EL TRAMVIA BLAU
Eren temps passats, val a dir que jo, d'ençà que algú em va crear, era estimat.
Recordo la gent. Pujaven, anaven contentes... Per a tothom, jo els duia a un dia de joia.
Els homes amb pantalons estrets i polaines s'aferraven a la meva barra amb el capell a la mà, ja que els calia ajudar, tot saludant, a la noia de torn, cedint-li el pas.
Les noies amb els botins ben cordats, protegint els turmells amorosament, sense deixar veure gaire tros de la cama.
Calia no badar, perquè la faldilla no anés massa amunt.
El noi galant, cedint el pas en pujar girant, a la gràcil donzella, l'espatllera del seient par tal que pogués anar de cara a la marxa.
Somriures velats, alguns oberts, insinuants, i de complicitat. Les mares amb el cistell del berenar.
Havia pujat a l'inici de la línia i l'hi va agradar de seguida aquell noiet. Li va agradar com es desmarcava de la colla d'amics que hi anaven. Li va oferir la mà i li va cedir el pas. Ella tenia uns rínxols daurats sota aquell barret que portava lligat amb aquella cinta de color blau que subjectava sota la barbeta amb una gran llaçada.
Els amics van passar al davant.
Ell es va mantenir darrere, cosa que l'hi va facilitar l'estratègia i, ajudant-la a situar el seient, el va fer quedar a la mateixa alçada.
—Jove! —l'hi va dir la dama que acompanyava la noia.
Ell li mirà la cara furtivament.
Cara arrugada de bigoti incipient, celles espesses... Devia ser la mare? No!, no podia ser! Una preciositat com aquella, no podia tenir aquella mare... Podia ser una dama de companyia... Una sentinella! Ho semblava, per la cara de pomes agres, com dient...
—A la noia, ni tocar-la!
Ni tocar-la!
És clar que no... Ell volia presentar-se, sentir-li la veu que devia ser com la mel.
Recordo la gent. Pujaven, anaven contentes... Per a tothom, jo els duia a un dia de joia.
Els homes amb pantalons estrets i polaines s'aferraven a la meva barra amb el capell a la mà, ja que els calia ajudar, tot saludant, a la noia de torn, cedint-li el pas.
Les noies amb els botins ben cordats, protegint els turmells amorosament, sense deixar veure gaire tros de la cama.
Calia no badar, perquè la faldilla no anés massa amunt.
El noi galant, cedint el pas en pujar girant, a la gràcil donzella, l'espatllera del seient par tal que pogués anar de cara a la marxa.
Somriures velats, alguns oberts, insinuants, i de complicitat. Les mares amb el cistell del berenar.
Havia pujat a l'inici de la línia i l'hi va agradar de seguida aquell noiet. Li va agradar com es desmarcava de la colla d'amics que hi anaven. Li va oferir la mà i li va cedir el pas. Ella tenia uns rínxols daurats sota aquell barret que portava lligat amb aquella cinta de color blau que subjectava sota la barbeta amb una gran llaçada.
Els amics van passar al davant.
Ell es va mantenir darrere, cosa que l'hi va facilitar l'estratègia i, ajudant-la a situar el seient, el va fer quedar a la mateixa alçada.
—Jove! —l'hi va dir la dama que acompanyava la noia.
Ell li mirà la cara furtivament.
Cara arrugada de bigoti incipient, celles espesses... Devia ser la mare? No!, no podia ser! Una preciositat com aquella, no podia tenir aquella mare... Podia ser una dama de companyia... Una sentinella! Ho semblava, per la cara de pomes agres, com dient...
—A la noia, ni tocar-la!
Ni tocar-la!
És clar que no... Ell volia presentar-se, sentir-li la veu que devia ser com la mel.
Però aquella cara, amb aquell bigoti i les celles..., estrenyent la mirada, impedien tota mena d'apropament. Malgrat això, el dissimulat somriure de la noia, mig amagat amb la mà, era un somriure lluminós i discret.
Amb el cor accelerat, i el bastó de canya a la mà, ell apropava la seva i ella, dissimuladament, apropava la seva de guant blanc i rics encaixos. Cercant el contacte, del bastó, va ser com un corrent elèctric que passà de l'un a l'altre.
Amb el cor accelerat, i el bastó de canya a la mà, ell apropava la seva i ella, dissimuladament, apropava la seva de guant blanc i rics encaixos. Cercant el contacte, del bastó, va ser com un corrent elèctric que passà de l'un a l'altre.
Jo anava pujant per l'Avinguda cap al Tibidabo i... Va ser casual? La caiguda d'aquell mocador d'encaix que va arribar a terra entre els dos seients? Ell el recollí i, alçant-se, amb el capell a la mà, l'hi tornà a la noia.
—Que fa jove? — Exclamà la sentinella inoportuna.
—Perdó, he vist el mocador i...
—Nena, posa't aquí, al meu lloc! Al costat de la finestra!
Van quedar separats, i les tímides mirades instintives, es van convertir en mirades enceses.
