SENTIT ABSURD.

SIC SAC CREC CREC ZIMMM

Sentit absurd d’una realitat quotidiana.

Aquell matí quan es llevà, li va semblar tot absurd, gris i trist, dia llagrimós, insípid, cobert per grossos núvols, plugim!

Va pensà que estava bé la pluja, faltava l’aigua, ja no sols a la ciutat, els boscos, als camps es veien assedegats, ja no eren el que havien estat.

La pols omplia les superfícies, deixant marca del seu pas.

Desperta! la realitat: la seva realitat, era una altra.

Havia de sortir al carrer, barallar-se amb altres conductors, que com ell, volien una mica d’espai físic, per avançar. Tot era ple.

El vell cotxe cruixí, i dolorosament, avançà uns pams. Al seu costat, cubicles amb adormits conductors, furgant nas i orelles, per mantenir els ulls oberts.

De mica en mica, anava arribant al seu destí.

Alts edificis, pedres, cristalls, gent caminant, ensenyorida per nits de dirigisme televisiu.

Ascensor, cossos impacients, arribar a l’hora. Una fitxa, ranura no gens fàcil de trobar, quan tots volen fer-ho alhora.

Nau plena de taules, amb màquines d’escriure, pantalles. Sorolls, que obliguen a parlar fort.

Filera trenta-dues, tercera taula, papers arribats formant un munt, pantalla encesa acumulant xifres.

Pantalla, impressora vomitant paper “Zimmm, sic sac crec” una i altre vegada, sorolls de màquina, telèfon, pantalla, papers, metres de papers, sortint de les màquines, memòries, cintes, cintes...

Cinta.

Al Joan li agradava la Cinta, el seu cabell llarg, el seu caminar suau, tímid. Aixecà els ulls de la seva pantalla, era tres fileres més enllà, veia els seus cabells llargs, les espatlles brunes “Zimmm” Informació, ràpid! “Zimmm”.

Bategar d’ànimes metàl·liques, codificades, ànimes sense sentit.

Si podés l’hi diria, recordes aquell dia de primavera?

Feia un dia magnífic, un temps suau, de cel blau, recordes aquell únic arbre, on temps enrere hi havia una font?

Li vares agafar la ma, era una ma suau, dits llargs i sensibles, ungles arreglades.

T’agradaven les seves ungles. Els seus cabells. Les seves espatlles brunes.

Era aquell un dia de primavera, la vares besar sota d’aquell arbre solitari, on hi havia la font.

Era bonica la Cinta.

I desprès?

Res!

Companys. Un amb una taula davant, plena de papers, calia revisar dades. L’altre davant d’una pantalla lluent, unes fileres més enllà.

Amb en Joan li hauria agradat saber el que sentia la Cinta, desprès d’aquell bes.

Però quina importància té un bes?

Potser la importància que té un arbre, en una planúria un dia d’estiu suau.

Potser el somni d’un dia de primavera, suau i tranquil.

Per ell, l’ombra de l’arbre, en una planúria tòrrida. Reseca. Sense font. Un gresol d’incertesa. Un sentit defallit!

Potser... si algun dia poguessin tornar, sota d’aquell arbre, segur li cantaria velles cançons.

El bes seria més intens, més fort.

Si algun dia la font de nou brollés...

“Sic, sac, crec, crec, Zimmm”...

                                                           

                                                    

                                                       Gorka Bas