El pessebre. 1.

L’ORELLUT.

Natzaret, de matinada.

–Maria, com ho tens?

–Sols em falta acabar de lligar aquest farcell.

–Em sembla una exageració tot el que portem, Tampoc crec que ens hàgim de quedar tants dies a Betlem.

–Mira noi... Jo, en el meu estat, no vull córrer riscos. A més, ja saps com se les gasten aquests romans.

–El que farem primer, és cercar una habitació en el poble.

–Em fa l’efecte, que estarà tot molt ple.

–Tens raó Maria, A més, els de la casa de David, som família nombrosa. Encara que, a Betlem, no crec que ens hi ajuntem massa, una habitació o altra, hi trobarem.

–Serà millor..., perquè en el meu estat...

–Això és el que m’inquieta. Si estiguéssim, encara que fos, un parell de mesos més endavant...

–Va, preocupa-te'n d’acabar de carregar la mula que, la pobra bèstia, allà al carrer amb el sol que toca, ens farà figa abans d’hora.

–Aigua, ens cal agafar aigua pel camí.

El sol queia a plom. L'Orellut avançava lentament. Sentia la cremor en el seu cos, que feia de les seves. Sortosament no suava i, aquell camí... si almenys no fes aquelles pujades!

Però no es podia queixar. En Josep era un bon home i, malgrat tot, la Maria no era pas més pesada que una càrrega de llenya. El que més notava eren aquelles pedres que a les baixades el feien entrebancar i patia... si arribés a caure, podria ser fatal per ella i per aquell que duia a la panxa. L’Orellut no entenia com es posaven a viatjar, estant ella com estava, doncs ningú l’hi havia dit res, però sabia pels de la seva espècie, el que passava.

El camí va ser penós fins a arribar prop de Betlem, però un cop allà la cosa podia semblar que aniria més fàcil... Doncs, no! L’afluència de gent per l’edicte romà, era impensable. En Josep i la Maria van anar d’un lloc a l’altre. A la fonda... impossible. Els van indicar un parell de cases particulars que llogaven habitacions, però sense cap èxit.

–Maria, no hauria pensat mai que, en la família de David, hi fóssim tanta gent.

–Doncs hauríem d’espavilar, puig sento cada vegada més dolors... No crec que arribi a demà, el xicot és valent i està empenyent cada vegada més.

Però les respostes, tot i ser diverses, anaven per un mateix camí.

–Ho sentim molt però no tinc res, ni per aquesta nit ni cap dia. Ja veig que ho deus estar passant malament, oi noia? –deien uns.

–Però qui us mana fer aquest viatge en el teu estat? –deia algú altre.

En Josep s’ho veia molt malament. S’esperava dificultats, però no tantes, Veia les portes tancar-se una darrera l’altra.

–No, home, no, casa de David? I qui m’assegura que no sou uns passavolants que el que voleu és aprofitar-se’n.

–Colàs, va, afanya’t a fer-los fora, que s'està refredant el sopar.

–Oh! I, a sobre, la noia ve prenyada!

–Només faltava que ens demanés el llit, ens ho deixaran tot perdut...


Com són aquests humans! –pensava l’Orellut.

I, d’aquesta manera, de casa en casa, anaven voltant pel poble.

Les excuses eren moltes i de diferents. A uns els havien arribat parents. Altres demanaven unes compensacions econòmiques impossibles d’assumir. Per altres, sols la pols del camí que portaven a sobre, ja els feien indesitjables
–Avui justament que hem netejat la casa!

Va ser justament a la sortida de can Gofrades on, segons l’amo de la casa, els havia arribat tota la família de Jerusalem. No quedava ni tan sols un raconet.

El gos de la casa, com era preceptiu, es va posar a bordar.

–És millor que sortiu... Quedeu-vos fora la tanca, si no m’obligareu a mossegar. Sóc un gos guardià i la meva missió és no deixar passar a ningú. Ja m’heu fet faltar a les meves obligacions! Heu entrat perquè el petit Ahmed m’ha fet callar, però ara seria reincidència i els amos s’enfadarien.

