Un dia plàcid

ERA UN DIA PLÀCID

Era un dia plàcid, el Sol escalfava després de tants dies de temps hivernal. Anava pel carrer sense pensar amb cap alteració de la meva vida quotidiana, sols amb el pensament posat en què havia de portar sens falta. La col·lecció de dibuixos del meu projecte.

Per arribar a l'estudi, havia de travessar el riu pel pont de Wooreen que donava directament enfront del carrer 34.

El pont no admetia el trànsit rodat, per això em va estranyar aquella motocicleta que venia en direcció contrària i que em va obligar a atansar-me cap a la barana del pont. Tampoc era normal que aquella cartera estigués allà, com deixada en un descuit, o potser que l'hi hagués caigut a algú.

Era evident que si no hagués estat per aquella circumstància, no s'haurien produït els esdeveniments en què em vaig veure involucrat, a partir d'aquell instant.

Era una cartera de pell. Semblava de bona qualitat. Un xic massa plena pel tamany que tenia. Vaig mirar arreu. Davant. Darrere. Semblava que estigués sol en aquella ciutat. Potser altres dies el pont era ben concorregut però, en aquell moment, era jo l'única persona. Fins i tot vaig abocar-me a la barana del pont per veure si hi havia alguna cosa que pogués donar llum a l'existència de la cartera a terra. Res es podia endevinar que pogués haver passat. Vaig fer-me la meva composició dels possibles esdeveniments. Algú portava la cartera en una butxaca i pel volum que aquesta tenia l'hi devia saltar.

La vaig recollir de terra amb una certa inquietud. Estava segur que algú em retrauria el fet d'atrevir-me a recollir allò que no era meu. Però podria suposar que dintre hi trobés l'adreça o alguna informació que m'ajudés a esbrinar què hi havia darrere d'aquella cartera, que pel volum que feia, semblava plena.

Doncs, no! Era completament buida, malgrat l'aparatós volum que feia... Molt estrany! Sí, em va semblar molt estrany! Vaig mirar tots i cadascun dels departaments que tenia... ni targetes, ni cap cosa que em donés una pista... ni que li pogués donar aquell volum. El millor seria que la portés a l'oficina d'objectes perduts de la policia local, però tampoc requeria cap mena d'urgència. La cartera era buida, per tant, tampoc era tan urgent, pel qui l'hagués perdut, recuperar-la.

Passaria primer per l'estudi doncs havia de recollir la carpeta amb els dibuixos que esperava en Raimon Chukkar. D'aquella carpeta en depenia molt, per als projectes posteriors, en els que m'havia il·lusionat. I, potser, un xic dels que en podrien dependre el futur.

En obrir la porta vaig trepitjar quelcom. Era un sobre del tipus americà allargat sense finestreta. El sobre no era adreçat a ningú i dintre sols una nota escrita bastament a mà: 50.000 $.

Què era allò? 50.000 $? No hi havia res més! Ni pel davant ni pel darrere. El sobre era buit, tret del paper escrit. Res més que em donés una pista del que hi feia aquell sobre allà, ni què representava aquella quantitat escrita.

Una broma? No s'en fan aquelles bromes!

Vaig tancar la porta. Havia de donar-me presa, ja que en Chukkar, m'estaria esperant... I era força puntual a tancar la botiga. Arribar a temps podria representar un contracte, si el meu projecte era del seu gust, o una demora i fins i tot un refús, per la seva part.Era ben conscient que en Chukkar era un home estricte, als seus negocis.


Vaig deixar el sobre a la taula de dibuix i vaig agafar la carpeta. La vaig obrir per assegurar que el contingut era el que havia de ser i vaig tancar la cremallera de la carpeta i, agafant-la per les nanses, em disposava a tornar a la porta per marxar quan vaig pensar en el sobre que havia deixat. Seguia allà, sobre la taula... No tenia temps per perdre. Ja pensaria en aquell afer quan tornés.

El carrer era desert. No era estrany que aquell carrer, que unia dues vies de mitjana circulació, s'hi passa quan un va realment d'un lloc a l'altre. Caminava de pressa. Temia fer tard amb el que m'havia entretingut amb la cartera i després, en revisar la carpeta dels dibuixos, també hi havia perdut uns minuts. No sé encara que va ser el que em va passar.

Un escantell a terra, una pedra, un forat sense adonar-m'en... Però m'hi vaig veure per terra. La carpeta, per sort tancada amb cremallera, era intacta.

—S'ha fet mal? —Vaig escoltar al meu darrere una veu prima. Semblava de noia i, en girar-me, em vaig veure encarat amb una joveneta.

Jo anava a contestar.

—No, no m'he fet mal. Mercès, noia.

La menuda amb mirava amb ulls clars.

