LA CLIENTA

la  clienta

En Santi feia poc que s'havia despertat, el sol es filtrava per la finestra a pesar de la cortina, Es fregà els ulls, mig adormit encara i s'encarà fins al lavabo. No va ser fins llavors que sonà el telèfon. Com va poder, donant-se presa amb el paper del vàter, va córrer per agafar el mòbil que havia deixat a la nit a sobre de la tauleta rodona, la qual l'hi feia les funcions de tauleta de nit, escriptori i fins i tot traient els papers de sobre, de taula per menjar, a l'hora de menjar alguna cosa (les vegades que ho feia).

Normalment, en Santi, anava al bar del "Quico" on es passava les hores entre entrepans, cafè ben carregat i alguna copa d'orujo, especialment al matí. Semblava que aquella cremor que l'hi produïa l'orujo a l'esòfag, l'estimulava, per tot el nou dia que començava.

—Digui...? Sí, Santi Fang, el mateix...

La veu femenina que brollava, ràpida i desigual, de l'aparell, el va fer parar tota l'atenció de què era capaç, donat que no eren ni les dotze del migdia. I l'embolic que s'havia fet amb el telèfon, el paper del vàter i la desagradable constatació que hauria de fregar molt bé el telèfon que no havia agafat curosament al qual hauria de fer desaparèixer la brutícia i l'olor. Potser tan important, com la mateixa brutícia... I encara tenia la sort que no li havia caigut, amb les preses, dins la tassa del vàter.

Era una feina!... Aquesta era l'última constatació de la xerrameca d'aquella veu.

Prengué una pàgina del diari del dia anterior i, en la part no impresa, va anotar aquell telèfon i les dades que li donava la dona.

—Comprengui que el més segur és que ens hàgim de veure... Demà?... Bé! Quan rebi aquest taló em posaré mans a l'obra..., comprengui que necessito un nom... Un motiu... per començar la meva feina.

Va prémer el botó de tancar, constatant que ho havia deixat tot brut i s'hauria de canviar.

Pot ser que no se'n pogués refiar massa. Ja l'hi havia passat altres vegades... Una trucada i la feina era una ximpleria que ni calia fer-ne cas.

Mirant-se les mans va córrer a la dutxa qualsevol que el veies d'aquella manera... va procurar deixar el mòbil novament amb condicions presentables i de funcionament.

L'endemà, al telèfon intel·ligent rebia la fotografia d'una dona bruna amb uns ulls blaus profusament maquillats i uns llavis vermells... No era una foto d'estudi. Se la veia a la porta d'una escala, a una de les nombroses cases d'aquell barri, brut i vell. El contrast el donava que la dona anava perfectament abillada, Fins i tot, es podria dir elegant.

En el text que acompanyava la fotografia hi havia una nota.

"Desitjo que se sotmeti a aquesta persona a una vigilància total. Dia i nit. No esmerceu cap despesa. Us hi aniré donant instruccions per aquest mitjà. Tan sols amb el senyal de resposta, m'heu de fer saber on voleu que us hi ingressi l'efectiu... Seran suficients 10.000 € com a despesa inicial?"

Quasi li dóna un cobriment! Aquella quantitat era més del que podia esperar ell per tota una feina de seguiment, per molt enrevessada que fos. Mai havia arribat a cobrar més de 500 o 1000 €.

"El seu nom és Eva. Vigili la galeria d'art Decorty... Us faig una tramesa pel mòbil per l'expedita quantitat."

L'hi va faltar temps per anar al banc... Havia de posar en ordre aquella forma de cobrament, per poder tenir efectiu immediat.

Eva?... Eva què? Només Eva, era la que havia de seguir? O era la clienta que el contractava?, de totes maneres no l'hi donava un temps determinat. "Vigili la galeria Decorty..." On estava situada aquella galeria?

Hauria de consultar... Per Internet... Després de dinar a casa, Quico es posaria a la feina.

Havia sortit del banc amb 500 € per començar... Podria dinar tranquil·lament, sense estalviar despeses, i rumiar quina podria ser l'estratègia a seguir. Per altra part, no havia quedat tranquil. La pregunta seguia latent en el seu cap. Qui era en realitat la clienta? Quin nom tenia? Com podia localitzar-la?

Era evident que volia quedar totalment anònima... Per quina raó?

Aquella mateixa tarda va fer les primeres gestions. Primer..., on era aquella galeria d'art? Una passejada per l'adreça que va aconseguir... No s'hi podia veure res anormal. Era una galeria d'art, com altres n'hi podien haver. Era quasi buida. L'encarregada estava asseguda davant d'una taula a prop de l'entrada. Mirant-la, no hi va reconèixer la persona que mostrava la fotografia, que guardava a la memòria del mòbil.

Continuarà.

Jordi Bas 'Gorka'. 2018.