–Ai Josep! I que farem? Com aquest xicot empenyi més, ja em veig tenint a en Jesús al mig del camí.

–Que diuen? –va preguntar el gos– Jo no els entenc.

–És lògic! Venim de Natzaret.

–No sé on és.

–Lluny! Portem caminant des de bon matí –va dir l’Orellut.

–Noi, sí que em sap greu. Seríeu capaços d’anar a qualsevol lloc?

–Jo crec que sí! La Maria, crec endevinar que està a punt de parir, i a mi poc que m’aguanten les potes.

–Si seguiu endavant per aquest camí, hi podeu trobar una cova. L'amo la fa servir per deixar-hi el bou quan va al tros com a mínim fins demà. Hi podeu estar tranquils... A sota la cova hi ha una font i l’amo hi té palla amb la qual us podreu abrigar aquesta nit. Tinc tots els senyals al cos, que farà fred.

–Serà el millor que puguem fer.

–No us queda lluny, però tu no et deixis desviar. Arribant a l’indicador, un corriol un xic costerut a la dreta, us durà directes a la cova.

L’Orellut va considerar que no calia informar el Josep ni a la Maria de la seva conversa amb el gos, i es va posar a caminar.

–Ep! Orellut! Què fas? Potser allà a dalt el turonet que es veu, sembla que hi hagi llum, va! Però que fas?

–Què passa Josep? Sembla que et barallis amb l'Orellut.

–No em fa cas. El vull fer pujar fins aquella casa del turonet que s’hi veu llum, i ell, tossut amb seguir aquest camí endavant...

–No t’hi encaparris Josep, la intuïció dels animals, a vegades, és millor que els raonaments que nosaltres podem fer, afluixa la corda i deixa'l que ens porti.

LA COVA

La cova era àmplia. En un racó ben arrecerat hi havia un bou. Al principi els va mirar amb un cert recel, especialment quan l’Orellut s’hi va ajeure al costat i va deixar la seva actitud en comprendre la situació d’aquella gent.

–L’hi falta molt?
–Està a punt –va contestar l’Orellut.
–Fas cara de cansat.
–Anem caminant des de-de bon matí. Sort que ella, malgrat el paquet que porta, fa de bon portar.
–Se la veu, en certa manera, fràgil.
–No creguis! Té el seu caràcter, però són molt bona gent.

–Josep, hauries de veure si es pot fer una mica de foc... I l’olla gran que portem, omplir-la d’aigua per escalfar-la. En Jesús no trigarà a venir, cada vegada sento com empeny més.

–Tu hauries de descansar, Maria. Hem fet tot un dia de viatge... i...

–Això digues-li al noi! Ai!

–Què et passa?

--Que m’acaba de donar una puntada de peu.

–Aguanta, Maria! Miraré si trobo la font. En el desviament, que hem passat, hi havia un rètol que indicava aquell camí avall.

Allò del foc em va espantar... Sabia el que representava, però no érem en el lloc idoni per encendre un foc. Els meus antics amos havien fet una imprudència i vam haver de sortir per cames de la casa de Natzaret. Sort en vam tenir que vam poder sortir. Ara, quan veia el lloc, amb la palla tan a prop, em pensava el pitjor, però de veritat no em sé explicar encara que és el que va passar.

Semblaven unes llumenetes que voltaven per tot arreu. Crec haver vist com una olla, com l’hi diuen els humans, sortia volant i tornava plena d’aigua fumejant. Allò que em va espantar en un principi em va donar més confiança amb en Josep i na Maria... potser sabien fer màgia. No sé, perquè, semblava tot una cosa tan irreal!

A més, la cova es va omplir ben aviat de llum. Semblava que haguéssim encetat un nou dia i una certa música es va començar a sentir. Vaig mirar-me al bou, que posava la mateixa cara de sorpresa que jo mateix.

Aquelles certes llumenetes que anaven d’ací i d’allà, van anar prenent forma. Els hi sortien unes ales. Envoltaren a la Maria, tot cantant... Penso que ho dic bé... Cantaven, en la parla de la meva espècie. Això, no és normal! Més aviat tenim unes veus que fan pena.