—No és preocupi, el cas és que no s'hagi pres mal.

Ja m'aixecava i, espolsant-me els pantalons, la noia m'allargà la cartera.

—L'hi ha caigut això.

—No! No és meva... L'he... tro... (No se que es el que em va fer canviar el to)... Gràcies noia, m'ha caigut de la butxaca.

—Em podria donar alguna cosa? 

No va ser fins llavors que em vaig fixar amb la noia.

Pobre... Feia pena. Bruta. Amb el vestit que es veia necessitar un recanvi imminent, vaig començar a furgar-me les butxaques.

—Gràcies! Et voldria donar alguna cosa ... però no porto res. —No tenia res. Pensava que almenys li podria donar alguna cosa per comprar un caramel ... encara que... ben mirat, potser caldria alguna cosa més que un caramel.

Fèia cara de tenir gana.

En sortir precipitadament de l'estudi, havia deixat el moneder sobre la taula. Sí, devia ser quan vaig deixar aquell sobre.

—No s'amoïni, no necessito res ... Tingüi! Prengui la cartera que l'hi ha caigut.

—Gràcies... —La vaig prendre. Era extraordinari. Es tocava plena. Davant la mirada de la nena la vaig obrir.

—Veus?, no porto res. Et voldria donar alguna cosa... però...

Curiosament, en obrir-la, hi havia un bitllet de dolar que sortia d'un dels compartiments. Era l'únic que hi havia.
La noia ja havia fet el moviment per marxar...

—Espera... —Agafant el bitllet l'hi vaig allargar— Té, és l'únic que tinc.

—Per a un?

—Naturalment...

—Gràcies, em podré comprar un entrepà.

—Tens gana?

—Sí, a la nit, el que vaig trobar al contenidor, era ben poca cosa.

Donant saltirons, la noia va marxar.

Vaig estar pensatiu una estona. La cartera de la mà no semblava haver canviat gens.

D'on havia sortit aquell bitllet d'un dòlar?

I encara més... Què significava aquella nota en el sobre?

® Gorka Bas. 2018

ELS BURLETES DEL BOSC

Era un mati molt d'hora (Els burletes del bosc)

Feia bo de passejar. Era molt d'hora, i feia un xic de fresca. Havia agafat un bon calçat i la motxilla amb un mínim possible. Cantimplora, màquina de retratar, trípode... Aquell dia també hi havia afegit, uns binocles i, el més important, un entrepà de sobrassada i formatge, sense deixar de cantó la capelina que sempre porto al fons de la motxilla.

Potser sí que anava un xic carregat, dirà algú, però m'agrada assegurar que porti el que em pot ser d'alguna utilitat i, realment aquell dia... Podia ser un dia especial?

M'havien assegurat que en aquell indret acostumaven a veure's animalons de tota mena i aquell dia m'havia proposat fer alguna captura fotogràfica important d'aquell lloc peculiar.

El bosc mediterrani, sense ser un lloc de grans animals, es pot caracteritzar per aquells petits i simpàtics, que per ser temorencs, són més difícils a captar. I aquells eren els que pretenia perseguir, en aquell dia de primavera.

Endinsant-me pel bosc, vaig arribar a una clariana. Els arbres, especialment pins, formaven una rodona quasi perfecta. En el centre unes pedres planes convidaven a seure per reposar forces.

Ja feia una estona que caminava i no havia vist cap senyal que em fes suposar, alguna "fera" propera que m'hi acompanyés sigil·losament. Els ocells, amb el seu cantar, semblaven que eren els únics éssers vius del bosc. M'agradava, malgrat la possible decepció, aquella solitud amb l'únic refilet dels petits cantaires.

Bé, no calia amoïnar-se... si els animals no venien a mi, podia ser que ho fessin un altre dia. No obstant aquella petita decepció, vaig pensar que sense alimentar-me un xic, poc em podria durar la paciència i les ganes de caminar.

D'altra banda vaig fer com els caçadors de veritat. Vaig muntar el trípode amb la màquina de fotografiar a punt per disparar. Amb l'enquadrament ajustant la llum, tot... però poca cosa més, doncs no podria preveure si alguna cosa podria sortir. Tampoc podia preveure d'on podia sortir, ni amb quines condicions de llum, de moviment...

Tampoc no sóc un fotògraf dels que en diuen professionals i l'equip també deixa molt a desitjar, però hi ha voluntat i a casa, de petit, em van ensenyar que la voluntat tot ho pot.

Un cop preses les mesures, que bonament vaig considerar, era qüestió d'anar per feina.

L'entrepà, embolicat amb paper de plata, era d'una mida regular. En treure l'embolcall va semblar un soroll desmesurat per la quietud de l'indret. Feia una bona pinta, a més, tenia un bon gust.

