El PC misteriós (Irene)

L’ORDINADOR MISTERIÓS

Havia anat a la ciutat. Ho feia sempre que em sentia estressada. Sembla estrany que, tot i treballar en l’entorn que ho faig, on el silenci s’imposa per sentit comú, a vegades desitgi estar a milers de quilòmetres d’aquell indret.

Sóc bibliotecària d’un poble... Un poble on, a vegades, també hi passen coses estranyes. No fa gaire temps... Encara s’em posa la pell de gallina quant hi penso, i ni tant sols puc deixar-hi de pensar... amb el què l’hi va passar a la meva amiga Adela, del Mas de Cavalls.

Bé, no hi vull capficar-me. Em tornaria boja. Fins i tot quan van passar els fets... La científica dels Mossos em va oferir assistència psicològica. Sí, en vaig quedar afectada... He procurat sortir-me’n, però hi ha vegades que no sé si ho he aconseguit. Almenys així ho pensava fins fa una estona.

El cap m’ha començat a donar voltes. Pensava que cauria rodona. Se m’ha presentat com si fos allà mateix... Sí, allà mateix estava l’Adela. Tot ha estat en descobrir en aquell aparador d’objectes de segona ma, l’ordinador.

Era allà, obert... Estic convençuda que era el mateix portàtil, de color vermell nacre, de l'Adela.

–Irene..., què et passa? Estàs molt capficada. –Em va dir una veu a la meva esquena.

–Ui! Quin ensurt...! Pep! Has de fer sempre aquests ensurts?

–Què et vols comprar?

–No res..., mirava aquell ordinador.

–No et refiïs d’un ordinador de segona mà. No saps mai el que et pots trobar dintre. Arxius desconeguts... misteris...

–Però, els netegen abans de posar-lo a la venda...

–Sempre hi queda el rastre...  Vens? He quedat amb la Neus, el Toni i la Sole per anar a prendre una copa al bar de la plaça... i després... la nit és llarga.

–I jove!

–Ja t’ha canviat la cara.

Havien passat uns mesos. La imatge de l’ordinador a l’aparador de la botiga Outlet, em va venir al cap amb tota la força.

Havia sortit a esmorzar a cal Quimet on anava sempre en sortir de la biblioteca. Era al carrer de sota la feina. Per anar-hi, el més normal era agafar el carreró que li deien la baixada de cal Cabrer.

No obstant,sempre que passo per aquell indret, penso amb l’arbre que havia dominat aquell lloc. Ara hi ha una llum a mig carrer i no hi ha perill d’ensopegar. A més aquell mur de pedra, que era baix, anava desapareixent, s’hi havia fet una casa de planta baixa i s’estava començant una altre al costat.(Podeu llegir els capítols d’"Adela (El misteri del PC)"

–Bon dia, Quim!

-Bon dia, Irene...! No tens lectors avui?

–En aquest poble no hi ha massa lectors. N’hi ha molts que han substituït la biblioteca per la pista de petanca... Posa'm un cafè amb llet, i una ensaïmada. Tens el diari?

-Que no tens diaris a la biblioteca?

-El que no tinc és temps de llegir-lo.

-Ja te’l pots emportar. Aquí tret que vingui el senyor Ramon, tots els que venen després, són gent de la brisca o del dòmino, i això, fins a la tarda.

La fotografia estava a primera plana.

Un crim, o el que semblava un crim, s’havia produït a la ciutat.

“El conegut advocat Josep Latorre, ha estat trobat mort al seu despatx. 

Els Mossos centren les investigacions en l’entrada d’un possible lladre”.

La foto mostrava com treien algú en una llitera del que semblava un despatx. Ja anava a passar pàgina, quan una cosa em cridà l’atenció... Sobre la taula de despatx del advocat, es podia veure un ordinador portàtil obert. En la foto de color, es distingia el color vermell.

Un portàtil vermell! No, allò no tenia res a veure... però, em vaig fixar en més detalls de la fotografia, una llum encesa de sobretaula feia brillar el poc tros de carcassa que es podia veure. Aquella brillantor... aquell portàtil era de color vermell, i de nacre, com el de l'Adela?.

Arribant a la biblioteca vaig aixecar el telèfon.

–Salva, sóc la Irene. Saps alguna cosa més de la notícia que ha sortit al diari... L’advocat... Un tal Latorre... Secret de sumari...? Portes tu el cas? Un inspector de Barcelona..., és clar..., ja ho entenc... No, no el coneixia, però... m’agradaria saber-ne més coses... No, no estic escrivint cap novel·la policíaca.

Aquella nit vaig anar a la ciutat, hi havíem quedat. El vaig veure entrar, anava amb l’uniforme. No m’agradava en Salva vestit de Mosso encara que, si un dia podia sortir quelcom entre ell i jo, m’hi hauria d’acostumar.

–Així que t’interessa el crim de l’advocat.

–Pura casualitat... amb té inquieta... A la fotografia del diari si pot veure un ordinador sobre la taula del despatx.

