EL SOBRE...
Encara bullia en el meu cap, l'afer d'aquell matí. No em sabia avenir com aquell bitllet de dòlar havia sortit de la cartera quan ja l'havia examinat totalment, departament per departament, sense trobar-hi res.
En arribar a l'estudi vaig revisar de nou aquell bitlleter. Totalment buit. Cap cosa en els compartiments. Ni bitllets, ni papers..., res de res. El vaig deixar sobre la taula.
Havia aconseguit del senyor Chukkar la seguretat que el meu projecte, com a mínim, seria considerat.
Pensant com aquell dòlar havia sortit al bitlleter, vaig seguir amb la rutina. La nevera estava mig buida. Per sort, encara hi quedava una cervesa que junt amb aquell menjar xinès que havia comprat el dia anterior, m'aniria bé per sopar.
A l'estudi, que alhora era habitatge, m'hi trobo bé. Potser serà que m'hi sento lliure. Havia tingut nits tumultuoses, quan la Tina estava amb mi. Era una tensió constant que ens va portar a trencar, definitivament, la nostra relació de parella. No tan sols per la meva deixadesa com a bohemi, sinó, per un tal Lorenzo Tarek amb el que la vaig trobar aquella nit fatídica.
Marxar a una altra ciutat i buscar un estudi, senzill i petit, que no arruïnés les poques possibilitats econòmiques que l'art em donava, em va portar a trobar, per mitjà d'un altre artista, aquell estudi on em sentia bé. El millor de tot era aquella petita terrassa des d'on podia gaudir de les vistes de la ciutat i dominava la vista del riu. Allà acostumava a seure i somniar en aquells projectes que, algun dia, serien reconeguts per algú o, simplement, seure per sopar un menjar xinès acompanyat d'una cervesa i esperar aquella barcassa il·luminada que portava els turistes i la gent important de visita a la ciutat per a després, tornant dintre, quedar-me amb la mirada fixa en la tela blanca del cavallet.
Però aquella nit no m'hi vaig quedar mirant la tele. En deixar la cartera a la taula de treball, hi vaig veure de nou aquell sobre. El vaig agafar. M'intrigaven 50.000 $, segons deia aquell paper escrit a mà, i res més. Tant de bo, hi hagués aquella quantitat de diners dintre d'aquell sobre...
De sobte, va ser com si, amb ballets russos, la vista se'm va fer borrosa per tornar a aclarir-se en uns segons. Alguna cosa devia tenir malament a la vista... El paper deia 50.000 $ quan l'havia agafat abans però ara, la quantitat era una altra! 49.999 $!
Certament, em sentia confós, hi havia algú que volia jugar amb mi?
D'estar tranquil vaig passar a haver de registrar l'apartament de cap a peus retirant teles pintades, teles sense pintar, accessoris que, a voltes, acumules amb el temps i queden guardats com objectes inútils, però que potser un dia, et puguin servir... Una recerca infructuosa, allà no hi podia haver entrat ningú.
Ja estic fantasiejant... vaig estar estona per tenir consciència del fet que estava sol, completament sol a l'estudi. Novament, agafant el bitlleter, el vaig mirar... Els compartiments eren buits, completament buits. Repassant una vegada i una altra, totalment buits.
Quina relació hi havia entre la cartera i el sobre? Quina relació hi havia entre el bitlleter i el sobre?
Podria ser que el paper del sobre mostrés una transcripció exacta del que podia mostrar el número escrit en ell...
Però per mi, fregava la total incomprensió de tota llei física. I em portava de nou a la pregunta inicial... Quina relació hi havia entre totes dues coses?
La son d'aquella nit va ser inquieta. M'envoltaven ombres. Era una cosa estranya, de tal manera que em vaig veure obligat a aixecar-me. Diverses vegades. Era una inquietud inexplicable. Totes les vegades que m'acostava al sobre, per llegir el paper que contenia, em sortia el mateix resultat 49.999 $. A la fi, el cansament va poder més i, tot i que la son em va vèncer, vaig seguir inquiet, fins a la sortida del Sol.
Aquest es filtrava per la claraboia, envaint aquell moment. Vaig pensar que també seria un magnífic dia per recuperar l'estabilitat després de tant temps dedicat a la realització del projecte.
Per al moment aniria a visitar a Levelonni. Els seus entrepans no tenien rival per aquella zona. I un cafè carregat, també facilitaria el fet de sentir-me altra vegada normal. Val a dir, que sóc un addicte a la cafeïna i, Levelonni en el seu establiment, havia aconseguit aquell gust amargós que té el cafè italià al qual m'havia acostumat durant la meva estada a Venècia, un parell d'anys enrere.
M'havia assegut bé. Al carrer hi havia bullici, gent normal, que anava i venia però de cop i volta... aquella noia de la nit anterior. Primer, vaig dubtar que fos ella... Però, sí que ho era!
