Un dia plàcid

ERA UN DIA PLÀCID

Era un dia plàcid, el Sol escalfava després de tants dies de temps hivernal. Anava pel carrer sense pensar amb cap alteració de la meva vida quotidiana, sols amb el pensament posat en què havia de portar sens falta. La col·lecció de dibuixos del meu projecte.

Per arribar a l'estudi, havia de travessar el riu pel pont de Wooreen que donava directament enfront del carrer 34.

El pont no admetia el trànsit rodat, per això em va estranyar aquella motocicleta que venia en direcció contrària i que em va obligar a atansar-me cap a la barana del pont. Tampoc era normal que aquella cartera estigués allà, com deixada en un descuit, o potser que l'hi hagués caigut a algú.

Era evident que si no hagués estat per aquella circumstància, no s'haurien produït els esdeveniments en què em vaig veure involucrat, a partir d'aquell instant.

Era una cartera de pell. Semblava de bona qualitat. Un xic massa plena pel tamany que tenia. Vaig mirar arreu. Davant. Darrere. Semblava que estigués sol en aquella ciutat. Potser altres dies el pont era ben concorregut però, en aquell moment, era jo l'única persona. Fins i tot vaig abocar-me a la barana del pont per veure si hi havia alguna cosa que pogués donar llum a l'existència de la cartera a terra. Res es podia endevinar que pogués haver passat. Vaig fer-me la meva composició dels possibles esdeveniments. Algú portava la cartera en una butxaca i pel volum que aquesta tenia l'hi devia saltar.

La vaig recollir de terra amb una certa inquietud. Estava segur que algú em retrauria el fet d'atrevir-me a recollir allò que no era meu. Però podria suposar que dintre hi trobés l'adreça o alguna informació que m'ajudés a esbrinar què hi havia darrere d'aquella cartera, que pel volum que feia, semblava plena.

Doncs, no! Era completament buida, malgrat l'aparatós volum que feia... Molt estrany! Sí, em va semblar molt estrany! Vaig mirar tots i cadascun dels departaments que tenia... ni targetes, ni cap cosa que em donés una pista... ni que li pogués donar aquell volum. El millor seria que la portés a l'oficina d'objectes perduts de la policia local, però tampoc requeria cap mena d'urgència. La cartera era buida, per tant, tampoc era tan urgent, pel qui l'hagués perdut, recuperar-la.

Passaria primer per l'estudi doncs havia de recollir la carpeta amb els dibuixos que esperava en Raimon Chukkar. D'aquella carpeta en depenia molt, per als projectes posteriors, en els que m'havia il·lusionat. I, potser, un xic dels que en podrien dependre el futur.

En obrir la porta vaig trepitjar quelcom. Era un sobre del tipus americà allargat sense finestreta. El sobre no era adreçat a ningú i dintre sols una nota escrita bastament a mà: 50.000 $.

Què era allò? 50.000 $? No hi havia res més! Ni pel davant ni pel darrere. El sobre era buit, tret del paper escrit. Res més que em donés una pista del que hi feia aquell sobre allà, ni què representava aquella quantitat escrita.

Una broma? No s'en fan aquelles bromes!

Vaig tancar la porta. Havia de donar-me presa, ja que en Chukkar, m'estaria esperant... I era força puntual a tancar la botiga. Arribar a temps podria representar un contracte, si el meu projecte era del seu gust, o una demora i fins i tot un refús, per la seva part.Era ben conscient que en Chukkar era un home estricte, als seus negocis.


Vaig deixar el sobre a la taula de dibuix i vaig agafar la carpeta. La vaig obrir per assegurar que el contingut era el que havia de ser i vaig tancar la cremallera de la carpeta i, agafant-la per les nanses, em disposava a tornar a la porta per marxar quan vaig pensar en el sobre que havia deixat. Seguia allà, sobre la taula... No tenia temps per perdre. Ja pensaria en aquell afer quan tornés.

El carrer era desert. No era estrany que aquell carrer, que unia dues vies de mitjana circulació, s'hi passa quan un va realment d'un lloc a l'altre. Caminava de pressa. Temia fer tard amb el que m'havia entretingut amb la cartera i després, en revisar la carpeta dels dibuixos, també hi havia perdut uns minuts. No sé encara que va ser el que em va passar.

Un escantell a terra, una pedra, un forat sense adonar-m'en... Però m'hi vaig veure per terra. La carpeta, per sort tancada amb cremallera, era intacta.

—S'ha fet mal? —Vaig escoltar al meu darrere una veu prima. Semblava de noia i, en girar-me, em vaig veure encarat amb una joveneta.

Jo anava a contestar.

—No, no m'he fet mal. Mercès, noia.

La menuda amb mirava amb ulls clars.

—No és preocupi, el cas és que no s'hagi pres mal.

Ja m'aixecava i, espolsant-me els pantalons, la noia m'allargà la cartera.

—L'hi ha caigut això.

—No! No és meva... L'he... tro... (No se que es el que em va fer canviar el to)... Gràcies noia, m'ha caigut de la butxaca.

—Em podria donar alguna cosa? 

No va ser fins llavors que em vaig fixar amb la noia.

Pobre... Feia pena. Bruta. Amb el vestit que es veia necessitar un recanvi imminent, vaig començar a furgar-me les butxaques.

—Gràcies! Et voldria donar alguna cosa ... però no porto res. —No tenia res. Pensava que almenys li podria donar alguna cosa per comprar un caramel ... encara que... ben mirat, potser caldria alguna cosa més que un caramel.

Fèia cara de tenir gana.

En sortir precipitadament de l'estudi, havia deixat el moneder sobre la taula. Sí, devia ser quan vaig deixar aquell sobre.

—No s'amoïni, no necessito res ... Tingüi! Prengui la cartera que l'hi ha caigut.

—Gràcies... —La vaig prendre. Era extraordinari. Es tocava plena. Davant la mirada de la nena la vaig obrir.

—Veus?, no porto res. Et voldria donar alguna cosa... però...

Curiosament, en obrir-la, hi havia un bitllet de dolar que sortia d'un dels compartiments. Era l'únic que hi havia.
La noia ja havia fet el moviment per marxar...

—Espera... —Agafant el bitllet l'hi vaig allargar— Té, és l'únic que tinc.

—Per a un?

—Naturalment...

—Gràcies, em podré comprar un entrepà.

—Tens gana?

—Sí, a la nit, el que vaig trobar al contenidor, era ben poca cosa.

Donant saltirons, la noia va marxar.

Vaig estar pensatiu una estona. La cartera de la mà no semblava haver canviat gens.

D'on havia sortit aquell bitllet d'un dòlar?

I encara més... Què significava aquella nota en el sobre?

® Gorka Bas. 2018