–Si, hi era... però..., si el que vols són detalls del fet, no et puc dir res... està en el secret de sumari.

–I aquest secret de sumari... què en diu de l’ordinador vermell...?

–No vulguis...

–Les dones som curioses... Pot ser el mateix ordinador que el de l’Adela?

–Qui vols dir? L’Adela, de la masia del cementiri? De Mas de Cavalls?

–Naturalment! Tu hi vas intervenir...

–Quan es va desfer la masia.

–Ho veus?

–Sí, però no hi té res a veure. El que no va voler el germà, es va posar...

–Recordes aquell ordinador portàtil de color vermell que ella feia servir?

–Ara que ho dius... Sí, va anar a subhasta, com tot el que el germà no va voler.

–Aquell ordinador estava sobre la taula de despatx de l’advocat, quan varen retirar el cadàver.

–Irene... Em sembla que tens una fantasia més desbordada que la de la teva amiga Adela, que d’això sí que en tenia. Un portàtil s’assembla a un altre portàtil.

–Doncs, jo n'estic segura... Com va morir l’advocat?

–Irene...

–Queda entre nosaltres. Et dono paraula.

–No hi pensis més...

–Serè incapaç de fer quelcom de bo... digues-me!

–Et convido a sopar.

–Em vols subornar?

–Però m’hauràs d’acompanyar a casa per canviar-me, friso per treure’m aquest uniforme i vestir de carrer.

–Ho veus? Em vols subornar. –L’uniforme li quedava molt bé, però haig de reconèixer que en Salva està immillorable de persona normal.

A la fi ens vam quedar a casa seva. En Salva cuina força bé i els dos estàvem perfectes l’un amb l’altre.

Va ser una nit intensa, m’agrada aquell home..., especialment havent-se dutxat i sense uniforme.

El vi blanc del Priorat, fresquet, hi acabava de posar el to, i entrava prou bé.

Era tard massa tard quan la Irene es va despertar... al seu costat el llit era buit. En Salva havia d’entrar a comissaria. Altres vegades que s’havia quedat, havia sortit molt més d’hora, per tornar al poble.

No era per l’hora d’obrir la biblioteca. En això ningú la manava, però li agradava arribar al poble, anar directament a casa seva, donar-se una bona dutxa i canviar-se de roba. Altres vegades marxava de casa d'en Salva havent-se dutxat, però tenia ganes de canviar-se.

Ni tant sols s’adonà, al sortir al carrer, que el Sol, tot just, apuntava a l’horitzó. Havia deixat el Citroën a una carrer lateral.

En Salva la va sentir, era molt d’hora. Havia estat una nit com poques vegades. Esperava que la Irene tornés al seu costat. Va sentir de cop la porta del pis.

–Irene! On vas tant d’hora?

El silenci va ser tota resposta. Es quedà pensatiu assegut a la vora del llit. Què podia haver dit o fet per fer-la enfadar?

Poca estona més tard, la Irene, avançava per la serpentejant i estreta carretera. Ni tant sols s’havia adonat que aquella nit havia plogut.. aquella corba... la paella que li deien, havia d’anar en compte, reduir la velocitat... Va prémer una mica el fre... però el cotxe va semblar que sortia més accelerat, i allò? Què era allò...? Allà al mig... Què hi feia aquella branca a la carretera? No! No era una branca! Va prémer mées fort el fre del cotxe... lliscà... amb aquell terra mullat... la corba semblava no acabar-se mai.

Al fil de l’espadat... llums? Estava encegada i el cotxe no l’obeïa... Va sentir el buit, com si el seu cos perdés consistència. El cap topà contra el sostre malgrat el cinturó que portava cordat. Va sentir clarament els cops que l’hi queien per tots cantons... Va ser un moment? A ella li semblà un moment interminable..., després el cap..., aquell cop al cap dolorós i definitiu.

Quant van rebre la notícia a la comissaria, en Bel ja s’havia fet càrrec del cas.

–Què és?

–Un accident a la carretera del poble...

A en Salva se l’hi va fer un nus a l’estómac.

–Terra mullat, excés de velocitat...

–Sembla que hi havia una branca al mig de la carretera, que la va impedir maniobrar –Va intervenir n'Elia, la subinspectora.

–Qui és?

–Una tal Irene..., la bibliotecària de Mas de Cavalls... Oh! Salva, tu la coneixies bé...

El cop va ser massa fort, moments més tard en Salva observava els treballs de recuperació del Citroën.

–No hi ha res, Salva. Deixa’ns a nosaltres. Què vols buscar?

–No ho sé... el que hi duia al cotxe, no sé..., ella estava bé.

–En el maleter sols hi havia aquesta bossa i el portàtil.

–Portàtil? La Irene, no en tenia, de portàtil.

Què hi feia aquell portàtil vermell de nacre, en el cotxe de la Irene?

                                                                                           © Gorka Bas 

Fotografia colorejada amb tintes.  © Gorka