dijous, 25 de juny del 2015

Barcelona en ple segle XX



Va ser un despertar sobtat.
Sol passar...
El son mes profund no és suficient per evitar el sotrac dels sentits.
Però... què era allò que m’alertava d’aquella manera?
Què era allò que sentia? No ho podia entendre.
Era com el ressò de grans passes.
Gemec metàl·lic? Un renillar de cavalls?.
Cada cop es sentia mes fort, més a prop. Em vaig girar.  Una suor freda, perlejà el meu front.
Darrera, plens de majestat, retallats en el cel blau.
Guerrers de casc metàl·lic, ulls negres profunds, cuirassa blanca, vermella, de tots colors... reflex del Sol radiant.
Venien cap a mi.
Amenaçadors.
Amb mirar inquisitiu.
Plomall voleiant al vent.
Guerrers medievals? Guerrers de l’espai?
En un Barcelona en ple segle XX?
Em sentia amb el cor encongit, mirant aquell estol.
Sortint del meu astorament, amb la por d’un irremeiable final.
Vaig córrer cap a l’espadat. Sota els meus peus, un riu d’asfalt, on els cotxes i la gent eren flux inacabable.
Aferrant-me a un pols de vida, em vaig revoltar, disposat a defensar-me.
Va ser llavors que ho vaig veure clar.
Era allà, davant meu a l’altre costat d’aquell riu humà.
Drac! de mirar ferotge, d’ondulacions radiants i plenes de colors.
Aixecant el seu cos per sobre d’elms de mil guerrers vençuts.
I jo, estorat... com a testimoni d’un somni del temps.





dijous, 18 de juny del 2015

AQUELL MATÍ EL CEL ERA MÉS BLAU


Aquell matí el cel era més blau,
els arbres d’un verdor canviant
amb infinitat de matisos.

Davant,
Ella,
vestit lleuger
d’estiu,
cabell ros,
llarg,
i suau,
onejant al vent
amb reflexes brillants
del Sol del matí.

Per una estona
em vaig perdre
en la cintura.
suau
agitant-se,
a ritme dels malucs,
sobre
tornejades
cames,
brunes.

Lleugeres sandàlies
planes.
passos
a voltes
vacil·lants,
al seu costat,
la fidelitat
d’un gos
pigall.
assenyalant el camí.

Aquell matí el cel era brillant,
els arbres, d’un verd canviant.
infinitat de matisos.



dijous, 11 de juny del 2015

Primavera



Acrilic sobre paper 32x44 cm.

La gelera (2a part)

Continua de La Gelera (1a part)


SONIA I MOURIEL
Mourien va canviar l’ampolla de sèrum, assegurà que la dosificació fos la correcta segons les indicacions del metge.
La silueta de la noia es destacava sota el llençol; havia estat bonica si no fos, per aquell buit que es notava en el lloc on haurien d’haver les cames.
S’havia plantejat moltes vegades el fet. Hi havia tanta gent que desafiant tota norma de seguretat havien estat víctimes de la seva temeritat.
Allunyà aquelles idees del seu cap.
Tenir ella aquelles pensaments estúpids! O és que potser no havia actuat ella mateixa, en moltes ocasions, moguda per aquells ideals?
La societat prenia en moltes ocasions per boges, a les persones que actuaven segons els seus ideals, o per les coses per les que volia lluitar.
Ella mateixa havia corregut tants perills! i que estava disposada a corre’n encara, si el seu grup de Greenpeace l’hi demanava.
Hi havia moltes coses injustes en el planeta.
S’entretingué una altre vegada, en mirar la Sonia.
Tenia la seva mateixa edat, ara es veuria tota la vida limitada a una cadira de rodes.
La muntanya s’havia pres una altra víctima, les cames de una noia jove que no podria caminar mai més, també la vida d’un noi, que es precipità per una de les esquerdes de la gelera.
Mourien havia estat present quant el metge amb una crueltat meridiana, al tornar en si la malalta, l’hi havia etzibat que havia estat necessari amputar-li les cames.
No sabia si havia estat pitjor allò, dit d’aquella manera, o l’anunci de que havia perdut el fill que esperava.
Realment el doctor During hauria d’haver estat més diplomàtic, espaiar les notícies.
La Sonia no havia parat de plorar a partir d’aquell dia, els sedants feien l’efecte, deixant-la dormir una mica. Però per la Mourien entrar al box d’intensius i veure-la amb aquells ulls tan oberts que no miraven enlloc, i el regalim de llàgrimes que l’hi anaven cap a la orella, al coll i es perdien en la coixinera... se li feia quasi insuportable.
La Sonia no havia volgut parlar des de llavors, restava tancada en els seus pensaments.
Perquè havia tallat la corda?
Pensava que d’aquella manera salvava al fetus que duia dintre.
En Rafa ja era mort.
Ella estaria morta, sí, però al seu costat. Enterrada en aquell petit cementiri del poble dels Alps.
Hauria estat un bon final, reposar els dos, en la mateixa tomba, acompanyats d’aquell fill no nat.
Perquè no l’hi va dir amb en Rafa que estava esperant un fill abans de començar aquella ascensió?
No el volia preocupar, sabia que en Rafa es faria enrere, anul·laria la pujada que l’hi feia tanta il·lusió.
La muntanya no era perillosa,
Però el cim es va posar el barret inesperadament.
“Si el núvol es posa dalt del cim, es millor baixar corrent de la muntanya” deien els mes vells.
I el barret no sols es posà sobre la muntanya, sinó que va anar lliscant per la paret, fins a transformar-ho tot en negre nit, on la pluja i el llamp hi va fer acte de presència.

Continua a la tercera part...

Home A3


Material utilitzat: Tintes sobre paper satinat.