El Pessebre. 4.

La Candelera
Aquella figura em mirava... L'havia agafat pel coll i, entre els dits, vaig sentir una esgarrifança, que em va fer deixar la figura sobre la taula.

Era un pastor. Portava una ovella al coll.

—Ja toca?

Qui em parlava d'aquella manera? Què és el que tocava?

—Ens podries deixar uns dies més...

Jo no entenia res. Aquella veu era un misteri o és que se m'havien creuat les neurones. Diu que, a vegades, passen aquestes coses. Vaig mirar aquell pastor de prop, no vaig observar res que fugís del normal. Un vestit pintat de color blau amb un xai a l'esquena.

Quina ximpleria!, pensar que aquella veu sortís d'una figura de fang!

Sense més vaig agafar un tros de paper de diari i el vaig embolicar deixant-lo dins la capsa que a l'exterior havia escrit, molt temps enrere, FIGURES DEL PESSEBRE, amb retolador negre.

Era un costum que va començar quan, un any, vaig observar que el refrec d'una figura amb l'altre, hi havia alguna en la que la pintura s'havia malmès.

—Però un cop posades a la caixa les figures no es mouen.

—Naturalment! Però... Però que estic fent? És possible que jo faci un diàleg amb mi mateix?

Estaré perdent tot sentit de la realitat? És impossible que jo pugui mantenir una conversa amb una figura de fang.

—Coses més difícils s'hi veuen...

—Eh! Qui parla ara? —el meu cap era un embolic.

Vaig córrer a desembolicar el pastor que havia deixat a mitges. La cara del pastor no em deia res. Seriós amb el seu xai a l'esquena.

Vaig trobar la diferència quan, agafant un dels camells, se l'hi va torçar el coll.

—Vaja! Ja déu haver-se trencat! Són unes figures força velles per al proper pessebre. Hauré de comprar els tres mags amb els seus camells perquè un camell sol, no s'adirà amb el que pugui trobar. A la fira de Santa Llúcia.

—Es pot enganxar.

—Si és clar, es pot enganxar... però que és el que estic dient?... És clar que es pot enganxar! Però que carat m'està passant pel cap? Com puc estar sentint que les figures de fang em diguin... el que haig de fer! I com ho haig de fer!

Jordi, hauries d'anar a dormir una estona, estic desvariant!

—Qüestió de sensibilitat!

—I ara, qui és?

—Si em mires bé, em veuràs tremolar les ales.

—Un àngel?, a veure... Tu ets el que estaves sobre la porta de la cova.

—El del vestit groc amb tocs platejats.

—Si, perquè el que estava a l'anunciata va de blau claret, amb tocs daurats.

Crec que m'estava tornant boig. Asseient-me, vaig tancar els ulls. Com una roda pel cap van passar, el ruc al qual havia batejat com Orellut, el bou, aquell altre pastor que anava tocant la simbomba. Fins i tot el gos dels pastors de l'anunciata amb un bub... escadusser que també protestava al ser prèviament embolicat i guardat a la capsa.

Quan vaig adormir-me? No sé el temps que vaig tenir els ulls tancats. Ni tampoc sé, si realment vaig dormir o que és el que va passar, fins que una veu em va despertar.

—Jordi, au va, a sopar!

Tot passant cap al menjador vaig observar, amb no certa sorpresa, el moble on fins llavors havia estat el pessebre.

El pont, les muntanyes, els arbres fins i tot el riu, havien desaparegut. Les caixes ben apilades amb el nom a cada una d'elles.

Les Figures

El pont, el paller, la font...

Tot ben guardat i retolat, per un altre any en què les muntanyes, donaran pas al riu, al camí per on arribaran als pastors, als mags damunt dels seus camells, arribats de terres llunyanes, amb els seus presents, d'or, encens i mirra i arribaran fins aquella cova, que no se sap com serà, potser una olla d'aram, potser un sostre de suro, potser les simples branques d'un arbre. En un paisatge enfarinat de neu.

Jordi Bas (Gorka). Gener 2019

El Pessebre. 3.

Els  pastors.

N'Idònia estava jugant al pati de casa seva quan va sentir tot aquell rebombori. Però el joc era massa interessant per distreure la seva atenció. Com tantes altres vegades la gent cantava i feia gresca. A vegades també ho havia fet ella, especialment, si s'ajuntava amb l'Elmet, que vivia tres cases més enllà. I aquell dia havia estat ben distret. La gent fluïa cap a Betlem. Tots deien si era culpa dels romans. A casa seva havien tingut discussions. El pare deia que, si els romans volien saber qui hi havia en aquell poble, era lògic que fessin un empadronament, El seu germà gran, no feia mes que discutir amb ell: "No eren ningú, els romans, per intervenir en aquella terra. Ells tenien un Rei", Si ho hagués demanat l'Herodes, la cosa seria una altra.

