser al capdamunt de l'escala, sols vaig saber veure la llum que hi havia dintre del balcó obert i ple de gent.
Algú em va agafar el paquet. Mentre que la meva cama passava la barana del balcó, una veu em deia a l'orella.
—Digui'ls-hi que tot és per tots... Que s'han de deixar els joguets de l'un a l'altre... Que siguin bons nens...


Jo no sentia res. La llum de l'estança m'enlluernava. Vaig deixar el paquet a terra, alhora que els meus ulls buscaven al company, amb una certa angoixa.

Tenia un nus a la gola que m'impedia arrencar a parlar... Què havia de dir?...
La cridòria era general. En Joan, la Berta..., no recordo els noms. Tant és el nom que tinguessin... Cridaven i saltaven d'alegria.
— Calleu!... Calleu! Aquest patge del rei negre, vol dir alguna cosa...
Es va fer el silenci. Sentia totes les mirades clavades a la pell, com agulles. Hauria estat feliç de ser ben lluny d'allà.
"Tranquil·litzat", vaig pensar, empassant-me l'angoixa i la vergonya que tenallava els meus moviments.
Aquella petita em mirava amb els ulls ben oberts; tan oberts que semblava anessin a sortir-li de les conques. Vaig pensar que aquella nena, estava tan espantada com jo.
Ni tan sols era conscient, del que deia.
—Penseu que tots aquests joguets són per tots... No val a dir això és meu i allò és teu... I... sigueu bons minyons!



Any darrere any a la ciutat d'Igualada, província de Barcelona, comarca de l'Anoia. Mentre hi hagi gent entusiasta hi continuarà havent nens que, mirant amb els ulls ben oberts, escoltin les paraules d'un patge, que probablement estarà tant o més espantat que ells.

© Gorka Bas. 2017.




Nota de l'autor:

Publicat en aquest mateix bloc retallsgorkians el 19 d'octubre del 2015, i revisat i complementat per l'autor.

Fent Història.
La Cavalcada de Reis d'Igualada és, potser, una de les més antigues cavalcades de l'Estat espanyol.
Els seus inicis es remunten al 1895 segons uns o al 1899 segons altres.
El més espectacular de la desfilada de la comitiva, és la vigília de Reis. El dia 5 de gener a la tarda, darrere els tres Reis d'orient, hi van gran quantitat de patges degudament vestits com a servidors dels reis Blanc, Ros i Negre els quals, mitjançant escales de mà, facilitades per empreses de la ciutat, pugen als balcons, repartint els regals arreu, lliurant-los directament als nens i nenes.

El Govern declarà la Festa de Reis d'Igualada com a Festa Patrimonial d'interès Nacional
Es tracta dels primers passos per formalitzar la Candidatura per esdevenir Patrimoni Cultural de la Humanitat, per la UNESCO.

D'aquesta manera la Festa s'afegiria a les altres Tradicions Catalanes que formen part d'aquest Patrimoni, com són la Patum de Berga, Els Castellers o les del Solstici del Foc dels Pirineus.