Nit fosca d’hivern.
Pujant pel camí
que surt de Can Massana,
i s’endinsa en la muntanya
per la regió d’agulles.
Hi fa fred
Enmig d’altes parets,
guardians immutables,
gegants silenciosos,
remor de vent.
En una nit fosca d’hivern.
Pujo amb l’ànima encongida,
seguint en Pere,
coneixedor del camí,
que endevina, en la foscor,
Cada pedra, cada solc.
El vent em fueteja la cara,
els núvols es trenquen
i deixen veure un estel
en aquella nit fosca.
S’hi allunya la por.
Arribats a la Vauma,
descarreguem les motxilles,
removem la palla
per foragitar-ne estadants.
Una bestiola, podia ser un ratolí,
hi surt corrent.
La tèbia escalfor, del fogonet,
ens retorna l’ànima,
sopes ràpides i calentes,
amb formatge, mantega i xocolata amb pols.
Tot ben remenat i calent.
Després, el silenci de la nit,
el xisclar del vent entre les altes parets,
una remor,
el crit d’una òliba.
Pot ser un toixò.
Pensament aferrat a les roques,
sentiment de por,
atracció irresistible,
ulls oberts.
Nit d'insomni.
En Pere s'agita al jaç.
La pàl·lida claror, traspuant la boira,
omple d'ombres estranyes el matí.
Cal desentumir la nit.
Beguda calenta, reconfortant.
Menjar sense gana,
cal fer-ho, amatent...
Ametlles a la butxaca, terròs de sucre,
cordes, mosquetons, claus, pitons.
Dia gris.
La boira enganxada a la roca,
paret xopa... gelor,
tot llisca, sense voler-se arrapar.
Pugem, centímetres.
Pitó, baga, mosquetó...
Tensar.
Afluixar.
Mans entumides aferrades a la paret.
El peu llisca.
El mosquetó que t’aferra en el buit.
Ja no tinc fred,
s'esquincen els núvols
deixant un dia serè.
La llum ha guanyat la tenebra.
S'allunya del pit la por.
El vent em colpeja la cara,
el pit s’omple de joia.
El cim, allà mateix,
l’últim pas.
I Déu. més a prop.
© Gorka
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada