L'extens jardí que vorejava la casa. Els prats que s'estenien, plens de flors. El cantar del ocells que, ràpids, s'hi acostaven i s'hi allunyaven darrere dels més diversificats, i per el simple mortal, invisibles insectes voladors.
Mes enllà, l'extensió dels camps de blat donant al terreny aquell color groc que el caracteritzava. Pel polsós camí, que li feia vora, avançava, a mig trot damunt del seu cavall blanc, la Mireia.
M'agradava la Mireia, amb la seva cabellera rosa, voleiant al vent. Era una estampa que difícilment es pot oblidar, encara que sigui en el llarg del temps.
I això és el que ha passat. Un temps molt llarg. Segurament massa llarg per retornar, el paisatge i les persones.
Mai m'hauria pensat que, aquell juliol, canviaria de tal manera les nostres vides. No només pel fet que jo partia cap a altres viaranys, si no per les circumstàncies que havien portat a que, inexorablement, arribessin aquests per desfer aquell futur que albirava tant desitjat.
Què se m’havia perdut en aquella terra estranya?
—La veu crida guerra!
—Quina veu? Quina guerra?
Cares tristes dels que havíem deixat tantes coses boniques. Cares rialleres, dels que s’ho creien. Tots amuntegats, en el vagó de tren, cantant cançons d'enyorança uns, altres amb desitjos d'aventura.
Pors, enyors, crits, silencis, plors.
Retorn sense el groc de les espigues. Terra cremada, sense ocells, sense vida, sense camí polsós... Sense la Mireia, amb el seu cavall blanc. La cabellera potser ja no seria rosa.
Deixo la crossa repenjada en un tros de paret. Avui em fa mal la ferida. Quina? La cama? L'ànima?
® Gorka Bas
1 comentari:
Espero que no sigui veritat, es molt trist. de totes maneres no he trobat la casa per enlloc. No entenc la il·lustració,no te res ha veure amb la Mireia, oi?
Publica un comentari a l'entrada