Duia el mateix vestit que portava el dia anterior. Hi anava darrere un trop de captaires que demanaven als vianants. Vaig veure que ella m'havia vist, segurament per la cara que jo devia fer. Em va mirar a través del vidre i el seu somriure em va colpir. I m'allargà la mà. Avui jo portava diners per pagar-me aquell esmorzar. Li vaig fer un senyal per tal que entrés a l'establiment però quan ho anava a fer, en Levelonni s'interposà.
—No es pot entrar noia.
—Deixa-la... La conec.
—No vull que vagi per les taules...
—No hi anirà... Ja ho veuràs.
Quan la noieta va ser al meu costat, vaig agafar dels diners que portava i l'hi vaig allargar una moneda.
—Gràcies —em va dir— Encara teniu la cartera?
—Sí! —vaig dir dubitatiu— Però segueix buida. Mira!
Dient això vaig obrir la cartera. Va ser una sorpresa! Un bitllet d'1 $ sobresortia d'un dels compartiments, talment com havia passat el dia anterior. L'hi vaig donar.
—Gràcies, senyor! —em va dir, sortint de l'establiment. Un cop fora, a través del vidre, em va mirar.
No sé el que tenien aquells ulls i aquell mirar, però em va costar d'empassar la resta de l'entrepà, mentre la veia allunyar-se darrere del grup de trinxeraires, que l'envoltaven.
—Ha fet mal fet.—Em va dir en Levelonni— No se la traurà de sobre, i ja pot amagar aquesta cartera. Aquesta colla el pot esperar en una cantonada i... A més, no l'ha de dur tan plena. Aquesta cartera és una temptació...
—No pot ser... està buida!
—Buida? Ha estat amb aquests ulls que jo l'he vist treure un bitllet.
Sí, en efecte. Havia tret un bitllet d'aquella cartera! Com podia ser? En agafar-la per portar-la a l'oficina d'objectes perduts, l'havia tornat a revisar... i era ben buida.
Com havia aparegut aquell nou bitllet?
Ja amb una certa basarda vaig tornar a obrir la cartera. I vaig constatar que era ben buida. Vaig pagar la consumició i vaig sortir d'aquell establiment.
No podia deixar de pensar en aquell misteri.
Aquell grup de desarrelats s'havia quedat a la vora del riu. Només en baixar de l'escala del pont, vaig veure la nena al mig de tots, ballant i fent riure als altres. Des d'un vaixell turístic que passava pel centre del riu, els hi llençaven monedes... malaguanyades, la majoria queien a l'aigua. Els altres nens s'hi llençaven per mirar d'agafar-ne alguna.
Encara no comprenc quin va ser el pensament que em va fer baixar a on eren. La nena es va acostar cap a mi, amb aquell somriure i la mà estesa.
Vaig agafar la cartera i, obrint-la, en vaig treure amb més sorpresa si hi cap, un altre bitllet, que l'hi vaig donar.
—Gràcies... —em va dir.
Tot seguit es van precipitar els successos. Els altres s'acostaren cap a mi demanant que els hi donés també, però no era possible. La cartera ja no donava més bitllets.
—És plena! —deien, pel volum que feia. Algú me la va estirar de la mà i els esdeveniments es van precipitar. D'un passava a l'altre que, obrint-la i constatar que no en sortia res, la llençava vers un altre dels membres.
L'últim que recordo és veure a la noia volent aturar aquell desgavell. A la fi, en veure que no en sortia res del que esperaven, algú la llençà a l'aigua. No sé si expressament, en un impuls involuntari o de ràbia.
Tots ho vam poder veure, la cartera s'enfonsava lentament.
Un dels nois més grans s'hi va llençar i la va poder treure per repassar altrament que fos buida i, ensenyant-la a tots els altres, la llençà al centre del riu.
Era una constatació trista per a mi, el fet de no poder anar més enllà en aquell misteri.
En cas de poder-lo esbrinar, hauria estat extraordinari.
Vaig veure com la noia caminava capcot per la vora del riu i com un dels homes enlairava el bitllet, que havia estirat a la noia, mentre els altres reien i cantaven.
Per la meva part, aquell va ser l'última vegada que la vaig veure a ella i als seus necessitats companys.
Corrent vaig arribar-me a casa.
El sobre!
Què em diria el sobre, si és que n'estava relacionat?
El paper se m'estava desfent entre els dits i jo em mirava les mans, impotent.
Un altre interrogant se'm presentava amb tota la força... Com es podia mullar aquell paper dintre un sobre completament sec?
Què eren aquella cartera i aquell sobre?
D'on havien sortit?
Quina relació hi havia, entre ells?
® Gorka Bas 2018
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada