LA CLIENTA-segona part

LA GALERIA D'ART

Havia sortit un dia lleganyós

Santi, s'estirà. En veritat tenia més ganes de quedar-se estirat al llit una bona estona, que haver d'enfrontar-se amb el dia a dia.

En obrir la finestra la ferum de fum l'hi omplí els narius. Amb desgrat va tornar-la a tancar. El cel emplomat, semblava que no trigaria a caure-li a sobre, haver de treballar amb aquelles condicions se l'hi feia pesat com una llosa.

Recollí la roba del dia anterior de terra. Agafà una altra samarreta i els pantalons texans nets que tenia en la prestatgeria que hi havia darrere d'aquella cortina que l'hi feia d'armari. L'Smartphone era sobre la tauleta rodona a tocar del llit. No hi havia entrat cap trucada. Va sortir; a un parell de carrers s'alçava una columna de fum. Vet aquí el que s'havia filtrat per tot arreu portant aquella pudor de fum tan exagerada.

—Bon dia.
—Hola Santi, que fem?... El de sempre?
—Sí... Que és aquesta pudor?
—Dos carrers més enllà, els bombers van de cul. Es veu que en la galeria hi havia material per cremar de veritat.
—Galeria? Quina Galeria?
—La Galeria d'art que hi ha en aquell edifici de totxo vermell.
- està decorat ?
—Ho coneixes?

Santi es precipità al carrer, era evident que era on havia estat la tarda anterior.

Els bombers tenien tallat el carrer. La gent estava prop de l'edifici en flames. Allà hi va veure a l'inspector Amat.

—Què ha estat?
—Santi, què fas per aquí?
—Visc aquí al darrere, un parell de carrers. Què ha estat?
—Ja ho veus, segons el cap de bombers... provocat.
-No fotis!
—Les teles, tot, a fer punyetes. I es veu que al soterrani amb pintures i vernissos... Aquest edifici no hi ha qui el salvi.
—No hi haurà víctimes?... ahir a la nit, tot estava bé.
—Què vols dir, ahir a la nit?

Santi va callar sobtadament. Va ser com un llampec. A l'altre cantó del carrer, tallat pels bombers, la silueta d'una dona li va cridar l'atenció.

Aquella era la seva clienta o la persona a qui havia de vigilar. Allò encara no ho tenia prou clar, potser l'hauria de veure de més a prop. Va agafar el mòbil i mirà la imatge, al mateix temps que la dona pujava a un cotxe negre i sortia d'allà cap al costat contrari d'on estava ell. Malgrat que va córrer, l'únic que va veure va ser com el cotxe girava la cantonada.

Ell havia de seguir-la i se l'hi estava esmunyint. Com podria saber, a partir de llavors, on podria trobar a la dona del telèfon?

—Què et passa? —L'hi va dir l'inspector acostant-se a ell.
-No ho sé ... en teoria, res ...
—Santi, que fa temps que et conec i tu no ets aquí pel fet que visquis dos carrers més enllà! Amagues alguna cosa?
—Què vols que amagui?
—No ho sé... M'ho dius tu?

S'encongí d'espatlles.

—T'he vist córrer... Què tens a veure amb aquell cotxe negre?
—M'ha semblat veure a una clienta, res més.
—En què estàs embolicat?

En Santi s'allunyà d'aquell lloc. En Lluis Amat era un paio de nas fi, a vegades es feia insuportable, va ser un dels motius que provocaren que en Santi deixés els Mossos, tres anys enrere, coincidint amb l'afer de la Sònia. Cada vegada que es creuava amb en Lluís Amat, se li arrissava tot.

Havien estat bons amics. Els dos van entrar a Mossos a la vegada però en Lluís era un trepa i, ben aviat, va demostrar que l'amistat no era precisament el seu fort, especialment quan en Santi li va presentar la Sònia, amb la que s'havia casat dos anys abans. Va ser dolorós, quan se'ls va trobar al llit.

En Quico era a la porta del seu establiment.

—Què s'hi cou Santi?
—Un grapat de pintures s'hi couen... faries bé en tancar la porta. Aviat no es podrà estar aquí dintre.
—Et puc posar alguna cosa?
—Cony! Encara no he esmorzat... Un cafè ben carregat.
—I... un entrepà?
—Sí, de formatge.
—D'acord.

El telèfon sonà immediatament, era un whatsapp.

"El foc pot ser atractiu... i també molt productiu... Cal veure les subhastes..."

—Subhastes?... Subhasss... Quico!, tens un diari?

—Sobre d'aquella taula.

Santi cercà la secció Art, Galeries... Subhastes. En el marge del mateix diari, apuntà un parell d'adreces i, estripant-lo, les guardà a la butxaca.

Aquella mateixa tarda hi havia una subhasta, en una de les galeries més importants de la ciutat. Després de canviar-se la samarreta per una camisa, ja que considerava que estaria més presentable, s'encaminà cap al centre de la ciutat.

El "Guia" de la subhasta va picar amb la massa un parell de vegades, i donà pas a la sessió.

Una figureta, un gerro de porcellana autèntic xinès, segons deia el catàleg. Els objectes s'anaven succeint un darrere l'altre. La vista dels assistents no l'hi va suggerir res. Gent normal, amb un cert potencial econòmic, que anaven aixecant una cartolina numerada.

—Adjudicat al número 25...

Res d'interessant per en Santi, que hauria preferit estar assegut a la taula de qualsevol bar, assaborint una cervesa ben fresca.

D'una porta lateral va sortir aquella dona, vestida de negre, elegant, sofisticada... Guants llargs de blonda. Un dels ajudants de la galeria es dirigia a ella amb posició servil.

Ja ni va caldre que consultés la fotografia del telèfon. Era Ella! Potser se l'hi hauria arreglat el dia, si podia desxifrar qui era aquella dona. Li podria simplificar molt la feina, encara que l'hi quedessin moltes incògnites obertes. La primera i més principal era poder esbrinar el paper que hi jugava... Qui la volgués vigilar... amb quines intencions ho feia? Quin objecte tenia el fet de vigilar-la?

Continuarà.

Jordi Bas 'Gorka'. 2018.