Aquella sobrassada enviada pel meu bon amic Rafel, feia poc des de Mallorca, era realment bona, l'hi vaig agrair interiorment, malgrat el whatsapp que ja l'hi havia enviat dies enrere.

Quan més absort estava en les meves degustacions gastronòmiques, alguna cosa em va encertar de ple en el meu cap, fent-me mirar enlaire tot seguit.

Segurament havia caigut una pinya des d'aquell arbre més proper, però res no es veia... Un fet fortuït sens dubte.

Em vaig tornar a mirar l'entrepà amb ganes de fer una altra queixalada. I ho vaig fer però encara tenia la boca plena que un altre projectil s'estavellà contra el meu cap. El meu poc cabell i el fet que no havia agafat la gorra que normalment porto en les excursions em va fer un cert mal. A més de sentir-me com si algú s'estigués burlant de mi... Però, qui podia llençar-me pedres d'aquella manera? No s'hi veia una ànima... però, eren pedres? Potser per ajudar-me a aclarir-ho, una pinya va caure rodolant fins als meus peus. Vaig mirar cap amunt, cap a la copa de l'arbre que tenia més proper... res!

El bromista de torn semblava que volia passar totalment desapercebut.

Aixecant-me a poc a poc vaig apropar-me a la màquina de fotografiar, vaig ajustar la màquina a l'indret que bonament suposava d'on podia venir el problema. Vaig posar l'automàtic a temps llarg i, retornant a la pedra on havia deixat l'entrepà, em vaig disposar a continuar gaudint del pa blanc, la sobrassada i el formatge i de la mica de sort que em feia falta per descobrir aquell misteri. Allargo la mà, confesso que sense mirar prèviament, i la mà sols troba l'absència total del preuat esmorzar.

M'aixeco d'una revolada. "Amb el menjar no s'hi juga!"

La llum del matí em va deixar veure reflexos canviants que tant es projectaven amunt, avall, com de cop il·luminaven l'escorça d'un arbre, les fulles de la copa d'un altre o s'aturaven de cop i volta. Vaig precipitar-me vers aquell fenomen que no podia ser altra cosa que el reflex de l'embolcall de paper de plata del meu esmorzar que, de sobte, va semblar emprendre el vol allunyant-se fins a un altre arbre. 

Vaig córrer darrere d'aquell ser misteriós. Només podia ser un esquirol, donat el moviment àgil i enlairat que prenia.

Ai, las! Ja podia donar per perdut l'entrepà. No era per la gana que pogués passar, sinó per l'amor propi. Em sentia adolorit. Enfadat amb mi mateix per haver deixat descuidat per un moment l'entrepà.

Esquirol! Lladregot! Si t'arreplego...

Un xic moix, capcot, amb la decepció al cor, vaig pensar que ja era inútil recuperar l'entrepà perdut.

I amb la impressió d'haver estat vençut, vaig tornar a la meva pedra. El fracàs havia estat escandalós. Burlat per un animaló petit amb qui volia treure algun motiu simpàtic, graciós, per a la meva col·lecció de natura. Res de l'altre món, evidentment... Una carpeta a l'ordinador per a una col·lecció que em feia il·lusió d'anar ampliant, amb les coses que se'm presentaven.

Era curiós el títol amb el qual havia anomenat aquella carpeta "Els meus petits amics del bosc". AMICS!!

Recordava amb simpatia aquella sargantana que semblava posar-s'hi bé cada cop que jo premia l'obturador. O aquell tritó captat en terres mallorquines. També l'aranya, dominant la seva perfecta teranyina a contrallum, enjoiant-se amb unes gotes de rosada.

Vaig tornar a seure en aquella mateixa pedra, sense ni tan sols fixar-me en aquell paper de plata estranyament deixat a l'alçada de la meva mà i que brillava tot coincidint en un dels seus plecs amb els raigs de Sol. Dins del plec, encara hi quedava un tros d'entrepà.

Decididament burlat i escarnit! I com es pot imaginar ni tan sols un senyal del "gracieta" que, així, es burlava de mi.

Valdria més anar a un altre lloc i donar per acabat aquell safari fotogràfic per caçar un animaló més llest que jo. Potser un altre dia seria millor que aquell.

M'hi vaig apropar a on estava el trípode amb la màquina. Vaig començar a desmuntar amb l'ànim de guardar-ho a la motxilla i seguir camí, però... Què era allò? Vaig posar el dispositiu per revisar les fotos fetes i el meu cor, a part de fer un sotrac, em va fer adonar de la mesura exacta en què l'home, a vegades, és l'animal més innocent faltat de curiositat i de sentit.

Al llarg d'aquest escrit podeu veure alguna de les instantànies amb les quals em vaig trobar a la màquina.

© Gorka Bas - Cofrentes 2017