LA CLIENTA (Tercera part)

LA CLIENTA III

Va ser tota una cursa, la dona de negre va abandonar la Galeria de Subhastes, sobtadament.

En Santi va tenir el temps just per sortir de la subhasta i veure com aquell cotxe Audi de color negre s'hi allunyava.

Enmig del carrer va intentar aturar un taxi, cosa que no va aconseguir. Allà, a la vorera, repenjada en un fanal, una bicicleta. Va ser l'únic mitjà que se l'hi va presentar amb immediatesa. Així que va saltar sobre aquell seient i va sortir disparat darrere del cotxe, fent cas omís als crits de l'amo del vehicle...

En arribar a aquella cruïlla, el va perdre. Perquè carat es van inventar els semàfors?

El cotxe no s'havia aturat, malgrat la quantitat de vehicles que l'hi haurien pogut barrar el pas. Així que en Santi va fer una giragonsa amb la bici, malgrat que no sabés en quina direcció havia escapat l'Audi. La vorera li va oferir la possibilitat d'avançar, malgrat aquell municipal que l'estava tocant el xiulet desesperadament.

Però havia anat per aquell lloc? Hi podia haver anat, perfectament, en direcció contrària!

En Santi aturà la seva boja persecució... A qui perseguia? Calia cercar un Audi negre, però... del que no en sabia ni la matrícula. Un Audi negre que duia en el seu interior una dona vestida de negre.

Tornant al punt de partida, havia d'admetre el seu fracàs fins aquell moment. Aquella dona de negre semblava fer-se fonedissa cada vegada que ell podia entrar en contacte amb la seva presència.

Novament davant del local de subhastes.

Ja havien acabat. Aquell home sortia de l'edifici! En Santi es va sentir com tocat per un llampec... L'havia vist parlar amb ella!

L'home es va dirigir al carreró del costat, cap a la porta lateral per vehicles, des d'on va sortir aquell furgó amb el nom de l'empresa de subhastes impresa a la porta.

Sense deixar aquella bicicleta, s'afanyà a córrer darrere del furgó.

Quasi va córrer mitja ciutat, tombant carrers, a dreta i a esquerra. En Santi ja no sabia dir on es trobava, fins a atrapar al furgó en aquell semàfor en què, podent quedar al costat, a través del vidre, va reconèixer l'home de la casa de subhastes.

Arribar a la part alta de la ciutat va ser un afer difícil. Malgrat que, en un cert moment, es va poder agafar al vehicle, va ser impossible, seguir-lo d'aquella manera. Va haver de veure com el furgó es perdia en la cantonada d'un estret carrer del barri alt. No podia pedalar més. Hauria d'aconseguir un altre mitjà de locomoció, va pensar. Si les feines que se li presentaven havien de ser tan mogudes...

Què el va fer entrar en aquell carreró i no en un altre? Casualitat? Intuïció? Pot ser que mai ho sabés. El carrer era desert. A la dreta, una reixa de ferro automàtica, propicia en desplaçar-se lateralment, per l'entrada d'un vehicle.

A l'altre costat, diverses entrades de cases, de planta baixa.

S'aturà, ja no podia pedalar més. Esgotat, baixà de la bicicleta. La recolzà en una façana, entre dues portes que semblaven particulars. Començava a fer-se fosc. Un fanal del carrer, era l'única il·luminació, d'aquell lloc.

Va ser sobtat. Aquell soroll era com una lleva que s'alliberés del seu ancoratge.

Malgrat aquell soroll, no va veure cap moviment. Amb compte, aprofitant la columna de pedra que feia suport a la reixa, s'introduí a l'interior.

Cap soroll... Cap remor... Sols el silenci i el que devia ser el crit d'un ocellot de nit que, possiblement, des d'algun dels arbres que formaven a ambdós cantons del camí, semblava donar pas fins a la porta de la casa.

Una porta que seguia tancada, malgrat el llum que s'havia encès en l'interior.

En Santi va decidir esperar què era el que podia passar. Era evident que hi havia algú. Sols la llum del pis superior, deixava un requadre en el terra de l'entrada... Potser el millor seria amagar-se en la vegetació que es manifestava arran de camí.

De poc l'hi va servir, sentir el soroll dunes petjades darrere seu, tot i girar-se ràpid.

Sols en va treure un fort cop al cap que el va deixar estabornit en el terra de còdols que formava el camí cap a la casa.

Aquell cop l'havia deixat sense sentit. Quant de temps havia quedat allà estirat? No ho podia dir. El cap li feia mal i, en tocar-se, havia sentit la mà humitejada... Va fer un esforç... inútil! Doncs novament va quedar sense coneixement.

Quant temps havia passat? No ho sabia, ni podia saber-ho. Recordava haver quedat al terra del camí de còdols. Ara, pel que podia veure i notar, el seu jas era tou. En la turbulència del seu mirar va entreveure que era en una habitació i un fil de llum es filtrava pel centre d'uns grossos cortinatges. El cap li feia mal, sens dubte devia tenir una ferida. Es tocà, novament el que semblava... una crosta? 

S'aixecà amb un cert treball. En fer l'esforç, la seva mà s'hi va recolzar en alguna cosa... Una mà... un braç... Qui hi era en aquell llit al costat seu? Amb l'escadussera llum que deixava entrar el cortinatge, va veure un cos d'una persona al seu costat. De l'ensurt, saltà d'aquell llit, es precipità a la finestra i va córrer la cortina.

En un llit amb dosser, estirada, al que devia haver estat al seu costat, el cos d'una dona vestida amb tul negre. Tenia el cabell també negre i estava immòbil. Amb els ulls oberts, mirant fixament al sostre. 

Aquell aspecte, aquell rostre..., tot l'hi recordava la imatge de la clienta. Tenia el coll seccionat. Havia perdut molta sang que, baixant-l'hi per l'espatlla i el pit, havia xopat la roba del llit.

Li feia mal al cap. Duia les mans tacades de sang. No feia més que deixar empremtes a la roba del llit. I, tot allò que tocava, quedava marcat de sang.

Havia d'esbrinar el que havia passat. S'acostà, de nou, al llit... Aquella era la clienta? Havia de comprovar-ho, comparant la imatge que tenia en el mòbil.

Ni tan sols s'havia adonat que estava nu i el mòbil havia d'estar a la butxaca.

En un racó havien llençat, de qualsevol manera, la seva roba. Cercà els pantalons. Va pensar que no tenia gaire temps. Una sirena semblava apropar-se. Policia? A la fi, el mòbil era allà. El va agafar i es dirigí cap al llit per comparar la imatge del mòbil amb la dona estirada, al mateix temps que una veu, prou coneguda, es va deixar sentir en el pis de sota.

– Regireu tot!

Poc després, l'inspector dels Mossos, Lluís Amat entrava a l'habitació. Ajudant-se d'una roba, per no deixar empremtes, treia de les mans d'en Santi, aquell mòbil.

® Gorka Bas, 2018



I aquí acaba la història. O no? Què en penseu?

Qui ha matat a la dama de negre?
Ha estat el detectiu Santi?
Per què?
Si no és així... Qui el vol inculpar?

 Podeu donar llum i FINAL a la història?