La casa de la boira (2)
El cotxe patrulla amb el qual l'Alfons havia anat al casalot era uns metres més endins, en el camí que duia a la casa. La reixa de ferro que tancava el recinte era oberta. Va parar el cotxe uns metres darrere del primer.
—No et moguis, sembla que no hi ha ningú.
—Quin ambient! Sembla d'una pel·lícula de por.
—No divaguem... m'aproparé a la porta de la casa per donar un cop d'ull. No sé si l'Alfons va arribar a entrar dins o va sortir corrent cagat de por.
—Coneixent l'Alfons, no crec que sortís cagat de por.
—Maite, tu queda't al cotxe, mantingues el contacte amb la comissaria, però no intentis posar-te en comunicació amb mi, no sigui el cas que alguna tercera persona estigui a l'escolta. Ja ho faré jo.
—D'acord.
El cotxe patrulla amb el qual l'Alfons havia anat al casalot era uns metres més endins, en el camí que duia a la casa. La reixa de ferro que tancava el recinte era oberta. Va parar el cotxe uns metres darrere del primer.
—No et moguis, sembla que no hi ha ningú.
—Quin ambient! Sembla d'una pel·lícula de por.
—No divaguem... m'aproparé a la porta de la casa per donar un cop d'ull. No sé si l'Alfons va arribar a entrar dins o va sortir corrent cagat de por.
—Coneixent l'Alfons, no crec que sortís cagat de por.
—Maite, tu queda't al cotxe, mantingues el contacte amb la comissaria, però no intentis posar-te en comunicació amb mi, no sigui el cas que alguna tercera persona estigui a l'escolta. Ja ho faré jo.
—D'acord.
Estava a punt d'arribar a les poques escales que donaven accés a la porta de la casa.
Maite Cots s'ho mirava atenta. Observava l'entorn. Feia por veritablement aquell casalot, a la caiguda de la tarda. I el seu color fosc esdevenia misteriós. Una gran casa mig abandonada, amb els batents de les finestres mig caiguts, els porticons movent-se, empesos pel vent suau, que hi havia en aquell moment.
La cap havia d'haver-los donat el servei al matí... Com a mínim, amb la llum del dia, esdevindria més agradable estar en aquell lloc.
A la Maite, l'hi agradava la natura. Molts dies agafava el seu fill, i hi anaven a passejar per la muntanya. Va veure com en Jaume Palau s'allunyava.
Maite Cots s'ho mirava atenta. Observava l'entorn. Feia por veritablement aquell casalot, a la caiguda de la tarda. I el seu color fosc esdevenia misteriós. Una gran casa mig abandonada, amb els batents de les finestres mig caiguts, els porticons movent-se, empesos pel vent suau, que hi havia en aquell moment.
La cap havia d'haver-los donat el servei al matí... Com a mínim, amb la llum del dia, esdevindria més agradable estar en aquell lloc.
A la Maite, l'hi agradava la natura. Molts dies agafava el seu fill, i hi anaven a passejar per la muntanya. Va veure com en Jaume Palau s'allunyava.
La Maite, des que estava destinada a la comissaria de la petita ciutat, era feliç. Les estones lliures que tenia agafava l'Hèctor i sortien a caminar pel bosc. Era encantador, ara que el nen ja caminava una mica. Podia deixar el cotxet... Era tan fàcil! Sortien per al carrer gran, creuaven el pont i ja tenies allà mateix els arbres i s'aturaven..., si baixaven fins al rierol, podien posar els peus en remull... Era perfecte a l'estiu.
L'Hèctor gaudia llençant pedretes al riu. I, si no volies baixar, podies agafar fins al gorg, on era un magnífic lloc per prendre un bany, mentre no et moguessis del cantó esquerre del corrent. Tocaves terra sense cap perill.
L'Hèctor s'hi veia molt feliç en aquell lloc recollint palets de riu. En tenia una verdadera col·lecció de palets llisos, ovalats, totalment rodons, plans amb betes blanques... Havia hagut de posar una prestatgeria a l'habitació del nen.
L'Hèctor gaudia llençant pedretes al riu. I, si no volies baixar, podies agafar fins al gorg, on era un magnífic lloc per prendre un bany, mentre no et moguessis del cantó esquerre del corrent. Tocaves terra sense cap perill.
L'Hèctor s'hi veia molt feliç en aquell lloc recollint palets de riu. En tenia una verdadera col·lecció de palets llisos, ovalats, totalment rodons, plans amb betes blanques... Havia hagut de posar una prestatgeria a l'habitació del nen.
Llàstima que havien tallat amb en Robert... li agradaven més les noies jovenetes que les pedres i els arbres. Tampoc li va importar massa que l'Hèctor fos al mig. No hi va posar cap problema en què el nano es quedés amb ella i la Lisa.
La Lisa la va fer decidir. Sabia que en Robert anava de flor en flor... A vegades hi pensava si no en tenia ella la culpa?
Va conèixer la Lisa, quan la van destinar en aquella unitat de Mossos i es van agradar de seguida. Del fet d'agradar-se va venir el fet que les dues tenien coses similars en els gustos i sentiments. Coincidint amb les banyes que el Robert li posava no podien acabar d'altra manera.
L'Hèctor es va avenir ràpidament amb la seva segona mare, i és que la Lisa era molt criaturera. De seguida en va presumir entre els seus amics de l'escola.
—Doncs jo tinc dues mames! —I ho deia amb un cert orgull.
Quan la Maite s'adonà que se li havia anat l'olla darrera dels seus pensaments ja no va veure al Jaume, va estar atenta a la casa. Si hi havia pogut entrar en un moment o l'altre, el reflex de la llanterna que portava en Jaume es veuria per alguna finestra.