La mare feia una i altra vegada per encalmar les discussions dels dos homes. N'Idònia no hi entenia. Tampoc tenia edat per entendre d'aquelles coses de grans, però aquelles músiques que feia estona que se sentien... No sabia massa el que volien dir però, allò d'un nen nou nat, rei dels homes l'hi havia entrat molt endins. Aquelles veus que se sentien donaven pau, per aquesta raó va entendre de seguida a la mare quan deia que havien d'arribar-se a veure al nounat i dur alguna cosa per obsequiar.

—A veure, dona, de nit... tu mateixa quan t'adonares que la dona estava prenyada deies que t'ho deixaria tot malmès, després de tanta neteja que havies fet, per rebre als parents de fora. Vas ser tu que em vas dir que els fes fora.

—Tens raó, home meu, però penso en el que deu haver passat aquella noia per tenir el fill. Hi podríem anar i portar aquell tupí de mató. Deuen tenir gana.

—Mare, l'hi portaré jo —va demanar la Idònia.

No gaire lluny del poble en la improvisada cleda de la muntanya, on els pastors tenien el ramat d'ovelles, es produïa un acte semblant.

—Què carai és tant rebombori?... sí, un nen en una establia? Però no diuen on carai és aquesta!

—No, home, les veus diuen una cova.

—Una cova... una establia... fora que sigui la cova de la font, allà hi tanca el bou, el de can Miquelet

—Això donaria raó a les dues coses, cova i establia.

—Cap allà, en aquella direcció hi ha llum que no és normal. Si voleu, jo m'hi arribo i torno —va dir el jove pastor.

—Va! Tu, hi has d'anar? Ets el més petit, demana permís a la mare.

—Que hi vagi el rabadà —va dir el cap de la colla.

—Ah, no! A mi no m'hi emboliqueu! Estic esmorzant!

—Vés esmorzant pel camí.

—Quina mania us ha agafat? Deixeu anar al noi que jo tinc son i encara no he acabat d'esmorzar... O és que no és important l'esmorzar? Hi pot anar en Jaume

—En Jaume ha vetllat fins ara, mentre els altres dormíem...

—Deixeu anar al noi. Fins i tot, jo mateixa hi aniria, abans que es fes ben fosc. Quan anava a venir cap aquí, he sentit pel poble que uns vinguts de la casa de David demanaven allotjament. Deu ser d'això, aquest desori que se sent. I aquests cants.

—Sembla que la gent pren aquella direcció... —veient passar a la Idònia pel camí- Eh! Idònia! On vas?

—Vaig a veure aquest infant que anuncien.

—Però on ha nascut?

—A la cova de la font,

—I que portes? Vas molt carregada.

—La mare m'ha donat aquest tupí de mató per a portar-los-hi.

—Ho sents, marit meu? Què se'ls hi podria portar? Espera't noi, què munyirem una de les cabres...

—Porta't la flauta, minyó, que la toques molt bé i els podràs distreure una estona.

Quan van arribar a la cova, l'activitat era frenètica, semblava com si tots s'haguessin amuntegat entorn d'un infant que hi havia sobre unes palles que, a la vegada, el mig tapaven per protegir-lo del fred.

—Pobre petit.

—Deixeu-me passar! Li donaré a aquella noia la meva jupa de pell de be, per tapar-lo, sempre serà millor que uns brins de palla.

—Jo et conec! Ets l'Ahmed!

—Estic amb els pastors de la cleda de l'altre vessant.

—Allà també heu sentit la dissort?

—Aquestes veus que se senten i s'escampen per tot arreu. Haurien d'anar amb molt de compte, doncs per allà hi patrullen amb més freqüència els soldats romans, amb les seves llargues llances.

—En tot cas s'haurien de posar amb aquestes llumenetes, que semblen voltejar arreu, no amb nosaltres.

—Sí...! Refia-te'n! Fins i tot els soldats d'Herodes els hi tenen respecte.

—Ep! Heu vist? Com una descàrrega de llum.

—Tothom s'ha posat a cantar.

A mig camí, sota d'una d'aquelles roques que tenien formacions estranyes, va sortir, de cop, una fumera.

—No treguis la pedra.

—Llucifer, és que m'ha semblat sentir un gran rebombori per fora.

—Deixa'm escoltar... Ja hi som! Havia de ser avui! Això és un malson.

—Què es Llucifer?

—Ha nascut un nen

—Cada dia en neixen de nens.

—Però aquest és especial.

—Deu ser petit com tots els nens quan neixen. Deixa-me'l a mi, Llucifer.

—Poca broma! No saps el que et dius! Aquest nen ens donarà problemes.

—Torna a posar la llosa. Jo tornaré ben aviat. Millor encara... estigueu atentes fúries de l'infern, per si us crido.

No lluny d'allà el centurió rebia un curiós pergamí.

Tenim notícia que s'esdevindrà, per aquest indret que teniu assignat, una important rebel·lió. Cal arrencar-la de soca-rel. Si és necessari tallar caps. Teniu carta blanca! Sembla que tot ve d'un nen que ha de néixer en una cova, Estigueu amatents!

Gorka Bas^®. 2019.

Proper: La Candelera