Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris béstia. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris béstia. Mostrar tots els missatges

divendres, 2 de desembre del 2016

La casa de la boira (i 3)

La casa de la boira (i 3)

Semblava com si tot el terra del camí es bellugués reptant, com una gran corrua de serps. Que anessin d'un cantó a l'altre del camí a voltes per sota el mantell de fulles.
Amb l'arma llesta, observava allò, sense poder creure's el que veia, va intentar posar el cotxe en marxa de nou, sense cap resultat.

Estava a mercè d'aquella serp, cuc o, potser, planta trepadora que havia rodejat el motor, mentre el que podia ser semblava una altra branca trepadora, avançava pel vidre. Semblava que allò tenia vida pròpia. Dos punts vermells com a dos ulls, la miraven fixament.

El cor l'hi bategava a gran velocitat.

Què hi podia fer? Disparar? Era una bèstia realment? Va estar a punt de fer-ho realment entre aquells dos punts però, si ho feia, la bala trencaria el vidre, i llavors, era com obrir una porta per on aquell ésser entrés a la seguretat de l'habitacle del cotxe.

El seguit de potes de la trepadora, s'aferraven fortament al fuselatge del cotxe, movent-se, tot avançant per envoltar-lo.

Inesperadament a la Maite l'hi semblà sentir trets, no van ser ni un ni dos... Algú estava buidant el carregador.

Aquells ulls, que havien quedat fixats en ella, van créixer desmesuradament.

La bèstia semblava afluixar la seva tenalla, alhora que aquells ulls lluminosos, s'apagaven per moments.

Llavor la Maite no va poder aguantar més i va prémer el gallet una vegada i una altra.

Els anells de la bèstia afluixaven la seva prensió, la bèstia s'anava retirant.

La Maite va veure un parell mes d'esclats a la finestra del pis superior, mentre el soroll de dos últims trets ressonaren en el seu cap fent fora el bloqueig que li donava el terror, que fins llavors l'havia estenallat.

El terra del camí anava deixant de moure's. Les fulles del terra anaven perdent, a poc a poc, el gruix de la bèstia que, fins llavors, semblava lliscar per sota.

Sense més ni més, els llums del cotxe patrulla, s'encengueren il·luminant el camí. Tot semblava que tornés a la normalitat.

Els corbs es retallaven a la llum de la Lluna, que semblava desfer-se d'aquell núvol espès i sinistre.

Una figura tentinejant avançava cap a ella, sortint per la porta de la casa.

Era un nou atac?

La Maite alçà la seva arma reglamentària. Li quedava una bala a la recambra.

Tenia por..., no resistiria més l'ànsia que sentia..., el dit al gallet, l'arma a punt, va prémer-la sense pensar-hi més.

La figura trontollant es va desplomar.

La Maite va quedar en el cotxe mirant fixament a l'exterior. La figura no es movia, però tot havia fugit del seu cap, No veia res, no sentia res... Com si lentament es desplomés en el seient.

Oriol Morata frenà quasi a frec amb el cotxe de la Maite, apagà la sirena que havia portat engegada des de la comissaria.

Arran del senyal emès pel cotxe patrulla de la Maite i no obtenir resposta, es va posar en marxa el dispositiu especial d'emergència, després d'haver-hi donat amb la Maite pel localitzador.

Quan l'Oriol i la comissària Èlia Sanz van abaixar del cotxe tot era silenci. Els llums del primer cotxe de la Maite restaven encesos il·luminant el camí de la casa.

Pistola en mà s'acostaren al cotxe de la Maite, l'Èlia no va poder mirar fit a fit. Aquella mirada buida, aquells ulls grisos en les conques desmesuradament obertes.

L'hi buscà el pols inexistent.

L'Oriol se l'hi acostà després d'haver anat fins a la figura estesa en el camí.

—És en Jaume Palau... Ha rebut un tret. És mort.

—La Maite, també sembla morta, no se l'hi veu cap impacte però... potser és un estat de xoc..., truquem de seguida una ambulància.