EL TRAMVIA BLAU

EL TRAMVIA BLAU

Eren temps passats, val a dir que jo, d'ençà que algú em va crear, era estimat.
Recordo la gent. Pujaven, anaven contentes... Per a tothom, jo els duia a un dia de joia.

Els homes amb pantalons estrets i polaines s'aferraven a la meva barra amb el capell a la mà, ja que els calia ajudar, tot saludant, a la noia de torn, cedint-li el pas.

Les noies amb els botins ben cordats, protegint els turmells amorosament, sense deixar veure gaire tros de la cama.

Calia no badar, perquè la faldilla no anés massa amunt.

El noi galant, cedint el pas en pujar girant, a la gràcil donzella, l'espatllera del seient par tal que pogués anar de cara a la marxa.

Somriures velats, alguns oberts, insinuants, i de complicitat. Les mares amb el cistell del berenar.

Havia pujat a l'inici de la línia i l'hi va agradar de seguida aquell noiet. Li va agradar com es desmarcava de la colla d'amics que hi anaven. Li va oferir la mà i li va cedir el pas. Ella tenia uns rínxols daurats sota aquell barret que portava lligat amb aquella cinta de color blau que subjectava sota la barbeta amb una gran llaçada.

Els amics van passar al davant.

Ell es va mantenir darrere, cosa que l'hi va facilitar l'estratègia i, ajudant-la a situar el seient, el va fer quedar a la mateixa alçada.
—Jove! —l'hi va dir la dama que acompanyava la noia.

Ell li mirà la cara furtivament.

Cara arrugada de bigoti incipient, celles espesses... Devia ser la mare? No!, no podia ser! Una preciositat com aquella, no podia tenir aquella mare... Podia ser una dama de companyia... Una sentinella! Ho semblava, per la cara de pomes agres, com dient...
—A la noia, ni tocar-la!

Ni tocar-la!

És clar que no... Ell volia presentar-se, sentir-li la veu que devia ser com la mel.

Però aquella cara, amb aquell bigoti i les celles..., estrenyent la mirada, impedien tota mena d'apropament. Malgrat això, el dissimulat somriure de la noia, mig amagat amb la mà, era un somriure lluminós i discret.

Amb el cor accelerat, i el bastó de canya a la mà, ell apropava la seva i ella, dissimuladament, apropava la seva de guant blanc i rics encaixos. Cercant el contacte, del bastó, va ser com un corrent elèctric que passà de l'un a l'altre.

                         

Jo anava pujant per l'Avinguda cap al Tibidabo i... Va ser casual? La caiguda d'aquell mocador d'encaix que va arribar a terra entre els dos seients? Ell el recollí i, alçant-se, amb el capell a la mà, l'hi tornà a la noia.
—Que fa jove? — Exclamà la sentinella inoportuna.

—Perdó, he vist el mocador i...

—Nena, posa't aquí, al meu lloc! Al costat de la finestra!

Van quedar separats, i les tímides mirades instintives, es van convertir en mirades enceses.

Jo ho veia i, de veritat, em sabia greu pels dos joves... Ho vaig voler arreglar.

Sabia que a la via, en la propera corba, les vies quedaven una mica desajustades. Feia dies que el conductor havia advertit del defecte a l'encarregat.
—Potser un dia tindrem un ensurt...

Hi vaig posar tots els meus sentits de màquina i, amb un catacrac i un lliscar força suau, vaig aconseguir l'efecte desitjat.

Un Ai! general, va sortir de les goles dels ocupants, a la vegada que els que seien al costat del passadís havien d'agafar-se ben fort, per no anar amb els seus culs per terra.

Amb el moviment vaig procurar que el tròlei sortís de mare. Ho vaig sentir pel bon amic Aleix que sempre m'hi havia conduït amb gran suavitat.

Alguns dels passatgers van quedar amb les seves posaderes per terra, com aquella dona... M'havia caigut malament ja des del moment en què va posar el seu peu a l'estrep.

Després de la lleugeresa de la noia dels botins blancs i rínxols d'or, el seu pes va adquirir proporcions desmesurades.

Si no fos un despropòsit i un desvergonyiment, diria que ja llavors em vaig sentir enamorat de la noia. Les galanteries i sentiments que podia expressar el noi, les sentia com a pròpies.
El meu fanal tenia ganes d'encendre's i apagar-se d'alegria i el tròlei, com si fos una batuta, semblava dirigir la gran orquestra simfònica.

Però no va ser més que una il·lusió, no sóc més que una màquina de ferro i fusta... Quan em va tornar la força del corrent, l'Aleix em va senyalar de nou el camí.

Malgrat tot, vaig restar content i, si arribés un altre dia com aquell, tornaria a fer el mateix.

Val a dir que la sentinella ajudada pel noi galant, es va poder posar de nou dreta i en el seu lloc, que no va ser al costat del passadís sinó que va fer canviar a la noia, amb un ampli somriure del seu rostre, dient a la noia que l'hi canviés novament el lloc. Aquelles paraules feien oblidar el seu bigoti i les seves celles espesses.

Pot ser que de reüll veiés de nou les mans dels joves però, era clar, s'havia convençut que el noi, no era tan mal noi.

A vegades és avorrit anar tan amunt i avall d'aquella avinguda però, per a mi, arriben a ser tants els records!...

Sí, records...

Recordo com, havent passat temps, vaig tenir la sorpresa de veure de nou a la parella pujant al tramvia... No anaven sols. Un parell de marrecs que duien agafats de la mà, a la vegada que la nena més petita em van fer posar un xic de mala lluna... El noi, que l'hi deien Jaume, no feia més que donar-me cops de peu al seient. A la vegada, la nena, que era més petita, i que vaig sentir que l'hi deien Laura, no parava de treure la mà per la finestra.

Em feia posar nerviós, i si s'enganxava la mà amb alguna cosa?

En el fons em va agradar veure'ls. La nena tenia, com la mare, uns rínxols d'or que enamoraven i el nen no deixava de tenir bons sentiments, quan va aixecar-se sense protestar, per deixar seure la senyora Eulàlia.

© Gorka Bas. 2016.