El transmissor, amb el que es podien comunicar, no havia sonat. Potser el duia apagat. No podia ser, la llumeta en el seu aparell es mantenia encesa, malgrat l'advertència d'en Jaume, pitjà el botó de l'intercomunicador diverses vegades, per saber alguna cosa d'ell.
—Jaume!... Jaume! Aquí Maite, digues alguna cosa..., com et va?
L'aparell restava silenciós.
—Jaume!... Jaume! On t'has fotut? Digues alguna cosa...
Maite, va pensar que potser havia d'anar a cercar al seu company. Va prémer el botó de la ràdio del cotxe patrulla.
—Atenció!... Central? Aquí unitat zero quaranta... Al revolt del Casalot... Contesteu!
L'aparell sols feia que emetre sorolls, però cap veu que pugués tranquil·litzar-la.
El transmissor, amb el que es podien comunicar, no havia sonat. Potser el duia apagat. No podia ser, la llumeta en el seu aparell es mantenia encesa, malgrat l'advertència d'en Jaume, pitjà el botó de l'intercomunicador diverses vegades, per saber alguna cosa d'ell.
—Jaume!... Jaume! Aquí Maite, digues alguna cosa..., com et va?
L'aparell restava silenciós.
—Jaume!... Jaume! On t'has fotut? Digues alguna cosa...
Maite, va pensar que potser havia d'anar a cercar al seu company. Va prémer el botó de la ràdio del cotxe patrulla.
—Atenció!... Central? Aquí unitat zero quaranta... Al revolt del Casalot... Contesteu!
L'aparell sols feia que emetre sorolls, però cap veu que pugués tranquil·litzar-la.
—Comes!... Oriol!... Que em contesti algú!
Semblava que tot era inútil! La comunicació amb la Central no funcionava i l'intercomunicador amb el Jaume no comunicava.
Va desenfundar l'arma reglamentària... Havia de veure si li passava alguna cosa al seu company.
Havia estat una ximple!... s'havia distret pensant amb el fill i la Lisa... Potser en Jaume havia agafat una direcció que el portà per darrere la casa, on la comunicació fos pel motiu que fos, no funcionava. Sols un seguit de xerrics i sorolls estranys de mal funcionament.
La Maite va obrir la porta del cotxe, tot mirant el casalot per enèsima vegada.
L'obsessionava aquella finestra, per dues o tres vegades, l'hi havia semblat que es movia alguna cosa... Era una cortina però darrere va semblar com si una ombra la fes moure.
La figura d'un rostre, estrany, deformat, mirà fora.
Semblava que tot era inútil! La comunicació amb la Central no funcionava i l'intercomunicador amb el Jaume no comunicava.
Va desenfundar l'arma reglamentària... Havia de veure si li passava alguna cosa al seu company.
Havia estat una ximple!... s'havia distret pensant amb el fill i la Lisa... Potser en Jaume havia agafat una direcció que el portà per darrere la casa, on la comunicació fos pel motiu que fos, no funcionava. Sols un seguit de xerrics i sorolls estranys de mal funcionament.
La Maite va obrir la porta del cotxe, tot mirant el casalot per enèsima vegada.
L'obsessionava aquella finestra, per dues o tres vegades, l'hi havia semblat que es movia alguna cosa... Era una cortina però darrere va semblar com si una ombra la fes moure.
La figura d'un rostre, estrany, deformat, mirà fora.
—Aquell cotxe!... No podia tolerar...
aquella intromissió en els seus designis...
Aquella figura deforme teclejà a
l'ordinador de nacre vermell.
—És el vent? —Va pensar la Maite —Agafant la seva llanterna l'enfocà cap a la finestra. La cortina va fer un altre moviment... La Maite va pensar molt seriosament que allà hi havia algú, va fer senyals encenent i tancant la llum.
Tot va restar en silenci per uns segons... De sobte va sentir, amb ensurt, el soroll suau d'un lliscar entre el fullam de terra. Va tenir la impressió que alguna cosa li tocava el turmell. Es va espantar. Possiblement no era res però, la foscor que ho havia anat embolcallat tot, la va fer posar amb estat de pànic. Retirà la cama amb celeritat i tancà la porta del cotxe... No ho va aconseguir a la primera, semblava que alguna cosa havia interferit la porta sense deixar-la tancar en ferm.
Agafà la nansa de la pota amb les dues mans i va fer tota la força de que va ser capaç.
Es va sentir un xiscle en la foscor que la va fer escruixir. Enfocà amb la llanterna a l'exterior i el que va veure la va paralitzar.
Què era allò que l'envoltava?
Continuarà...
© Gorka Bas, 2016
Tot va restar en silenci per uns segons... De sobte va sentir, amb ensurt, el soroll suau d'un lliscar entre el fullam de terra. Va tenir la impressió que alguna cosa li tocava el turmell. Es va espantar. Possiblement no era res però, la foscor que ho havia anat embolcallat tot, la va fer posar amb estat de pànic. Retirà la cama amb celeritat i tancà la porta del cotxe... No ho va aconseguir a la primera, semblava que alguna cosa havia interferit la porta sense deixar-la tancar en ferm.
Agafà la nansa de la pota amb les dues mans i va fer tota la força de que va ser capaç.
Es va sentir un xiscle en la foscor que la va fer escruixir. Enfocà amb la llanterna a l'exterior i el que va veure la va paralitzar.
Què era allò que l'envoltava?
Continuarà...
© Gorka Bas, 2016
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada